10.11.2010 - 08:17
El nom de la Universitat Jaume I de Castelló va vincular-se a la història d’internet del nostre país el 1993, quan es va activar el servidor Pere III, el primer dels Països Catalans, i un dels cent primers del món. Al darrere d’aquella activació hi havia Toni Bellver, Enric Navarro, Enrique Silvestre, Jordi Adell i el convidat de l‘Internauta, Carles Bellver. Però Bellver no és tan solament un pioner per aquella gesta, per més que el seu nom es relacioni amb la connexió del primer servidor del país a la xarxa. També ho és per la seva faceta d’escriptor i d’investigador del Centre d’Educació i Noves Tecnologies (CENT), car no ha parat des del principi de practicar i d’experimentar en tot de plataformes i d’eines de la xarxa.
Pioner i experimentador
Carles Bellver, ‘escriptor de programes d’ordinador, de contes estranys i d’allò que vinga bé’, no ha deixat de ser pioner en àmbits relacionats amb les seves dues passions: la tecnologia i l’escriptura. El 2000 va obrir la seva primera web personal, Sarcophilus (‘és el nom científic del diable de Tasmània i el títol d’un dels meus contes més representatius’, explicava), on aplegava textos i dibuixos seus. Com els Contes per a extraterrestres (CPE), publicats en uns quants formats i mitjans entre el 1993 i el 2000, i amb anècdota amagada: ‘Al número 0, li va correspondre l’honor de fer tossa al primer servidor web del país’. Va ser, doncs, la primera publicació web en català.
El 2002, Sarcophilus es va reconvertir en el Diari de Tasmània, en una època en què els blocs no tenien ni de bon tros el predicament actual. I el 2005, atent a les noves tendències, va tornar a ser pioner amb l’Hiperbloc, un ‘wiki’ personal ‘on es poden crear noves pàgines i enllaçar unes pàgines amb unes altres d’una manera fàcil i ràpida’. Bellver encara té temps de mantenir el bloc La pomera, on aboca les reflexions sobre ‘Mac, internet, programari lliure, educació, creativitat i vida sana’. I, tot plegat, ho engloba en aquest microbloc.
De Lulu a Creative Commons
Carles Bellver també ha innovat a l’hora de publicar la seva obra literària, formada per sis títols. Si els seus tres primers reculls de contes van aparèixer en paper (‘Allò que és meu’, 1993; ‘El llibre de tòpics’, 2002, i ‘La vida canina’, 2005), des d’aleshores ha optat per experimentar nous formats d’edició. Diari de Tasmània (2005), el va publicar en pdf directament a internet i en règim de drets Creative Commons, i Encara he escrit massa i Lovecraft y cía, els va publicar tots dos l’any passat al portal d’autopublicació Lulu. I el 2009 va fer un pas més amb el relat experimental ‘Renovar-se o dormir. Charles Beauvoir en Twitter‘, que va publicar en aquesta xarxa social.
Ací podreu sentir el programa en format mp3.
