Colm Tóibín, l’ambaixador

La Fira del Llibre de Frankfurt 2007 va fer palesa la necessitat de tenir ‘ambaixadors’ culturals que, des dels mitjans de comunicació internacionals, difonguessin la realitat de Catalunya; una realitat coneguda de primera mà, no pas passada pel filtre dels corresponsals de premsa instal·lats a Madrid. L’escriptor irlandès Colm Tóibín és un ambaixador: quan el parlament va prohibir les curses de braus, va escriure l’article ‘Bullfighting ban is sweet revenge for Catalonia‘ al diari The Guardian. Ara ha passat per Barcelona per presentar la seva novel·la ‘Brooklyn‘ (Amsterdam), que ha tingut un gran èxit entre els lectors anglosaxons.

—Quina vida fa actualment? Encara s’està al Pallars?

—Els mesos de febrer, març i abril, m’estic a Princeton. Faig classes a la Universitat de Princeton el dilluns i el dimarts. El dimarts a un quart i cinc de quatre agafo el tren cap a Nova York. Hi tardo una hora. Aleshores comença el meu llarg cap de setmana. Bé, de fet a Nova York, hi treballo molt… Els mesos de juliol i agost, els passo a Farrera, al Pallars Sobirà, on tinc casa. La resta de l’any, a Dublín.

—Vostè és un dels nostres ambaixadors.

—Per què ho diu?

—Va publicar un article molt complet sobre Catalunya al diari The Guardian, arran de la prohibició de les curses de braus.

—Ah!, és clar, sempre es parla de Catalunya des de l’òptica dels corresponsals establerts a Madrid… Doncs sí, The Guardian de tant en tant em telefona i m’encarrega articles. I me’n va demanar un sobre aquest fet i vaig pensar que calia ser exhaustiu, que no es podia entendre la prohibició de les curses de braus sense esmentar una llarga llista de qüestions relacionades.

—Hi parla de tota mena de discriminacions, petites i grans, com la de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i de la manifestació multitudinària que la va seguir. Hi va assistir, en aquesta manifestació?

—No era aquí; ho vaig llegir a la premsa. El fet em va fer pensar en els jutges, gent que ha estudiat, gent formada… Com és possible que considerin que Catalunya com a entitat no existeix abans de la constitució espanyola? Si això un nen de cinc o sis anys sap que no és veritat! I considerar que Catalunya no és una nació i Espanya, sí…, és un llenguatge del franquisme dels anys quaranta, llenguatge d’en Fraga. Aquests jutges haurien de rectificar (això ja ha passat en alguns altres països), perquè els jutges no han de fer política i han de ser capaços de separar allò que ells creuen del cas que els ocupa. Aquesta sentència és un judici feta amb molt poc coneixement de la història i de la realitat de Catalunya. I encara que ‘nació’ no em sembli una paraula gaire interessant, si ells es pensen que Espanya és una nació i Catalunya, no, jo sóc el rei d’Alemanya! És el món al revés.

—Parlem una mica de ‘Brooklyn’, la seva novel·la que s’acaba de publicar en català. La va escriure durant les seves estades a Nova York?

—No, la vaig començar a escriure quan feia classes a la Universitat de Stanford, a la costa oest. Sabia que, al mes de gener, a San Francisco, hi plou gairebé cada dia, i que molts dies no pots ni sortir de casa? És interessant la diferència entre la idea que tenim dels Estats Units i la realitat. San Francisco no és una ciutat tan bonica com els films la pinten, on no plou mai. A Irlanda, hi plou, però són ruixats.

—Quina és la gènesi de ‘Brooklyn’?

—Al meu poble, una veïna meva tenia una filla que va emigrar a Brooklyn, però que va tornar. Durant aquest temps s’havia casat, però no ho havia dit a ningú. Això és el que jo sabia i és el que em va fer començar a escriure.

—Molts irlandesos van emigrar a Nova York…

—Sí, però t’has de fixar en una persona, en una història, no has de generalitzar, perquè podries caure en la sociologia. A mi, m’agrada escriure com en Cézanne: veure en cada moment el procés. Un cop mostrat un detall has de triar el detall següent. A vegades has de donar sorpreses i, a vegades, no. No escriuria mai com si fos una foto, em sembla idiota. La novel·la se situa el 1951, jo vaig néixer el 1954, per tant vaig estirar de la memòria, perquè el poble no havia canviat gaire.

—Aquesta novel·la ha tingut un gran èxit. Ha pensat en les raons d’aquest èxit?

—Els americans es pensaven que era una novel·la escrita per a ells i sobre ells. I als anglesos, els va agradar perquè sembla una novel·la del segle XIX. Faig servir sistemes inventats per la Jane Austen. No és una novel·la postmoderna, sinó tradicional. I els anglesos es pensaven que era seva. I a Irlanda…, és clar, és la història del país.

—Hi ha gaires novel·les que parlin d’aquest episodi?

—No. Els emigrants no van escriure novel·les i la segona generació es va estimar més d’escriure sobre la seva identitat: ser americans fills d’immigrants. Per això hi ha poca literatura sobre els primers anys de l’emigració a Amèrica.

—I com es va documentar per la part americana?

—Vaig llegir molt. I vaig trobar un llibre, una història oral de Brooklyn dels anys quaranta i cinquanta, basat en entrevistes i memòria. Entre els entrevistats, en vaig trobar un que explicava que tots els nois italians volien tenir una xicota irlandesa. A Irlanda no se sabia això. Però amb aquesta frase en vaig tenir prou per a bastir una altra part de l’argument.

‘Brooklyn’ s’acaba de traduir a la Xina en mandarí i també té versió en portuguès, alemany, italià… ‘Brooklyn’ és el segon títol traduït al català de Colm Tóibín. El primer fou ‘Un llarg hivern’ (la Campana, 2007), una història situada al Pallars (vídeo). Aquest octubre arribarà un nou títol seu a la Gran Bretanya, ‘The Empty Family’, i el llibre d’assaig ‘All a Novelist Needs’ es publicarà el novembre d’enguany.