Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  03.08.2010  06:00

Autor/s: M. S.

'Les minves del gener', el festeig amb Clara

Maragall comença el cicle 'Claror' amb una idealització de la dona

Men?ame
 

Joan Maragall es va casar amb Clara Noble, filla de pare anglès i de mare andalusa. Ell tenia trenta-un any, ella en tenia divuit. Aquest poema obre el cicle 'Claror' que el poeta dedica al festeig amb Clara. És el 1891. En la poesia d'aquell moment, hi trobem la natura com a correlat objectiu dels sentiments, la importància de l'impuls i de l'esperança, la idealització de la dona…, segons que explica Glòria Casals al volum 'Poesia. Edició crítica', Joan Maragall (la Magrana, 1998).

 LES MINVES DEL GENER

Com al mig de l’hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l’aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d’esclatar en verdor les branques nues,
que l’horitzó ha d’omplir-se d’orenetes,
i que s’ha d’embaumar tota la terra.
¿No sents una frisança, dona? Digues,
¿no et sents la primavera a les entranyes?
Llença’t, doncs, al carrer: si t’hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n’és dia.
Som al mig de l’hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n’és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d’hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.