Dídac Lee: ‘L’emprenedor és una persona que converteix idees en realitats assumint un risc’

  • Entrevista amb Dídac Lee, emprenedor, conseller delegat d'Inspirit i directiu del Barça

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Susanna Ginesta
04.02.2011 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’educació en l’esforç, la passió i una gran voluntat de superació són qualitats necessàries per a ser emprenedor, segons Dídac Lee, nascut a Figueres de pares xinesos, de Taiwan. Emprenedor per vocació i professió, és conseller delegat de la companyia Inspirit, grup d’empreses tecnològiques que integra Inspirit Labs (incubació de projectes tecnològics innovadors), Spamina (seguretat del correu electrònic), Hotelerum (sistema de ‘booking’ d’hotels), Conzentra (serveis d’internet), Zyncro (plataforma innovadora per a millorar la productivitat dels equips de treball), Intercomgi Argentina (centre de desenvolupament), The Etailers (serveis globals de negoci electrònic) i Actigreen (botiga en línia de productes ecològics). Són més de 240 treballadors entre Girona, Barcelona, Madrid, Buenos Aires i Silicon Valley.

És el directiu de l’Àrea Tecnològica (Noves Tecnologies) del Futbol Club Barcelona i membre de la Fundació FC Barcelona.

Va estudiar enginyeria informàtica i va fer un postgrau de gestió d’empreses i programa de direcció general a IESE. Amb vint-i-un any i sense recursos, va endegar la seva primera empresa, IntercomGi, de les primeres que a l’àrea de Girona va donar accés a internet i va obrir negocis en línia.

Fa conferències sobre valors i esperit emprenedor i és professor convidat del màster MBA de la Universitat de Girona, del Màster per a emprenedors de la Universidad Politécnica de Madrid i del Màster universitari en emprenedoria i innovació de la UPF que es fa a TecnoCampus Mataró-Maresme. Fa entrevistes d’emprenedor a emprenedor per al setmanari Econòmic i col·labora, com a columnista, en la secció econòmica d’El Periódico. Ha rebut uns quants premis i distincions.

El 1995, amb vint-i-un any, vau fundar, amb pocs recursos, una empresa de proveïment d’internet, IntercomGi.

Sempre havia volgut crear projectes amb un grau d’innovació que m’apassionessin. I quan vaig anar a la universitat em vaig trobar que no era com m’havia imaginat. Des de petit que ja tenia ganes de ser emprenedor i un bon dia el germà de Nacho González-Barros, fundador del Grupo Intercom i creador d’InfoJobs, em va proposar de crear la franquícia d’Intercom a la província de Girona. Vam començar oferint accés a internet amb trucades locals, Infovía… Hi havia dos proveïdors més: GRN, que era el més fort d’àmbit local, i GNA.

Vau tenir dificultats?

Els tres primers anys ens va costar molt, però el model de negoci d’un proveïdor d’internet és molt interessant; és similar al d’un gimnàs: cobres una quota als associats i garanteixes uns ingressos fixos. Quan has cobert els costos, et resten tots els beneficis, que pots fer servir per millorar. Quan comences un projecte innovador has d’evangelitzar perquè són coses que no existeixen, però l’avantatge és que, un cop feta la travessia del desert, pots tenir una posició de lideratge. Després d’uns anys molt durs vam poder reinvertir els beneficis per crear nous projectes.

Vau crear uns quants negocis a internet que ara s’apleguen a Inspirit.

Com a primera evolució, vam obrir línies d’allotjament de pàgines web i de disseny de pàgines web i després de disseny de negocis electrònics. Fa quinze anys era la gran innovació, però ara fins i tot la meva mare fa webs, després d’un curset. Hem creat empreses d’incubació de projectes, de tecnologia, de serveis i de comerç electrònic. Alguns negocis han anat bé i uns altres, no. Un dels que vam crear primer és avui el grup Trade inn, de comerç electrònic, que funciona molt bé.

Com heu aconseguit tantes empreses?

Amb molt d’esforç i molt de patiment. No hi ha secrets. Sóc una persona normal, treballo molt (unes quinze hores diàries), tinc un cert esperit autocrític per a millorar les coses i no m’agrada estar a la zona de confort. Quan començàvem a tenir beneficis, en lloc de quedar-me quiet i anar a divertir-me, muntava un nou negoci. Amb el model que tenim, l’avantatge de ser a internet des del principi fa que t’adonis d’oportunitats i vegis què pot funcionar.

Com és el model?

Dissenyo un producte innovador, faig unes primeres vendes per assegurar que és comercialitzable i busco un soci director executiu que hagi fet carrera en el sector. Amb aquestes condicions trobar un grup inversor és possible, encara que no fàcil. Tinc tantes empreses perquè no sóc el director general de cap. Totes tenen directors generals que són molt millors que no pas jo en la seva àrea. Bàsicament, em dedico a crear i a identificar oportunitats, a crear productes innovadors i a gestionar socis.

Com s’arriba a tenir una empresa a Silicon Valley i a competir amb empreses com Microsoft?

