Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  28.01.2011  06:00

Autor/s: Susanna Ginesta

Josep Maria Ganyet: 'La gran xarxa social és internet perquè la fan les persones'

Entrevista amb Josep Maria Ganyet, emprenedor

Men?ame
 

Josep Ganyet (bloc i twitter) és un expert en internet i en disseny web que cerca la simplicitat en el complex món digital amb la idea de servir-se'n per divertir-se. Llicenciat en enginyeria informàtica per la UAB (1988), va fundar una empresa dedicada a l'arqueologia (Pròleg DCP) i dues de dedicades a la comunicació en línia (Ars Virtualis i Mortensen), totes en funcionament.

Dirigeix l'empresa de disseny web, Mortensen i, des de fa dotze anys, és professor de nous mitjans als estudis de Comunicació Audiovisual de la UPF. Fa col·laboracions setmanals sobre internet i tecnologia al programa de ràdio 'El Món a RAC1', i és consultor de Gotomedia de San Francisco. Ha escrit el llibre 'Interacció humana amb els ordinadors' (UOC, 2008).

Va començar treballant professionalment per IBM a Barcelona, després va anar a Frankfurt, on va treballar a Deutsche Bank en disseny d'interacció i a final del 1990, als Estats Units, un altre cop a IBM, també en interacció. De tornada a Barcelona va treballar a publicitat en línia a l'agència El Sindicato (avui del grup Havas) i va crear el portal emocional HoyMeSiento.com en plena crisi de les empreses puntcom. Diu que, de gran, vol ser fotògraf de dia i poeta de nit.

Com vau iniciar-vos a internet?

L'any 1985, a la Universitat Autònoma de Barcelona, tenia una beca al Centre de tractament d'imatges, on ens connectàvem a bancs de dades de tot el món amb què la universitat tenia convenis. Recordo que entrar a internet era molt feixuc i tediós, calia introduir codis... De mica en mica, inconscientment, vaig començar a veure com funcionava l'intercanvi d'arxius i a treballar distributivament. De 1991 a 1996 vaig treballar per IBM a Barcelona. Llavors es desenvolupava la plataforma de distribució landp, una mena de xarxa de clients i servidors anterior a la web.

Vau fer la primera web el 1994.

Treballava a IBM i navegava, en sistema operatiu OS/2, amb el navegador Web Explorer 1.0. La primera web va ser molt divertida: la vaig fer a Londres, on la gent ja tenia connexió a casa. Vaig carregar-hi una fotografia i em va entusiasmar que allò que feia a la universitat es pogués veure en un navegador i que es pogués fer d'una manera divertida i més simple.

Us vau acostar a internet per esbrinar l'ús que es pot donar a la tecnologia?

Sí. Vaig començar a treballar a internet amb gent d'IBM, tant d'aquí com dels Estats Units. En aquell moment Jordi Vendrell ja feia el programa l'Internauta a Catalunya Ràdio i li vaig enviar un correu electrònic. Llavors, quan rebies un correu d'algú era com si el coneguessis de tota la vida, s'establia una complicitat, perquè érem relativament pocs que teníem correu electrònic i no hi havia el correu brossa. Li demanava com s'havia introduït en aquest món i em va respondre que no ho sabia, però que era apassionant. Em va convidar a parlar a l'Internauta i hi conèixer Vicent Partal.

Sou emprenedor del món digital.

El 1994 vaig crear la meva primera empresa a internet, Ars Virtualis. La vaig deixar perquè no em convenç la publicitat. Sóc molt refractari a l'entrada de la publicitat, amb els seus codis,  a la xarxa. M'estimo més que la xarxa continuï essent de les persones i que, si les marques hi entren, parlin personalment, a les persones, perquè els logotips no parlen. Quan em vaig vendre la meva part vaig crear Mortensen (2007), més enfocada a la simplicitat i als estàndards web de tecnologies obertes i de codi obert amb els estàndards del W3C, com l'HTML5 i amb la plataforma de continguts oberta que segueix aquests estàndards, el wordpress.

