Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  10.03.2011  06:00

Música als carrers de Barcelona

Reportatge preparat per estudiants de periodisme de la Universitat de Vic, d'acord amb el conveni de col·laboració amb VilaWeb

Men?ame
 

És sabut de tothom que en aquesta crisi s'ha multiplicat com mai la gent que necessita subsidi de desocupació per poder sobreviure. Trobar feina és difícil, però hi ha un grup de gent que ha començat a créixer perquè, ja que no hi ha feina, surt al carrer per guanyar-se la vida de l'única manera que pot: tocant música.

Avui tocar als carrers de Barcelona es una mica delicat, perquè la necessitat de molts músics de tocar-hi topa amb els veïns que consideren molesta aquesta activitat. La ciutat, tot i ser una de les més cosmopolites d'Europa, no té una tradició de locals musicals com Madrid o París, posem per cas. I qui en pateix són els músics, la majoria dels quals podria fer ambient en alguns locals musicals i restaurants. Però, a Barcelona, si ets músic i no tens una maqueta decent, o ets immigrant, has de començar tocant al carrer.

El conflicte derivat d'aquesta pràctica van començar a aflorar l'any 2005, quan els veïns van començar a demanar explicacions a l'Ajuntament de Barcelona, que anys enrere ja havia prohibit la música al carrer. Però no és fins el gener del 2006 que comença a aplicar-se una certa regulació, que s'estrena al districte de la Ciutat Vella, un dels més cotitzats.

És el 3 de novembre de 2006, entre les dotze i les dues del migdia. Tres músics toquen a la plaça de Sant Josep Oriol. La guàrdia urbana s'hi presenta amb dues patrulles i una furgoneta, els pren els instruments, els imposa una multa de 200-300 euros i un rescat de 170 pels instruments. A sobre, els reté setanta-dues hores, sense que puguin recuperar els instruments, ni tan sols pagant. Tocar a la ciutat s'havia tornat una mica més perillós: no es podia tocar enlloc, sinó en alguns punts decidits per l'ajuntament.

Però en què consisteix la regulació? On es pot tocar? Doncs bé, aquesta informació encara no és accessible a tothom, ni es troba clarament exposada a internet. Això fa que molts músics no sàpiguen que tocar al carrer és una activitat regulada, ni sàpiguen on poden informar-se'n. Preparant aquest reportatge, per exemple, hem trobat un gran nombre de músics que desconeixien aquesta regulació; un músic de cada cinc no sabia on podia fer música i molts es pensaven que era prohibit de tocar a tot arreu. Això els fa sentir perseguits. 

El cas és que, a Barcelona, els espais regulats són la Ciutat Vella, el Parc Güell i el Metro. Fora d'aquí, no es pot tocar enlloc, sinó en alguns parcs, com el de la Ciutadella –si bé sense percussió ni amplificació. Cada un d'aquests espais és regulat per un organisme designat per l'ajuntament. A la Ciutat Vella els músics s'han d'adreçar al Centre Cívic del Convent de Sant Agustí; al metro, a l'Associació de Músics del Carrer (ASMUC) que depèn directament de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Quant al Parc Güell, és prohibit de tocar-hi, però els músics no fan cas de la prohibició, perquè la guàrdia urbana fa els ulls grossos.

La Ciutat Vella, molt de control i pocs espais musicals

Al districte de la Ciutat Vella hi ha una vintena de llocs on es pot practicar música per als vianants. La normativa en vigor afecta únicament els músics, però no sembla pas pensada per a l'activitat en si, sinó per a acontentar els veïns que es queixen del soroll que hi ha als carrers de nit.

Els músics han de passar unes proves davant un tribunal de tres experts designats per l'ajuntament. A les proves, cal presentar-hi un repertori de deu cançons. Als carrers, no s'hi poden tocar instruments amb amplificació, trompetes sense sordina, percussió amb pell de timba, ni platerets de metall. El sorteig dels espais on es pot tocar es fa cada quinze dies, assegurant que els interessats no puguin repetir l'espai on ja han tocat, de manera que tothom pugui passar pertot arreu i no hi hagi conflictes entre músics. 

En Juan i David, de procedència colombiana, formen un duet de música popular del seu país. En Joan toca l'arpa i en David la guitarra. Tots dos tenen una acreditació, avalada pel Centre de Sant Agustí, que els permet de tocar i d'identificar-se a la guàrdia urbana . 'Els agents de la guàrdia urbana ens demanaven l'acreditació cada dia, quan vam començar a tocar aquí. Ara, com que ja ens coneixen, ens saluden', comenta en Juan que sembla el cap del duet.

Un cas semblant és el del trio Los Tainos, que toca música sud-americana. Als components del trio, els encanta tocar al Portal de l'Àngel, 'és el nostre lloc favorit. La gent balla quan hi toquem. A més, com que és un espai gran, no molestem ningú i la gent pot aturar-se per escoltar-nos.' Tots tres tenen l'acreditació que els permet de tocar a la Ciutat Vella, però es queixen que quan algun dels components del grup falla, no el puguin suplir. 'El model del Centre Cívic de Sant Agustí no és dolent, però que les acreditacions siguin personals ens limita molt. Si un de nosaltres cau malalt, no podem substituir-lo.'

