Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  20.10.2011  14:26

Gaddafi, un dictador revolucionari

Men?ame
 

Muammar al-Gaddafi ha estat l'últim autòcrata a caure al Magrib, després dels presidents tunisià i egipci, Zine El Abidine Ben Alí i Hosni Mubàrak. Així com els dos últims han estat enderrocats per revoltes populars després de vint anys i trenta en el govern, Gaddafi, que en feia quaranta quemantenia el poder a Líbia, el país més pròsper en un bon grapat d'indicadors de tot el nord de l'Àfrica, ha acabat mort durant el setge de les tropes rebels i de l'OTAN a la seva cuitat natal, Sirte, l'últim reducte dels seus fidels. Les diferències de Gaddafi respecte a la resta de governants de la regió són molt més àmplies, gràcies sobretot a una personalitat molt marcada. No en va, el coronel Gaddafi va rebre, d'ençà que va participar en el cop d'estat que va posar fi a la monarquia d'Idris I el 1969, tota mena de qualificatius: alliberador, heroi, revolucionari, reformista, dictador moderat, autòcrata, sàtrapa paranoide, dèspota i, amb l'esclat de la guerra civil actual, carnisser despietat.

Muammar Abu Minyar Abdel Alam ben Hamid al-Gaddafi, nascut el 7 de juny de 1942 al si d'una família nòmada beduïna a la regió septentrional de Sirte, va agafar les regnes del país l'1 de setembre de 1969, arran del cop d'estat d'un grup de militars contra el rei Idris I, que havia dirigit el país des de la independència d'Itàlia el 1951. Amb tan sols vint-i-set anys, es va saber imposar com a 'cap fraternal i guia de la revolució' dins la junta militar que es va revoltar contra la monarquia. En l'època de la revolució líbia, el Pròxim Orient era un dels camps de batalla on es lliurava la guerra freda entre els EUA i la Unió Soviètica, amb Richard Nixon i Leonid Brezhnev al capdavant. I també era l'època on al veí Egipte governava Gamal Abdel Nàsser, la ideologia panarabista del qual va influir moltíssim el jove i carismàtic coronel libi. (Gaddafi considera que el poble libi és qui dirigeix el país i, per tant, ell no ha variat mai el rang de coronel.)

Gaddafi es va afanyar a introduir canvis radicals en contrast amb la resta de països de la zona, per mitjà de termes com la justícia social, la lluita contra la corrupció, la llibertat personal i la moral islàmica. Rere aquests conceptes morals, Gaddafi també va sorprendre aleshores amb la implantació de la 'revolució cultural', consistent a rebutjar les conductes estrangeres: va tancar totes les bases militars foranes en territori libi i va decretar la reforma agrària, la nacionalització dels bancs i les companyies estrangeres, a més de la indústria petroliera, un xec en blanc per a l'economia del país. Els seus gestos en matèria política també van desconcertar: va optar per una 'harmonia' tant a l'interior (eliminant la majoria de forces polítiques, des de comunistes fins a forces de l'extrema dreta i l'integrisme islàmic) com de cara enfora (amb l'adopció inicialment d'un discurs antiimperialista i, alhora, allunyat de l'òrbita soviètica).

La seva singular ideologia socialista, amb elements d'islamisme i nacionalisme àrab, la va plasmar en un Llibre verd (1973) on també exposava un nou concepte de República Àrab Socialista sense presidència, primer ministre, parlament ni administració local. Tot era substituït per la Jamahiriya, un neologisme a partir de la paraula àrab 'yumhuria' ('república') i que es pot traduir per 'govern de la massa', concretat per mitjà d'uns quants nivells de comitès populars.

L'obsessió de Gaddafi d'erigir-se en la cara visible del panarabisme el va empènyer sovint a intentar acostaments amb els països del Magrib (el 1989 va aconseguir la creació de la Unió del Magrib Àrab, integrada també per Algèria, Marroc, Mauritània i Tunísia) i a intervenir, militarment o com a mediador, en conflictes amb estats veïns del sud com el Txad i el Níger. Més enllà de la regió, la posició antiimperialista de Gaddafi i el seu suport logístic d'organitzacions armades com l'IRA, ETA i grups palestins, va servir de justificació al govern nord-americà de Ronald Reagan per a bombardar la capital, Trípoli, el 15 d'abril de 1986. Hi van morir cent persones, entre les quals hi havia una filla de Gaddafi. En resposta, agents libis van fer esclatar un avió de la Pan Am que sobrevolava el municipi escocès de Lockerbie, el desembre de 1998, i que va causar dos-cents setanta morts.

L'escalada de la tensió va deixar Gadaffi sol i Líbia convertit en un estat pària, sancionat per l'ONU i amb l'animadversió explícita dels EUA i Europa. Les ingents reserves de petroli del país, amb tot, van permetre sobreviure políticament el coronel Gaddafi. Des d'aquell extrem, les posicions entre Líbia i la comunitat internacional es van anar acostant, gràcies sobretot a una moderació gradual en les formes de Gaddafi, que va condemnar els atacs d'al-Qaida de l'11 de setembre de 2001 contra Nova York i Washington i va reconèixer, el 2003, la participació del seu govern en l'explosió de l'avió de Lockerbie. Juntament amb la renúncia a disposar d'armes de destrucció en massa i l'obertura a les inversions estrangeres, tot plegat explica la progressiva normalització de les relacions amb la comunitat internacional. Des d'aquell any, de fet, no han estat estranyes les visites, fotografies i encaixades de mans de Gaddafi amb dirigents com Silvio Berlusconi, Barack Obama, Vladímir Putin, Nicholas Sarkozy, José Luis Rodríguez Zapatero...

Tot i l'esforç d'acostament i normalització de relacions amb l'exterior, Gaddafi va veure com, a rebuf de les revoltes populars dels països veïns, 'l'harmonia política' que mantenia amb mà de ferro des de feia quaranta-un any va derivar en una guerra civil que l'ha descavalcat del poder. Una revolta popular forjada, ironies de la història, des de la segona ciutat del país, Bengasi, la mateixa des d'on es va llançar el cop d'estat que el va col·locar al poder, l'1 de setembre de 1969.

Men?ame