Heu dissenyat webs com la de RAC1, l'Espai Terra de TV3. Com s'aconsegueix la simplicitat en aquesta esfera?

La simplicitat és que l'usuari en pugui fer fàcilment què vulgui, de la informació i de la tecnologia. L'usuari, quan va a una web, vol informació, una experiència o totes dues coses. Hem de mirar que no pensi en allò que no l'interessa, ni canviar comportaments ni codis que hem après tots. Es pot innovar, però, si hi ha dubtes, no; és el principi de l'economia del disseny: si un element no comunica, s'elimina. La tipografia ja és el 95% del disseny web. De fet, el dissenyador gràfic d'interfícies web es troba que, com més bé fa la feina, menys es nota. Una part de la nostra feina és que es valori allò que fem. Tothom vol ser l'Apple del sector, però has de donar als clients allò que necessiten més que no pas allò que demanen. Cerquem la simplicitat, no sempre l'aconseguim.

Escriviu un bloc en anglès i assessoreu una empresa experta en usabilitat, Gotomedia, de San Francisco. Quins referents teniu?

Segueixo una sèrie de blocs de gent del sector sobre usabilitat i disseny web, com Information Aestetics, el de Sean Igman, el de l'infògraf del New York Times, Khoi Vinh i el referent d'usabilitat i simplicitat, Don Norman. També participo en grups de Linkedin d'usabilitat i de disseny d'experiència. Et serveixen per mantenir-te al dia i pots fer discussions. Crec que s'ha de ser crític, però, amb la gent que seguim als blocs o al Twitter, traient i posant segons ens interessen o deixen d'interessar. Al meu bloc hi escric quan tinc alguna cosa a dir més llarga que el que em permet un piu de Twitter. Al bloc, al final, serveix per a un mateix i com a diari de registre.

Per què dieu que internet és la gran xarxa social?

Ara ens hem compartimentat en Facebook, Twitter... Però, per mi, la gran xarxa social és internet perquè la fan les persones. És quan la tecnologia és superada i assumida, que comença a ser interessant sociològicament: l'any 2010 les nostres mares han entrat a Facebook, perquè els ha interessat. Això vol dir que anem en la bona direcció, perquè fem una tecnologia accessible a tothom. No ens podem permetre, socialment, una fractura digital, no tan solament entre primer món i tercer món, sinó entre classes benestants i generacions més joves i interessades. La classe dirigent ha d'estar molt al cas i afavorir que la xarxa arribi a tot arreu.

Ha canviat gaire la societat, internet?

Totalment. Internet fa un procés de 'desintermediació'. Qui mira ara la cartellera de cinema en un diari? Qui hi busca pis o feina? Amb internet pots contactar directament amb qui fa l'oferta. M'estimo més una societat en què la gent pirati llibres, música..., cultura, i en consumeixi –que es formi, per tant, una societat més justa–, que no pas una societat en què la gent no compri llibres. Si els llibres es piraten i no es llegeixen, l'editor no ha perdut ni un duro. Però, si es piraten i es llegeixen, la societat ha guanyat. Que la cultura arribi a tota la gent possible, això sí que és important, perquè tindrem una societat més justa. I això sense perjudicar els drets dels creadors. Els creadors han de ser compensats per la feina que fan. Un mercat lliure es basa en la propietat. Els drets d'autor han de continuar existint. De fet, es van crear perquè poguessin produir més obres.

Defenseu la pirateria digital, doncs?

