25.08.2010 - 06:00
Som a l’any 1900, al tombant de segle, i Maragall ingressa com a soci de l’Orfeó Català. De molt abans ja hi col·labora, amb traduccions d’obres alemanyes que l’Orfeó havia de cantar o que es publiquen en programes de mà dels concerts. Ho explica Glòria Casals a ‘Joan Maragall. Carnets de viatge’ (Diputació de Barcelona), que també explica: ‘El cant de la senyera’, amb música de Lluís Millet, s’adoptà com a himne de tots els orfeons de Catalunya. ‘De tots els cants escrits per Maragall, aquest és el que millor condensa el sentiment col·lectiu i el que millor reflecteix la simbiosi entre art i ideologia per la seva eficàcia reivindicativa i per la seva transparència simbòlica.’
EL CANT DE LA SENYERA
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.
¡Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
¡Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
¡Que voleï! ¡Contemplem-la
en sa dolça majestat!
¡Oh, bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel;
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.