Jordi Adell: ‘La universitat ha de demostrar que el professor continua aprenent gràcies a internet’

  • Entrevista amb Jordi Adell, professor de noves tecnologies aplicades a l'educació de la Universitat Jaume I de Castelló

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Susanna Ginesta
10.03.2011 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’aprenentatge es fa pertot i tothora, no se circumscriu a les quatre parets d’una aula ni a un període de la vida. Justament, una de les missions de la universitat és de demostrar, amb l’exemple, que el professor continua aprenent gràcies a un conjunt d’eines i a unes persones amb qui es relaciona via internet. Aquesta és la posició de Jordi Adell (Castelló, 1960), doctor en filosofia i ciències de l’educació i professor de la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló, que és on ensenya noves tecnologies aplicades a l’educació. Alhora, dirigeix el Centre d’Educació i Noves Tecnologies (CENT), una unitat d’investigació per a millorar la qualitat de l’ensenyament i de l’aprenentatge amb les TIC.

Amb Carles i Toni Bellver, Enric Silvestre i Enric Navarro va obrir el primer servidor gopher (1992) i el primer servidor web de l’estat espanyol (registrat internacionalment, 1993). També va ser un dels fautors de ‘Dónde?‘, un banc de dades sobre recursos d’internet, que va tancar arran de la primera allau de portals comercials. La Internet Society li va atorgar el Premi Pioner d’Or l’any 2002. Dins el programa Escola 2.0, fa conferències de formació professoral a tot l’estat i es continua formant com a professor i com a persona.

Què va atraure un filòsof i pedagog a internet i a les noves tecnologies?

No ho sé ben bé. M’interessa com la tecnologia fa que canviem la vida i com influeix en la societat, en la gent. De fet, crec que la implantació d’eines i de tecnologies relacionades amb la informació i la comunicació és la força d’aquests últims cent anys que més ha canviat la humanitat, per a bé i per a mal. M’hi vaig introduir per motius personals: era molt divertit i vam començar jugant-hi. Quan vam començar a treballar en comunicacions i xarxes, no teníem ni idea de l’impacte que tot plegat acabaria tenint fora del món acadèmic, però sí del que tindria en el món acadèmic. Però no vam trigar a adonar-nos que podia tenir impacte en la societat, bàsicament perquè quan ets a la xarxa tens contacte amb gent i amb països més avançats.

I com la veieu, la xarxa?

En una primera etapa, d’un optimisme ingenu, com una eina per a millorar el món. Però ara la veig com una eina de comunicació, no com una panacea. La xarxa és un mapa del món, hi ha de tot, òptim i pèssim. No crec que puga modificar la naturalesa humana.

Per què vau obrir el primer servidor gopher de l’estat espanyol?

En el primer impuls de la Universitat Jaume I, un grup d’informàtics del servei d’informàtica de Castelló muntàrem el servidor per aprendre i per demostrar-nos que érem capaços de fer-ho. I ràpidament ens vam adonar de les possibilitats que tenia. Amb el gopher vam obrir un servei d’informació del campus, pensant que, quan la comunitat universitària tinguera internet, necessitaria un accés ràpid a un espai on se centralitzara tota la informació.

També vau connectar el primer servidor web, el 1993, i vau fer la primera pàgina.

Unes tecnologies et posen en contacte amb unes altres que fan les mateixes coses. D’ací vingué que la Universitat de Minnesota ens demanara que coordinàrem els gophers de l’estat. N’hi havia quatre i mantinguérem la coordinació fins que n’hi hagué trenta. Ens vam adonar que compartir informació en el món acadèmic era fantàstic, però no teníem consciència de com creixia, ni del fet que saltara a la iniciativa privada, que en un moment determinat esdevinguera una revolució en l’àmbit polític, empresarial, lúdic. En aparèixer la web, obrírem el banc de dades Dónde? (el 1996) amb un mapa escannat d’una llista de deu, dotze, servidors web de tot l’estat espanyol. Quan el vam tancar, el 1999, teníem 33.000 recursos que manteníem manualment. Vam veure, doncs, el creixement d’internet a l’estat espanyol i el primer bum de la xarxa.

Com es podia mantenir així?

Hi treballàvem el dissabtes i el diumenge. Vam començar amb un mapa i vam acabar tenint-ne disset. Jo mantenia el mapa i Carles i Toni Bellver dissenyaven i mantenien el banc de dades. Fou una època molt il·lusionada, en vam aprendre moltíssim i vam tenir una oportunitat magnífica de veure com es desenvolupava internet a l’estat espanyol. Quan va aparèixer, la web era una aplicació més, no l’única. Però se les va menjar totes perquè les altres no eren gaire pràctiques –i la unificació ha facilitat molt les coses.

