21.09.2010 - 06:00
En aquest 58è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, dos films catalans competiran a la secció oficial: ‘Pa negre’ (seqüència), basat en la novel·la homònima d’Emili Teixidor i dirigit per Agustí Villaronga, i ‘Elisa K’ (seqüència) de Judith Colell i Jordi Cadena, versió de la novel·la breu de Lolita Bosch, ‘Elisa Kiseljack’. Dos films d’emocions. ‘Elisa K’ arribarà a les sales de cinema el 24 de setembre i ‘Pa negre’, el 15 d’octubre.
‘Pa negre’, la crua postguerra
La pel·lícula ‘Pa negre’ se situa en els anys durs de la postguerra rural a Catalunya, on l’Andreu, un nen que pertany al bàndol dels perdedors, troba un dia al bosc els cadàvers d’un home i el seu fill. Les autoritats volen carregar-li les morts al seu pare, però ell, per ajudar-lo, intenta esbrinar qui els va matar. En aquest recorregut, es produeix en l’Andreu el despertar d’una consciència moral front un món d’adults alimentat per les mentides. Per sobreviure, traeix les seves pròpies arrels i acaba descobrint el monstre que habita en ell.
‘Pa negre’ té de protagonista el jove actor Francesc Colomer. També hi participen Marina Comas, Nora Navas, Roger Casamajor, Lluïsa Castell, Mercè Arànega, Marina Gatell, Elisa Crehuet. I la col·laboració especial de Laia Marull, Eduard Fernández i Sergi López. El film és una producció de Massa d’Or, de la productora Isona Passola, que ja havia treballat amb Agustí Villaronga en dos altres projectes que suposaven una adaptació cinematogràfica: ‘El mar’ de Blai Bonet, molt celebrada, i una adaptació de George Simenon, ‘El passatger clandestí’, sense èxit.
Explica Agustí Villaronga: ‘L’estructura dramàtica que vertebra el relat s’alimenta de l’obra literària d’Emili Teixidor; no només de la novel·la ‘Pa Negre’ sinó de gran part de les seves narracions, ancorades en la postguerra de la seva plana de Vic natal, i entre les que destaquen els contes de ‘Sic transit Gloria Swanson’ i una altra magnífica novel·la: ‘Retrat d’un assassí d’ocells’.
‘Com que és una pel·lícula d’emocions, fuig del costumisme i de la crònica d’una època adoptant una posició de gènere inscrita en el melodrama. La manera de filmar-la ha estat en certa manera clàssica, desproveïda d’elements conceptuals en el llenguatge fílmic que ens distanciïn del que els passa als personatges. Tot ha ajudat a que la història avanci i que ens emocionem a través dels ulls del nen que ens la narra. Sempre en primera persona i sense recórrer a flash-backs, tot i el pes que tenen les accions i els personatges del passat.’
I conclou Villaronga: ‘Uns altres dos sistemes narratius enriqueixen el melodrama: el thriller i el fantàstic. El thriller pel que té d’ocultació i descobriment gradual dels enigmes. El fantàstic perquè comporta una mirada infantil que s’atura sobre llocs i personatges farcits de misteri. Encara que mai no arriben a l’extrem de la fantasia, limitant-se a donar una dimensió màgica i poètica, real i versemblant, que repercuteix en la fotografia, en la banda sonora i en les constants referències al món dels ocells, símbol dels ideals del seus personatges.’
El trauma sepultat de l’Elisa
Un estiu, quan l’Elisa és a punt de fer onze anys, un amic del seu pare els visita. Ningú s’adona de res. Ell l’ha fet plorar i després li ha dit: ‘Si deixes de plorar, et regalaré una polsera de plata.’ Catorze anys després, quatre mesos i alguns dies, l’Elisa truca a la seva mare i li demana espantada: ‘Ajuda’m, acabo de recordar una cosa horrible’.
‘Elisa K’ és la primera pel·lícula que signen conjuntament els directors Judith Colell i Jordi Cadena, que han fet una pel·lícula sobre la fragilitat de l’ésser humà i la seva lluita per tirar endavant malgrat tot.
El projecte parteix de l’adaptació cinmatogràfica de la novel·la breu ‘Elisa Kiseljak’ (La Campana) de Lolita Bosch. El guió el signa Jordi Cadena. L’Elisa l’encarnen Aina Clotet i Clàudia Pons( de nena), amb en Ramon Madaula de narrador i Pol Montañes i Ricard Farré Baldrich, fent de germà de l’Elisa, Hans Richter, Lydia Zimmermann i Jordi Gràcia.
La novel·la està estructurada en dues parts, l’abans i el després, i els directors expliquen que tot i que les decisions de direcció artística, vestiari, il·luminació, música, càsting i conceptes generals són comunes i consensuades, cadascú ha treballat més a fons una de les dues parts. El que no diuen és quina ha correspost a qui.