Vull desmitificar-la una mica, perquè no tot allò que es descarrega és pirateria, ni són pèrdues o vendes que deixen de fer-se. Hi ha estudis als Estats Units que indiquen que, el 62% de la música que la gent té a l'iPod, no l'ha escoltada mai. Això vol dir que aquesta música mai no s'hauria comprat; les pèrdues milionàries s'han de relativitzar, doncs. Crec que, si tens més diners que temps, has de comprar música. I es pot fer ben fàcilment, amb un clic: iTunes ha venut mil milions de cançons! Això demostra que la pirateria és el motor de la innovació: cobreix un forat que la indústria no cobreix, produeix solucions més creatives i obliga la indústria a millorar.

I les empreses de pirateria digital, què?

No s'han de perseguir. Jo els posaria un auditor a disposició, faria un pla de negoci per a fomentar la innovació i convertir-les en empresa legal que faria diners ben aviat. Un cas clar és el de Series Ionquis. Estaria molt bé que ens poguessin oferir sèries de televisió de gran definició, en uns quants idiomes i canals de so. Molta gent pagaria pel servei.

Com definiu la web 2.0?

És com el rock&roll, un estil, una actitud. Per exemple: escric un bloc, no en trec res econòmicament, però algun dia potser farà servei a algú i em tornarà augmentat. Quan va sortir la web 2.0, un amic dissenyador alemany, Markus Angermeier, va dissenyar un núvol de paraules per explicar què era. El vaig traduir al català i al castellà. Preparant una presentació, vaig trobar el núvol que jo havia traduït, amb alguns continguts més sobre la web 2.0, a la Viquipèdia, i vaig pensar que allò que havia donat a la comunitat em tornava amb un valor afegit. De fet, al codi genètic de la web ja hi és això: és oberta. Quan fem una web a l'empresa, el codi font i l'estructura són oberts, qualsevol se'n pot servir.

Som a l'era de la col·laboració, de compartir el coneixement?

Sí, no hi ha retorn. O ets a l'època que el coneixement es comparteix o no existeixes. Un estudi (pdf) explica que molta gent deixa de consumir continguts en línia, si no els pot compartir. Col·laborar és inevitable i les iniciatives que ara tenen èxit a la xarxa, com Twitter, Facebook o Youtube, no es poden fer sense col·laboració. Al final, les empreses que funcionen bé a la web 2.0 afavoreixen que la gent es connecti, creï continguts i xarxes i se'ls intercanviï.

Quin paper hi té l'aprenentatge constant?

El paper més important: la web ha de ser oberta perquè puguem aprendre allò que han fet els altres i anar millorant. L'aprenentatge constant és la base de la cultura. Cada generació construeix sobre allò que ha fet la generació precedent. Algú va dir que era millor una bona còpia que un mal disseny. Totalment d'acord, sempre que hi aportis alguna cosa més, que no vulguis viure d'allò que fan els altres. Tot copiant ja aprens. Un exemple: l'esclat de la música en català. Internet facilita la creació, la distribució i la difusió. Les influències poden arribar ara de molts més llocs, pots aprendre molt. Tot això acaba revertint en la societat perquè té millors continguts i millor cultura.

I la creativitat?

Si tens una bona idea, la xarxa et permet de desenvolupar-la molt de pressa i d'arribar a molta gent. Pots fer feliç una persona en un moment o resoldre un problema que afecta molts individus. Per exemple, un noi americà de catorze anys, Robert Nay, ha creat el joc gratuït més descarregat, la Bubble ball, un joc de física molt senzill, per a iPhone. Ha tingut molt d'èxit perquè és simple, fàcil i divertit. Per molt poc una bona idea pot arribar a molta gent.

Es parla molt de les xarxes socials, però quin ús n'hauríem de fer?

Les xarxes satisfan, de maneres diferents, aquesta necessitat que tenim tots de conèixer i de saber, de connectar-nos i de sentir-nos part d'una comunitat, i possibiliten la col·laboració i la creació de continguts entre tots. Al Facebook, hi pots trobar les tafaneries dels amics; és una xarxa de coneixences. En canvi, el Twitter és més de continguts, més com un bloc; per als creadors, una plataforma de microbloc. Hi segueixo molta gent que no conec i em segueix gent que no em coneix. Hi ha qui diu que Facebook és més una xarxa d'amics d'escola i Twitter dels amics que t'hauria agradat tenir a escola.