Bé, amb Zyncro vam començar fa tres mesos, però ja tenim molta acceptació. La cosa més important és no tenir complexos i creure’s que una empreseta de Girona pot aspirar a arribar tan amunt com l’empresa més important del món. Una persona, perquè sigui dels Estats Units no és pas més intel·ligent que una d’aquí. La millor prova és Pau Gasol, un dels millors pivots de la NBA. També cal una mica de bogeria, perquè si ho penses tot d’una manera racional, al final no fas res. I, és clar, després es necessita capital-risc. Per fer l’oficina de Silicon Valley hem comptat amb l’ajut de la Cambra de Comerç de Barcelona, a qui estic molt agraït. Ens han ajudat també en la internacionalització tant a la Xina com al Japó.

Què hi feu als Estats Units?

El nostre model consisteix a dissenyar els productes a Barcelona, els produïm a l’Argentina i, als Estats Units, hi volem fer el desenvolupament del negoci perquè és el mercat més gran. M’agradaria, d’aquí a uns quants mesos i anys, de poder expandir el mercat a la Xina, que és una de les fixacions que tinc, per raons òbvies.

Ara treballeu per a les empreses 2.0

Les empreses cada dia es troben geogràficament més distribuïdes, perquè la gent teletreballa, hi ha sucursals, els clients són de fora i la comunicació va esdevenint més horitzontal. La feina té més a veure amb la gestió del coneixement que no pas amb la manualitat. És per això que la fita és de tenir empreses més connectades al coneixement i a la informació, que es comuniquin més bé internament i externament, amb els clients. La clau és que això es pugui fer en plataformes agradables d’utilitzar, perquè en el fons aquesta promesa era la de les intranets.

Quin canvi heu introduït?

Amb Zyncro vam veure que aquests serveis no es feien servir per manca d’usabilitat i, en canvi, xarxes com Facebook, les fa servir fins i tot la meva mare. Intentem, doncs, aplicar els principis d’aquesta xarxa al món de l’empresa. Per això Zyncro és una mena de Facebook corporatiu per a empreses que es vulguin comunicar millor. Segons els consultors, l’any 2015 les intranets seran socials, tindran l’aparença de Facebook. És el fenomen de la personalització.

Com vau arribar a aquesta conclusió…?

Observant. Les intranets m’apassionen des de fa anys. Vaig crear un programari d’intranet el 2003, que va fracassar, i era una espina que tenia clavada al fons de tot. Vaig aprendre’n molt. El concepte agradava, però no es feia servir perquè no era intuïtiu. Quan vaig veure el Facebook, vaig creure que es podia aplicar a l’empresa. Als Estats Units hi ha molts exemples d’aplicacions similars que funcionen.

Il·lusió, motivació, dificultat, feina… Quina és la recepta del vostre dia a dia?

Situar-me fora de la zona de confort, ser autocrític i treballar moltes hores. La gent es pensa que per ser emprenedor has de ser ‘superman’. Tothom pot fer-ho, però costa, perquè és sacrificat. En quinze anys em dec haver equivocat mil vegades i en dec haver encertades deu. Has de ser fort per no desanimar-te i continuar endavant. Ara, pots fer tant d’esforç i dedicar-hi tantes hores, si això que fas t’apassiona. Aquest és l’element clau: jo no és que sigui tant treballador; a l’escola era un gandul, no vaig acabar els estudis, però ara passo unes quinze hores a l’oficina, perquè em motiva això que faig, m’apassiona. Les coses, amb sucre passen millor.

I què és el sucre?

L’element apassionador. Hi ha moltes feines que són vocacionals, com les de mestre, de metge, de periodista. Un exemple d’emprenedor són els periodistes, que cada dia comenceu de zero perquè heu d’omplir un diari o un mitjà. L’esperit emprenedor és això.

Agraïu als pares l’educació que us van donar. Quina importància hi doneu?

Quan em demanen si l’emprenedor neix o es fa, dic que crec que tothom neix amb unes aptituds. A part potenciar-les, hi ha un element determinant: com t’eduquen els pares. Quan era petit em van fer anar a treballar al restaurant i a espavilar-me per tenir els videojocs del primer ordinador. Em van estimular, conscientment o inconscientment, en la cultura de l’esforç. Perquè, si t’ho donen fet, l’ésser humà tendeix a quedar-se a la zona tranquil·la, sense excepció. En canvi, la necessitat fomenta la creativitat. Després, l’emprenedor es fa, aprèn moltes coses. Crec que l’educació dels pares, i no pas de l’escola, és el factor més determinant.

Quin paper ha tingut la cultura ancestral xinesa en el vostre èxit com a empresari?

Vaig néixer aquí i em considero català, però és evident que la influència oriental hi és; però no sé en quin grau, perquè no ho puc comparar. Quan em trobo amb els amics noto clarament la influència, perquè els orientals som més reflexius i discrets. La barreja dels valors de la cultura xinesa i de la catalana és molt bona, perquè totes dues són molt treballadores; per mi són molt similars. Les comparo i veig que van molt alineades en valors: perfil baix, cultura de l’esforç, esperit emprenedor…

Quin caràcter o què cal tenir per ser emprenedor?