I Dónde?, per què va tancar?

Perquè els primers portals comercials, com Terra, a més d’un banc de webs (Google encara no existia), oferien correu electrònic gratuït i l’horòscop; i perquè el servidor que l’allotjava ja no donava més de si. Va morir d’èxit, sense un pla de viabilitat; solament hauria pogut persistir fora de la universitat. Mentrestant, Carles Bellver havia confeccionat un llenguatge de marques per a processar els registres, molt paregut al que després fou l’XHTML, i un sistema de readreçaments amb ‘tokens‘ perquè ens furtaven els enllaços.

Es pot tornar a repetir una crisi com la de les empreses .com?

I tant! La majoria d’empreses de la web 2.0 no tenen un pla de viabilitat econòmic. Twitter no en guanya ni cinc, i la valoració de Facebook és excessiva, si es miren els ingressos per publicitat que té. No sé si tornem a tenir una bombolla, però és clar que la xarxa es mou per onades o tsunamis conceptuals teòrics, per expectatives i caigudes. Moltes aplicacions de la web 2.0, gratuïtes i que funcionen molt bé, si no troben un pla de negoci viable, no continuaran, perquè no podran aguantar les despeses. La diferència amb la situació del 2000 és que els inversors coneixen una mica més el sector.

La nostra vida, ha canviat amb internet i les noves tecnologies?

Molt. I amb la mobilitat encara canviarà més. Molts canvis tindran un impacte en hàbitats i costums. El cervell és plàstic i es redissenya perquè constantment establim noves connexions. Les noves generacions segurament que no faran les coses igual que les fem nosaltres; prou es nota cada dia. Un dels canvis ha estat de convertir en insignificant l’emmagatzematge d’informació, física o mental, i de transformar els nostres hàbits: ara no cal recordar o tenir a la cartera o a casa tantíssima informació, perquè la tenim a internet, a l’abast, en qualsevol moment del dia i onsevulga. És clar que hi pot haver un daltabaix de dades en un moment determinat; no fa tant Google va perdre 44.000 comptes de correu electrònic…

Hi arribarem, a una autèntica societat del coneixement?

Crec que ja hi som, en bona mesura. La crisi de la societat de la rajola, dels diners fàcils, del malbaratament del medi i del turisme de sol i platja accelerarà, en part, la societat del coneixement. És a dir, o hi ha un futur del coneixement o no hi ha futur –encara que en aquest país açò no s’entenga. No podem competir amb el tercer món en feines manuals, perquè sempre cobraran menys. Solament hi podem competir en coneixement, disseny, imaginació, intel·ligència, creativitat; però ens hem de preparar. En el nostre país es valora molt poc l’educació, els polítics únicament la consideren una arma electoral, i l’índex de fracàs escolar és molt gran.

Però alguna cosa es deu haver fet…

Fa un any es va implantar l’Escola 2.0, impulsada pel govern de Zapatero. Les comunitats autònomes que s’hi han adherit (el País Valencià i Madrid, no) reben la meitat de diners per a proporcionar ordinadors a tots els estudiants de cinquè de primària i de primer d’ESO. Catalunya ho ha fet força malament perquè ha preferit secundària a primària i perquè ha digitalitzat les aules sense tenir professors formats, ni haver planificat el canvi metodològic que aquestes tecnologies pressuposen. No pots oferir ordinadors i pissarres digitals a alumnes i professors i demanar-los que treballen com treballaven amb els llibres de text. A Catalunya s’han gastat molts de diners en llibres de text digitals, sense mirar si els continguts eren adequats als nous mitjans.

Com haurien de ser els llibres digitals?

Personalment, defense que el llibre de text digital no existeix. Un ordinador portàtil connectat a internet i un llibre de text són dues coses contradictòries. A internet hi ha de tot, i allò que no hi és, s’hi pot dipositar; en canvi, el llibre de text és un conjunt tancat, seqüencial, organitzat segons un model escolàstic implícit, basat en el fet que el professor explica, l’estudiant aprèn la lliçó i resol l’exercici que el professor corregeix a la llibreta. Si tractem els llibres electrònics com els llibres de text, com podem esperar que canvien els resultats d’aprenentatge? Hi ha d’haver un canvi metodològic, que vol dir un professor decidit a canviar o comprensiu de les noves possibilitats. I això a penes s’ha promogut en les comunitats autònomes; solament s’ha administrat formació tecnològica, no didàctica. A Catalunya, per exemple, han marginat la gent més pionera en didàctica i en noves tecnologies. I ara amb la nova consellera volen tornar als anys cinquanta del segle passat…

Què s’hauria de fer?