Els joves es troben, digitalment, més ben preparats?

Sí, en vaig parlar en una presentació sobre xarxes socials i joventut. Quan era petit, la tecnologia màxima disponible eren el televisor i el telèfon. Però ara la tecnologia no es veu, i cada dia menys, perquè és a tot arreu. Hi ha interfícies de videojocs activades per moviment (Wii), pissarretes digitals tàctils com l'iPad, tecnologies sense fils o conceptes com l'ordinador invisible. Cada vegada l'ordinador es fa més petit i vindrà que no el portarem a sobre; les xarxes són més intel·ligents i la intel·ligència és més repartida en això que alguns anomenen l'internet de les coses.

Les empreses ja se serveixen de xarxes com Linkedin, Facebook o Twitter per seleccionar candidats. Ens hem de crear una reputació digital?

Sí. Jo mateix faig servir el bloc de carta de presentació. No ets allò que fas, sinó allò que els altres diuen que fas. Quan et segueixen o repiulen ets significatiu. La darrera incorporació a la nostra empresa és una persona que coneixem de la xarxa. Ni li he demanat el títol que té ni el currículum. Vèiem el seu bloc i com programava, de què parlava a Twitter, els codis d'interacció que feia servir..., i s'adequava al perfil que buscàvem..

Encara no sabem ben bé què és la privacitat?

La privacitat és un concepte postmodern de societats industrials. A les societats rurals no existeix, tothom sap moltes coses de tothom. He tingut moltes discussions amb gent dels mitjans sobre els comentaris als blocs i l'anonimat. L'anonimat total no existeix, si no ets un 'hacker' boníssim. Crec que el debat a partir dels comentaris de la gent, alguns fins i tot insultants, és bo, perquè la gent, quan esdevé anònima, es treu la careta i diu les coses que no gosaria dir a la cara. I això pot servir per descobrir estats d'ànim de grups, col·lectius, societats, problemes que potser quedarien soterrats. Ara, els comentaris, els solen fer els extrems. Això reflecteix la societat que tenim: hi ha una colla de vàndals incultes que no respecten res. Això no és internet, és la societat. Hem de fomentar l'educació, els valors i el civisme. Per mi, l'educació és la base de tot.

Internet creix cada dia exponencialment en continguts i usuaris, què ens espera?

Això del futur... Ningú no repassa les prediccions que s'han fet... Crec que hi haurà un sotrac del panorama mediàtic. Televisions, ràdio i premsa són socials, tant si els propietaris de copyright volen com si no. De fet, hi afegim una capa social quan compartim, via xarxes, el consum que en fem. I això influirà molt els continguts mateixos. En realitat, el consum de la televisió ja ha canviat: molta gent es mira les sèries o programes quan vol; s'ha destemporitzat, doncs. Tot i amb això, la televisió té una oportunitat en el directe d'actualitat, en els esports, en la informació local. Hi haurà més necessitat de periodisme que mai. Els mitjans de paper poden desaparèixer, crec que les revistes seran les primeres de caure i l'iPad encara no és la solució.

Col·laboreu en el programa 'El Món a RAC1', com veieu la ràdio?

Fa molts anys que col·laboro amb emissores, i no deixo de tenir un dubte existencial sobre la ràdio: és una manera tradicional de distribuir la informació de dalt a baix, i no en xarxa, com m'agrada i com hi treballo. Tanmateix, les xarxes socials hi tenen un paper. I RAC1 és un model, ha entès sempre molt bé que la ràdio s'escolta, però que la ràdio també escolta. Ha incorporat amb molta naturalitat Facebook, Twitter, Youtube, blocs..., sense cap directiva, perquè els membres de RAC1 ja se’n servien tot naturalment.