10.12.2010 - 20:00
‘Podem afirmar que Catalunya va ser a la primeria del segle XX un dels cinc països del món on la proporció d’esperantistes va ser de les més importants, juntament amb Àustria, els Països Baixos, Letònia i Estònia’. Ho explica a VilaWeb l’esperantista català Hèctor Alòs, des de la capital de Txuvàixia, Xupaixkar. El coordinador, juntament amb Francesc Poblet, de la monumental ‘Història de l’esperanto als Països Catalans’ afegeix que al nostre país van confluir dos factors: un moviment de redreçament lingüístic i nacional (cal esmentar que el pare de la principal llengua artifical, Lluís Zamenhof, va ser dels primers a intentar escriure una gramàtica del jiddisch) i un nombrós moviment obrer ben organitzat. Recordar el passat per analitzar el present i alimentar el futur és l’objectiu de la commemoració, demà al Casal Pere Quart de Sabadell, del centenari de la Federació Catalana d’Esperantistes amb ponències, dinar, homenatges i un concert del grup Kaj Tiel Plu.
L’esperantisme català de fa un segle, afegeix Hèctor Alòs, va tenir també punts febles i entrebancs: ‘Hi va haver una feblesa organitzativa important a causa de la situació política tan canviant i l’acarnissament amb què part de l’esperantisme organitzat espanyol es va dedicar a perseguir el català, per mitjà de les autoritats militars, ja sigui després dels fets del ‘Cut-Cut’ o durant la dictadura de Primo de Rivera, que tancava centres esperantistes per catalanistes, republicans i anarquistes. Tot i això, es van assolir algunes fites molt importants, com ara l’organització dels Jocs Florals Internacionals, el concurs literari més important en esperanto fins que van desaparèixer amb la guerra de 1936-1939, i l’obra ‘Antologia Catalana’ en esperanto de 1925, que es va convertir en el model sobre el qual es van redactar totes les nombroses antologies literàries nacionals publicades després’.
Cent anys després, la situació és força diferent: ‘És clar que tot ha canviat, començant pel moviment obrer i les enormes esperances de transformació de la societat que tenia’. Els obrers, fa un segle, eren conscients de ‘la importància de l’educació i consideraven que l’ús d’una llengua fàcil i neutral facilitava el desenvolupament de l’internacionalisme, gràcies als contactes directes que permetia amb treballadors dels altres països i, en alguns casos, fins i tot per intentar bastir una nova cultura en una nova societat’. Tot això s’ha perdut gradualment pel camí, com també molts parlants d’esperanto: ‘El nombre és clarament inferior ara, aquí i en general a tot arreu. Catalunya ha deixat de ser un dels llocs on l’esperanto és, percentualment, més estès’.
Tot i això, matisa Alòs, ‘l’esperantisme català continua fent propostes específiques dins el moviment esperantista, íntimament lligades a la defensa de la llengua pròpia, i és interessant notar que aquestes propostes continuen essent rebudes amb interès perquè toquen aspectes que la intel·lectualitat esperantista considera essencial per a les funcions de l’esperanto, però sembla que els catalanoparlants ens hàgim quedat una mica sols: la majoria dels antics companys de viatge fins els anys 1930 ara ja tenen llengües consolidades i el que se’ls pot estar menjant l’anglès quant a espai lingüístic no pot, és clar, comparar-se amb el d’una llengua minoritzada com la nostra. En aquest sentit, el discurs esperantista català segurament es manté més genuí amb allò que era habitual en bona part de l’esperantisme de la pre-guerra’.
Enllaços
Array