Es pot resumir a tenir ganes de superar-se. Ho pot ser qualsevol. Cal no deixar-se enganyar per un mateix, perquè ens posem moltes barreres inconscientment. Sobretot, cal ser conscient que ser emprenedor no vol dir necessàriament fer la teva empresa. Per mi, l’emprenedor és una persona que converteix idees en realitats assumint un risc. I això es pot fer a l’administració pública, en una gran empresa, dins la teva empresa, a casa. Conec mestres, funcionaris i empresaris emprenedors. És una actitud. De no conformar-se i de no creure’s l’status quo, quan ens diuen que les coses són d’una manera i no es poden canviar. L’impacte que pot tenir un emprenedor en una empresa important és molt més gran que no pas allò que jo pugui fer amb les meves empreses en el meu entorn.

Fomentar l’esperit emprenedor ens pot fer sortir de la crisi?

Sí, però s’ha de fer a llarg terme, i la crisi, la tenim aquí. Per a fomentar l’esperit emprenedor, cal començar amb l’educació dels fills, pels pares. Ara caldria ajudar els emprenedors actuals i, alhora, fomentar l’esperit emprenedor.

Com podem arribar a un nou model econòmic sostenible?

Ajudant i potenciant les empreses de nova creació, que obriran nous llocs de feina, en lloc d’ajudar moltes empreses que ja no són sostenibles pel nostre país, però que donen feina a molta gent. Sostenir una indústria que és caduca, a llarg terme no és bo, encara que ho sigui a curt terme, per a evitar un mal social gros.

Feu entrevistes als altres emprenedors. Quina experiència en traieu?

N’aprenc molt. Les faig per fer conèixer gent que es mereix que la coneguin, per aprendre d’aquests casos i fomentar i divulgar els valors de l’emprenedoria. Crec que socialment, l’emprenedor no és ben vist. La meva impressió és que tot allò que surti de la mitjana és penalitzat. Si fas res malament, t’enfonsen; i si ho fas bé, t’envegen. Has de mantenir-te dins la mitjana i no destacar. Un proverbi xinès diu que el clau que sobresurt és el que rep el cop de martell més fort. Als Estats Units l’emprenedor és un heroi i aquí, si mires les sèries de televisió, només hi surten metges, policies i advocats; i quan hi surt un empresari, és el dolent, mafiós, corrupte. S’hauria de fomentar que la gent fes coses diferents, no tan sols dins una empresa. La resistència al canvi és molt forta.

Heu aconseguit el somni de ser directiu del Barça perquè creieu que tot és possible?

En realitat, volia ser jugador del Barça, però s’ha de ser realista. Quan veus que ni jugues a l’equip de l’escola…, és frustrant. Vaig optar per una cosa més fàcil, encara que les possibilitats que una persona com jo arribés a directiu del Barça eren una entre un milió. Sóc de Figueres, els meus pares tenen un restaurant xinès, he començat des de zero, no sóc de ‘l’stablishment’ català…, les probabilitats eren molt petites, però era possible. Quan desitges una cosa, has de tenir una actitud positiva i optimista i fer passos per aconseguir-la. Que és difícil és evident. Però una cosa és que sigui difícil i una altra, impossible. 

La paraula impossible no us agrada.

Hi ha poques coses impossibles: que sigui jugador del primer equip de futbol del Barça, per exemple. Sincerament, no m’esperava arribar a la directiva tan aviat.

Com va anar?

En un esdeveniment de capital-risc del sector tecnològic europeu amb Venturepreneurs, a l’hora de presentar-me, vaig dir que era emprenedor, en quins sectors treballava i que algun dia m’agradaria ser directiu del Barça. Tothom va riure molt, però jo ho deia seriosament. Un inversor alemany em va dir que em presentaria algú, que algun dia seria president del club, Sandro Rossell, i em va enviar un correu electrònic presentant-nos. Has de proveir les circumstàncies perquè les coses passin. El vaig anar a trobar un dia, li devia caure bé i, al seu equip, hi faltava algú que conegués les noves tecnologies. Va confiar en mi i li estic agraït.

Quins objectius en noves tecnologies té un club com el Barça?

Crec que tres. El primer és el d’acostar el club al soci. Hi ha moltes coses que el club fa –com ara la feina de la Fundació, que és extraordinària–, que no arriben al soci. I això es pot fer a través de la comunicació; en aquest sentit, les xarxes socials són ideals per a connectar el públic que s’interessa pels temes més concrets. Es pot fer també amb el vot electrònic, però no per a elegir president, que és un sol dia. M’agradaria poder implantar una assemblea 2.0 permanent, tenir un sistema per a captar les millors idees i que els socis seleccionessin els problemes que s’han de prioritzar. El segon és el de ‘glocalitzar’: hi ha molts països i mercats als quals podem arribar i tenir-hi més presència. I això es pot fer, sens dubte, a través d’internet: potenciant la web i les xarxes socials. I el tercer és augmentar els ingressos del club via internet, que és un canal de venda excepcional per a marxandatge, compra d’entrades, serveis i aplicacions per a mòbils intel·ligents.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any