18.01.2011 - 06:00
No pens entrar a debatre si és millor que el català tengui presència a mitges i condicionada al senat espanyol (‘els senadors hauran de continuar preguntant als membres del govern espanyol en castellà’) o que tot continuï, senzillament, com ara, és a dir que no n’hi tengui gens.
No pens entrar a debatre si és millor que el català tengui presència a mitges i condicionada al senat espanyol (‘els senadors hauran de continuar preguntant als membres del govern espanyol en castellà’) o que tot continuï, senzillament, com ara, és a dir que no n’hi tengui gens.
Entre una mica o gens, tot depèn del sostre que hom s’hagi marcat. Evidentment, entre una mica d’aigua o gens d’aigua hi pot anar la vida. Ara, si hom té bacinades plenes d’aigua (llegiu mil anys de llengua i cultura catalanes), i en té tanta que en pot regalar i vendre als de fora (llegiu-hi català llengua d’acollida), i resulta que no pot ni beure aigua quan vol, aleshores no parlam de llengües ni d’usos, sinó de prepotència dels qui ens fan passar set.
Una part dels catalanoparlants vivim sota el sostre estatal espanyol. Aquest estat no es defineix precisament per entendre què vol dir el mot ‘multilingüe’, sobretot si el comparam amb Suïssa, posem per cas. De fet, es veu que és la primera vegada després de trenta anys del ‘Generalísimo’ que accepten el català a la cambra esmentada.
Hi veig un emperò molt gran en aquesta permissivitat del català: és el fet de fer evident i ‘il·lustre’ la idea tan estesa que, amb els castellanoparlants, cal continuar parlant-hi en castellà: els senadors catalans hauran de girar la llengua en parlar amb els castellanoparlants. És molt lluny aquesta recomanació de fomentar el multilingüisme o el bilingüisme passiu. Aquesta mena de reglamentació d’usos lingüístics al senat més aviat institucionalitza el fet de mantenir el penjament del ‘háblame en cristiano’.
Els hereus d’aquests mil anys de cultura catalana ja ho diem clar i català, ‘a mitges no n’omplen sitges’.
Rosa Calafat