De primer, creure’s que ve la societat de la informació i del coneixement i creure’s que som en un moment crític i que les decisions que es prenguen marcaran el futur. I una d’aquestes decisions és de saber què hem de retallar i en què hem d’invertir. Si invertim a salvar bancs, en un consum enfollit o en cotxes nous, no anirem enlloc. Hem d’invertir en els nostres joves, que vol dir creure’s seriosament que l’educació és important. En la societat del futur no ens pagaran pel fet de treballar manualment, sinó pel de pensar coses noves. Això suposa una reforma profunda del sistema educatiu, que ara és una màquina de conservar el passat, però que hauria de ser una màquina de preparar per al present i mirar cap al futur. I això en tots els nivells educatius. No sabem ben bé com serà el futur, però sí que molts dels coneixements i de les habilitats que en el passat servien per guanyar-nos la vida i ser feliços ara no fan el fet. Necessitem gent flexible i adaptable per a transformar aquest futur i per a dir cap on anem. Però sóc poc optimista, perquè els polítics actuals volen resultats immediats i van d’elecció en elecció.

Hi ha escletxa digital i pedagògica en l’àmbit professoral?

Sí, i cada dia més gran, perquè els qui accedeixen a la informació i al coneixement cada dia són més preparats i fan servir més aquests recursos; en canvi, els qui no es mouen del llibre de text i de les pràctiques de tota la vida s’estanquen. L’escletxa no és tan sols tecnològica, sinó pedagògica i didàctica, i com més va, més. No és generacional, sinó actitudinal. Hi ha una visió del professor responsable que no ha de conformar-se i que constantment ha d’innovar (el més feliç, i els alumnes se’n contagien) i hi ha la del professor que repeteix la mateixa classe cada dia… Els qui es pensen que, quan han acabat la carrera o han començat la docència, ja ho saben tot i ningú no els pot ensenyar res més haurien de ser foragitats del sistema educatiu.

Què hi feu, al Centre d’Educació i Noves Tecnologies?

Som una unitat de set persones que funcionem com un lloc de proves i com un tanc d’idees. Aquests darrers anys hem insistit molt en l’ús de les eines de la web 2.0, a obrir les portes de la universitat perquè des de fora es veja què s’hi fa, a aprofitar les coses que es fan en uns altres llocs i universitats i a brindar continguts a la docència universitària perquè els alumnes no es troben sotmesos a la metodologia de professor, classe, apunts i examen. Proposem projectes a la Universitat Jaume I. Per exemple, tenim una aula virtual basada en moodle; fórem els primers d’adoptar-la, juntament amb la Universitat de las Palmas de Gran Canaria, i ara s’ha estès a tot l’estat espanyol. Hem format els professors perquè se’n servesquen adequadament. Tenim una taxa d’ús de quasi el 100%, i ara avaluem una tecnologia de portafolis electrònics en l’avaluació i l’aprenentatge.

També heu subscrit un acord amb Google.

Formem el personal docent i el personal administratiu perquè l’UJI migra tota a Google Apps immediatament. Ja tenim Google Docs i d’ací a un mes passarem a Gmail i ja no tindrem el correu a la universitat. Per accedir a aquestes aplicacions, i a totes les altres (Youtube, Blogger, Google Reader...) tindrem una identificació única. Això implica la possibilitat de noves formes de treballar. Treballar amb aplicacions col·laboratives en xarxa és una molt diferent de treballar amb tots els documents a l’ordinador personal i d’enviar-los per correu electrònic. Aquest projecte es podrà estendre a les altres universitats, fem de ‘beta testers‘.

Com treballeu la innovació educativa a la universitat?

La nostra visió de l’aprenentatge és que es fa pertot i tothora, no se circumscriu a les quatre parets d’una aula ni a un període de la vida. Aquesta visió ens agradaria que l’UJI la inculcara a l’estudiant, perquè sempre sàpiga com millorar els coneixements propis de la seua professió, perquè tinga les competències, habilitats i aptituds necessàries per a mantenir-se al dia. Mirem d’incorporar, al ritme que la universitat pot assumir, moltes de les innovacions i projectes que veiem en uns altres llocs. Hem aconseguit una eina de missatgeria instantània i amb Google Apps volem insistir en la feina col·laborativa. Volem inculcar la filosofia de la web 2.0 a la universitat, però costa.

Què és el Personal Learning Environment?

