Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  18.08.2010  06:00

Autor/s: M. S.

'Goigs de la Verge de Núria', la tria d'un gènere popular

Maragall col·leccionava goigs i cobles del segle XVI

Men?ame
 

Continuant amb la informació que aporta Glòria Casals al volum de l'edició crítica de la poesia de Maragall (la Magrana, 1998), descobrim que 'la tria del gènere no és casual, sinó que cal cercar-la en dos punts. El primer, l'interès de Maragall pels gèneres poètics populars com a fons de l'autèntica poesia. El segon, la tradició que inicien els homes de la Renaixença de recuperar i col·leccionar els goigs vistos com a instruments potenciadors de la llengua. A l'Arxiu Maragall es conserva una bona colla de goigs i cobres del segle XVI recollits pel poeta.'

 GOIGS A LA VERGE  DE NÚRIA

Verge de la vall de Núria,
voltada de soledats,   
que immòbil en la foscúria
i en vostres vestits daurats,
        oïu l’eterna cantúria
del vent i les tempestats;
Verge de la vall de Núria
a Vós vénen les ciutats.

  Vers Vós avancen incertes
        per les altes quietuds
i els camins desconeguts
de les grans serres desertes.

  Troben rius que naixent van
en els regnes dels pastors,
        i ramats esquellejant
lentament pasturadors.

  Van pels cims celestials
sobre les muntanyes nues...
Les congestes brillen crues
        amb blancures immortals.

  Van per augustes carenes
on, del buit amb els afanys,
troben, abocant-s’hi a penes,
al fons de les valls serenes
        les mirades blavoses dels estanys.

  I del vent sota la fúria,
menyspreuador dels sentits,
amb els sentits desmaiats,
se’n baixen a la foscúria
        de la vostra vall de Núria
voltada de soledats.

  Aquí ens teniu, verge tosca,
vagament cercant redós
en el clos misteriós
        de vostra capella fosca.

  Cau la nit per tot arreu...
Nostre cor torna’s salteri
pressentint el sant misteri
tremolós de vostra veu.

          ¿Per què ens mireu, verge santa,
amb aquests ulls tan oberts?
¡Doneu-nos l’esgarrifança
dels vells miracles complerts!

  ¡Castigueu nostre sentit
        amb tant d’oblidades febres!
¡Deu ànima a les tenebres!
¡Deu-nos la fe de la Nit!...  

  Que demà, quan surti el sol,
tornarem a prendre el vol
        per les serres encantades,
i els camins de les cascades
seguirem de sol a sol...

  Les cascades que s’estan
allà lluny canta que canta,
        tot trenant i destrenant
llur blancura ressonanta
sobre el negre mur gegant.

  Copsats per negres alçàries,
eixordats de la remor,
        anirem avall com l’aigua
per les goles solitàries
plenes d’abims i frescor.

  Quan a l’última portella
tot el cel s’eixamplarà,
        amb alegria novella
veurem la plana més bella
i la verdor que s’hi fa.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

  A l’hivern, quan neva i plou
i la ciutat se remou
        brillant d’insomnis i fúria,
nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
la immòbil Verge de Núria
voltada de soledats.

Men?ame