Una de les maneres habituals que els músics tenen de promoure's és de vendre maquetes en format CD al carrer. Los Tainos ho fan i, com ells, tants i tants que toquen a la ciutat, però, de fet, aquesta pràctica és prohibida, des de l'any 2006, per la Diputació Provincial de Barcelona.

Ara, també hi ha qui no en fa gaire cas, o gens, de la normativa. Com ara en Pau, un músic sense acreditació que ressegueix cada dia els carrers de la Ciutat Vella amb una guitarra, una harmònica i un petit amplificador que funciona amb piles. 'No crec en aquesta mena de normatives. La música és lliure i jo no faig mal a ningú. Ni faig pas més soroll del que hi ha cada dia al carrer, del que fan els vianants mateixos.' En Pau, que voreja els quaranta anys, no té feina i amb els diners que arreplega amb prou feines si es pot pagar el lloguer. La seva estratègia és d'anar canviant de lloc cada deu minuts, i d'aturar-se, sobretot, a les terrasses dels bars. La policia, que el coneix prou, li va al darrere, però mai no l'ha multat; generalment es limita a demanar-li que se'n vagi a una altra banda.

El Metro de Barcelona, lloc ideal per a fer-se conèixer

L'ASMUC va néixer l'any 1999, però fins l'any 2006 no va dedicar-se a organitzar els músics del metro. Va començar com un grup reivindicatiu: demanava que els músics poguessin tocar al metro, als espais de transbordament de cada línia. Actualment fa les proves d'accés als candidats per a assegurar una certa qualitat de la música. Alhora, defensa els músics davant TMB.

La seu de l'associació és al carrer del Comerç, 11. Cada quinze dies els músics que passen les proves es reuneixen a la seu, cedida per l'Ajuntament de Barcelona, i es fa el sorteig que atribueix a cada músic, o grup de músics, que puguin tocar quinze hores al metro cada setmana. L'ASMUC és una associació sense ànim de lucre. Tot i amb això, com que bé ha de pagar les seves despeses, demana a tots els participants que passen les proves de selecció una contribució de deu euros que serveix per programar el Festival de Músics del Metro i per pagar les instal·lacions que els cedeix l'ajuntament.

En Vicente Calatayud és un d'aquests músics. El trobareu tocant en alguns locals musicals com l'Astrolabi del barri de Gràcia o el Macondo Bar del barri d'Horta. Sap molt bé què és aquesta professió: 'Avui has de tocar on pots. Si pots en un local, en un local; i si pots tocar al metro, doncs al metro. El mercat està molt malament.' Ell, com tants músics més, va passar les proves per a poder tocar al metro de Barcelona. 'La iniciativa està molt bé, el mal és que la gent és la que és.'

Cada any l'ASMUC celebra el Festival de Músics del Metro, que es fa l'estació Universitat de la Línia 1. La intenció és que els músics del metro facin pinya per aconseguir, entre tots, de cridar més l'atenció de la gent.

Els músics interessats a fer aquestes proves d'accés han de saber que cada sis mesos, més o menys, s'obren les llistes, i que a la xarxa metropolitana hi ha 32 punts repartits entre tots els músics, en rotació permanent durant tot el dia.

El Parc Güell, un cert anarquisme

El Parc Güell és un dels més freqüentats pels músics de carrer. Que sigui un lloc en contacte amb la natura, que hi hagi espai de sobres per a poder-hi tocar i que hi aflueixin molts visitants, en fan en un lloc perfecte per a tocar-hi a l'aire lliure. El mal és que, en aquest espai, no s'hi pot fer música. Tot amb tot, la guàrdia urbana fa els ulls grossos i deixa tocar.

Els músics que toquen al parc s'han organitzat ells mateixos per distribuir-se les actuacions i els llocs. Quasi tots es coneixen, però sovint hi ha baralles pels llocs, perquè n'hi ha que són més interessants que no pas uns altres. Molts dels músics que toquen al parc hi arriben cap a les vuit del matí per no perdre el lloc.

Com que l'activitat musical del parc no és regulada, molts dels músics que hi toquen no tenen documentació. El vídeo que oferim permet de fer-se una idea de com funciona l'organització dels músics, que tenen un paper important al parc.

 

Barcelona Postissa, en defensa de la cultura popular

Les ordenances municipals i la normativa contra el soroll han fet desaparèixer sales de concerts i músics dels carrers de la ciutat de Barcelona. Les sancions imposades han mogut alguns músics a demanar a l'ajuntament que afavoreixi més la cultura de la ciutat. És així que ha nascut una plataforma anomenada Barcelona Postissa, que exigeix espais de música en directe, sense perjudicar gens el descans dels veïns. I demanen a l'ajuntament que fomenti la cultura popular de la millor manera que saben: cantant.

Aquests músics, que han publicat un disc amb les seves reivindicacions, acostumen a trobar-se en alguns bars de la ciutat. Segons ells, si els locals poguessin oferir més música en directe, els músics del carrer hi actuarien, perquè són espais més adients. 

Ramón Castro

Men?ame