El PLE treballa en l’ús de les noves tecnologies per a ensenyar i per a aprendre. En una primera fase, amb ‘e-learning’, educació a distància, les estructures del món real es transposaven al món virtual. En una segona, la gent deixa de ser espectadora i passa a crear, amb les aplicacions socials. S’adona que amb les TIC pot aprendre d’una manera diferent; per exemple, participant en activitats. És un aprenentatge intercomunicatiu: ets consumidor i productor d’informació, tot alhora. Twitter n’és l’exemple més clar. Aplicacions com Tweeted Times i Paper.li o l’RSS t’ajuden a gestionar la informació de Twitter. Crec que la missió de la universitat és de demostrar que el professor continua aprenent gràcies a un conjunt d’eines i a unes persones amb qui es relaciona via internet.

També treballeu com una unitat de formació.

Formem els professors de l’UJI en l’ús de les noves tecnologies. Amb la web 2.0 no cal instal·lar-se aplicacions a l’ordinador propi. Un dels nostres cursos estel·lars s’ocupa de l’ús de la web 2.0 en educació. Això canvia molt el concepte de curs universitari. En un curs universitari típic hi ha el professor i els seus apunts; l’alumne aprèn el manual i fa un examen a final de curs. En un curs universitari alternatiu el professor no és l’única font d’informació, n’hi ha moltes més, i de molt importants, a internet; a més, l’alumne no és un consumidor passiu de la informació, sinó que és també creador: fa blocs, wikis, marcadors socials… Amb les noves tecnologies pot tenir un professor a l’altre cap del món durant uns quants minuts, llegir una informació que acaba d’aparèixer, aprofitar el flux d’informació relacionat amb una assignatura, per exemple via Twitter… Així desenvolupa una conjunt d’habilitats per a aprendre a aprendre durant tota la vida.

S’arribarà mai a una situació òptima?

Crec que costarà, perquè hi ha molts factors. L’alumne no sempre és un factor de progrés; sovint les resistències vénen de l’alumne. Encara hi ha qui vol el manual i la data d’examen. Però sóc optimista, perquè, gràcies a la universitat, la meua vida va canviar completament. Encara crec que, si l’estudiant vol, la universitat pot fer que la seua vida canvie completament. Hem de proporcionar-li una experiència, no un títol que el capacite per a demanar feina; li hem de proporcionar un conjunt d’eines intel·lectuals i de coneixements i habilitats que li permeten de veure unes altres perspectives, que li obrin el món i el facen més competent i més feliç, menys competitiu i més col·laboratiu.

Què ho entrebanca?

Una universitat molt burocratitzada i economicista, que no té prou en compte aquests elements. La gestió professional d’una universitat com si fos una empresa és un error històric, perquè les universitats no són empreses i no s’han de jutjar com si ho foren; el nostre negoci no és fer molts titulats, sinó bons titulats. El negoci no està a fer diners, sinó a gastar bé els recursos públics creant coneixement i posant-lo al servei de la societat, adés formant professionals, adés transferint aquest coneixement a les empreses perquè s’apliquen al sistema productiu, i creant cultura perquè en puga gaudir tota la societat.

Però continuem tenint pocs recursos per a investigar.

Sí, comparativament, en tenim pocs. A més no hi ha la convicció de jugar-nos-hi el futur. Encara que ho diguen, els polítics, quan fan els pressupostos, quan actuen, no diries que vegen la importància que té la investigació. Crec que els polítics espanyols, i en particular la dreta, no han assumit el paper de la universitat, no admeten una universitat que puga criticar-los. No admeten que no en siguen els amos. Per una altra banda, la universitat espanyola en general és poc bel·ligerant envers el poder; hauria de ser-ne la consciència. I el poder polític respecta molt poc, trobe, la universitat i els seus dictàmens. Les universitats haurien de ser més independents i rendir comptes a la societat en un sentit ample, no a unes empreses.

Com imagineu la universitat ideal del futur?

Crec que ja la tenim ací; o ja tenim pistes de com serà. La imagine més oberta, més lliure i més dotada de mitjans. Fent servir molt les noves tecnologies, més preocupada per a aprendre que no per a ensenyar, per a crear i innovar que no per a reproduir allò que ja sabem. M’agradaria que es dedicara a buscar preguntes i a respondre les que encara no tenen resposta, en lloc de repetir sempre les coses. La imagine més compromesa amb l’entorn i amb els problemes de la gent que ha de servir. Les TIC hi tindran un paper importantíssim. El professor universitari no es pot permetre el luxe d’ignorar-les. En el futur la localització potser no serà tan important com la tecnologia i l’ús que en puguem fer. La universitat del futur no és la tecnologia, sinó les possibilitats que aquesta ens obre i la capacitat que tinguem d’aprofitar-les.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any