13.04.2011 - 06:00
L’any 2007, mentre Jordi Puntí escrivia ‘Maletes perdudes‘, una novel·la que li ha donat grans satisfaccions de crítica i sobretot de públic (l’última, el Premi Lletra d’Or), va començar a publicar a la revista L’Avenç uns articles en què recordava la immigració dels anys seixanta al seu poble, Manlleu, vista des de la seva infantesa. Ara els ha rescrits i ampliats per construir una obra de títol provocador, ‘Els castellans‘. Fet i fet, un llibre equilibrat, que no cau ni en la nostàlgia ni en la ‘batalleta’, i que no cerca ni bons ni dolents. Puntí ens en parla en una entrevista de VilaWeb (vídeo).
Jordi Puntí ens confessa que ha tingut en compte dos aspectes bàsics a l’hora de fer el llibre: l’exigència literària i el control de les emocions, de la nostàlgia: ‘Perquè nosaltres som una generació que no tenim una nostàlgia turbulenta, no tenim un passat difícil, no hem viscut una postguerra, sinó que hem viscut instal·lats en el món de la televisió, de la cultura pop… i els nostres referents són molt banals. De manera que tots hem viscut sopars en què comences parlant del programa ‘Un, dos, tres’ i acabes cantant cançons de Camilo Sexto. I això és patètic. Està bé per a un sopar, però no pas per a un llibre.’
Aquests darrers dos anys hi ha hagut tres escriptors, nascuts els anys seixanta, que han captat una quantitat de lectors important i que han superat el tap de la generació dels setanta. Són Màrius Serra amb ‘Quiet’, Vicenç Pagès Jordà amb ‘Els jugadors de Whist’ i Jordi Puntí amb ‘Maletes perdudes’. Sobre aquest fet, Puntí diu que hi ha reflexionat i que creu que, efectivament, han aconseguit d’esquivar el tap. ‘Jo crec que, el tap, el va començar a obrir el Monzó, no tant per una qüestió temàtica sinó lingüística. Però el que hem fet és trobar els nostres referents culturals, literaris, de tota mena. I els explotem a la nostra manera. I, per tant, no podem parlar d’una continuïtat, sinó més aviat d’un trencament. I crec que hi ha un planter de gent que fa coses molt interessants. Cadascú a la seva manera. És que avui la literatura és molt individualista. Vivim en un món de tantes influències i tan allunyades les unes de les altres que cadascú va a la seva i és bo que al final hi hagi un reconeixement, que és la llengua que ens uneix.’
‘Els castellans’ no és el primer llibre que parteix d’uns articles publicats a l’Avenç a partir de la memòria personal. El primer va ser ‘Pinyols d’aubercoc’ d’Emili Manzano i després ‘Una educació francesa’ de Joan-Daniel Bezsonoff. La revista l’Avenç marca línia. Diu Puntí: ‘L’Avenç em sembla que avui és la revista cultural i literària més interessant que es publica, encara que n’hi ha, com ‘Caràcters’, que edita la Unviersitat de València, o Serra d’Or, que també estan bé; però la feina que fa l’Avenç traduint textos de l’americà, de l’anglès, proposant assaigs, integrant autors perquè facin ficció, articulisme de fons…’
Hi ha qui diu que es pot parlar de la ‘generació de l’Avenç’. Ho trobeu encertat? ‘La idea de generació, a mi, com a autor, em rellisca totalment. Sí que ho és en el sentit que tots hi escrivim (en Pagès, en Manel Ollé, en Muntada, en Bezsonoff, ara en Joan-Lluís Lluís…), però jo crec que hi ha moltes coses més.’
