02.04.2011 - 18:40
A la primera volta de les cantonals, Hervé Pi va llençar la proposta de “votar clar i català”, l’únic inconvenient de la qual era, evidentment, el fet que consistia a introduir una papereta a l’urna que, segons la llei electoral, seria considerada vot nul per la senzilla raó que no representava pas cap de les candidatures concurrents als comicis.
L’anàlisi de Pi no podia ser més encertada: els partits francesos majoritaris —la UMP i el PSF— són els hereus i continuadors dels grups polítics que han regit l’administració pública des de la fi de la II Guerra Mundial, i, per tant, són els responsables de la situació en què ens trobem ara.
Per altra banda, el desencís amb els partits del sistema porta al creixement de l’FN i, per això, segons Pi, si volem trobar una alternativa que ens permeti evitar fugir del foc de la situació actual per caure en les brases de l’extrema dreta, ens cal vertebrar una alternativa catalanista, oposada al FN però també desvinculada dels partits del sistema.
Malgrat que encara puguin pretendre fer creure el contrari definint-se de dretes els uns i d’esquerres els altres, la UMP i el PSF no representen pas dues maneres diametralment oposades d’entendre la política i el govern, sinó que, a la pràctica, les seves actuacions s’assemblen tant com una gota d’aigua a una altra gota d’aigua, fet que cal admetre com a conseqüència lògica de l’evolució social i ideològica esdevinguda a tot arreu d’Europa durant la segona meitat del segle XX, arran de la qual, avui dia els socialistes ja no poden proposar la substitució de l’economia de mercat per un sistema col•lectivista, tal com ho feia Jean Jaurès (1859-1914), i els conservadors no poden, de cap manera, compartir el rebuig de François Guizot (1787-1874) al sufragi universal i a la democràcia.
Evitant caure en l’error de titllar-lo de feixista, qualificatiu que no li escau gens perquè, a diferència del que feren Mussolini i Hitler des dels inicis de les seves carreres polítiques, no teoritza pas establir un règim dictatorial de partit únic, el que cal dir del Front National és que són una colla de demagogs que basen el seu programa en tot un seguit de propostes radicals, com ara el retorn al franc com a moneda nacional francesa, que, en el cas que arribessin al govern o bé, per pragmatisme, no les aplicarien o bé si realment les posessin en pràctica, els primers perjudicats serien les classes populars, on es troben la majoria de votants del FN.
Així per exemple, el proteccionisme colbertià que Marine Le Pen va defendre ara fa uns dies a Bompàs portaria al fet que, dins de França, hom hagués de consumir productes francesos encara que fossin de mala qualitat, com també les empreses franceses, disposant d’un mercat interior captiu, no tinguessin cap estímul per intentar esdevenir competitives al mercat mundial.
En aquesta situació, consumir articles d’importació no seria pas il•legal sinó que, a causa dels elevats aranzels duaners que imposaria el govern francès, el seu preu resultaria prohibitiu per a la majoria dels assistents a l’acte de Bompàs, mentre que les persones vinculades a les elits econòmiques, com seria el cas de Marine Le Pen, sí que podrien optar per comprar productes estrangers quan aquests resultessin de millor qualitat que els francesos.
D’ençà que el 1993 Joan Pau Alduy va ser elegit alcalde de Perpinyà, la tàctica dels partits catalanistes ha estat la d’integrar-se en les candidatures dels partits majoritaris per així poder participar en la gestió de les institucions.
Com és natural, no penso pas criticar una pràctica que ha servit als catalanistes per sortir de la marginalitat, simplement proposo si, gairebé vint anys després, no ha arribat el moment de bastir una candidatura catalanista que pugui passar a la segona volta de qualsevol tipus d’eleccions.
D’independència no se’n podrà parlar fins que el Sud s’hagi constituït en estat sobirà dins de la UE; ara bé, a curt termini es presenta el repte d’evitar que arran de la llei de reforma de l’organització territorial francesa aprovada el 2010, en aplicació de la qual, les d’enguany han estat les darreres eleccions cantonals, la Catalunya Nord no quedi absorbida dins de cap regió administrativa amb capital a Montpeller o Tolosa.
Al capdavall, el 1790, la creació del departament de Pyrénées-Orientales per part de l’Assemblea Nacional francesa va suposar l’anorreament del sistema legislatiu i institucional català que havia sobreviscut al Tractat dels Pirineus de 1659, però, tanmateix, sempre ha estat una sort que, malgrat l’afegit de la comarca llenguadociana de la Fenolleda, el territori del departament coincideixi amb el de la Catalunya Nord.
Xavier Deulonder i Camins (27-03-2011)
deulonder@mesvilaweb.cat
