Barcelona és Barceló

  • Una col·laboració entre l'Arts Santa Mònica i el CaixaFòrum permet de resseguir la trajectòria de Miquel Barceló, del 1971 al 2009

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Montse Serra
15.07.2010 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La doble exposició ‘Tot Barceló’ fa que, aquest estiu, Miquel Barceló sobresurti de l’oferta museística de Barcelona. L’Arts Santa Mònica proposa ‘Barceló abans de Barceló 1973-1982‘, amb obres inèdites i els trets essencials de l’obra posterior de l’artista. I al CaixaFòrum n’ofereix la continuació: ‘Miquel Barceló. 1983-2009. La solitude organisative‘, amb l’obra bàsica i algunes peces molt recents. Recollim la visita comentada pels comissaris de totes dues exposicions.

Barceló abans de Barceló (1973-1982)

Jaume Creus i Maria Hevia són els comissaris d’aquesta mostra que ja s’ha pogut veure a Palma i a Toulouse. Precisament Felanitx (el poble on va néixer Barceló el 1957), Palma (la primera ciutat) , Barcelona (la ciutat contestatària) i Toulouse (on fa la primera exposició itinerant) conformen la geografia d’aquest periode inicial d’un jove Barceló: bell, provocador, ple d’energia i amb ganes de menjar-se el món.

Creus i Hevia han fet un treball important d’investigació i de selecció d’entre molt de material inèdit o molt poc conegut, bona part del qual conserva el propi Barceló. S’hi troben primers dibuixos de quan tenia 17 anys fins a dibuixos preparatoris d’una obra que Barceló va presentar a la Documenta de Kassel el 1982. Kassel marca una nova etapa, li permet donar-se a conèixer internacionalment. Per això ‘Barceló abans de Barceló’ es tanca al 1982.

Els comissaris destaquen ’20 llibres pintats i un llibre de ferro’, que Barceló va realitzar l’any 1980 per a la galeria Metrònom, llavors un espai d’avantguarda total, i que no s’havien tornat a veure fins ara. El llibre és un element important en l’obra de Barceló: ell va poder accedir als clàssics de la literatura universal a través de la gran biblioteca d’un dels seus avis. Els llibres manipulats que mostra aquest àmbit tenen al darrera un concepte escultòric i fins i tot sexual: un llibre obert és com una dona oberta de cames que s’ofereix.

L’àmbit anomenat Bestiari mostra la fascinació i la relació de Barceló amb el món animal. Es pot veure a través d’una selecció de litografies i cartells d’exposicions. Barceló s’animalitza i els animals, sovint, s’humanitzen. El referent és sempre l’artista mateix. Algunes d’aquestes pintures contenen un esclat de violència, que és un esclat de color, perquè, tal com explica Jaume Creus, Barceló és un dels primers que torna a reivindicar la pintura pintura i la figuració, després de l’hegemonia de l’informalisme i de l’art conceptual.

En l’àmbit del Bestiari destaca l’obra ‘Persecució nocturna a la perifèria de la ciutat (1981), en la qual ell apareix fugint i nomes se li veu la cama. D’aquest quadre, i de dos més que va presentar a la Documenta de Kassel, es mostren per primera vegada els dibuixos preparatoris. Segons els comissaris, s’hi veu la influència del barroc, de Caravaggio i de Tintoretto.

Però l’obra mítica de l’exposició és ‘Cadaverina 15’, una peça conceptual que consisteix en col·locar quinze elements orgànics (mig tomàquet, plàtan, peix, pastís, ou ferrat, pebre, fetge, flors g., mitja poma, llenties, flors b., sopa, arròs, cigrons) en diferents capsetes i veure com amb el pas del temps es van modificant. L’obra es va exposar dins els actes del Congrés de Cultura Catalana del 1976 i avui encara és una obra viva, que continua el camí de la putrefacció i que ja són trenta anys.

L’interès de Barceló pels retrats i autorretrats ja és visible en aquesta primera època i continuarà vigent fins avui. És un altre dels grans temes de Barceló. I es veu com l’artista és ferotge amb ell mateix. Hi descobrim l’obra ‘Pintor damunt el quadre (1982-83), on Barceló es mostra com un pintor jove, frenètic, que pren el pinzell com una arma. Un pinzell que deforma i que manipula afegint-li ferros. L’àmbit es tanca amb el quadre ‘Bones noticies’, que pinta quan li fan saber que l’han seleccionat per la Documenta de Kassel.

L’exposició es completa amb dos àmbits més que també son aspectes que marquen l’artista des dels inicis: la poesia experimental i la relació amb els poetes, així com els Elements del paisatge. Aquest darrer àmbit també ve marcat per la fragmentació de la matèria pictòrica. Suposa el primer referent cap a la ceràmica, que culminarà amb la catedral de Palma.

La solitude organisative (1983-2009)

Marxar del claustre de Santa Mònica costa, per la intensitat i la força d’aquest primer Barceló. Però el visitant ha de saber que la festa continua al CaixaFòrum, amb una selecció de 180 obres dels últims vint-i-cinc anys de Miquel Barceló, a partir de la mirada i la intenció de la comissària Catherine Lampert. Ella coneix bé Barceló i ha fet una selecció pròpia, que és diferent de la mirada del propi artista i que no busca fer una exposició antològica. Amb ella ens passegem per les sales de l’antiga fàbrica Casa Ramona i anotem algunes de les reflexions que fa:

‘Les obres de la primera sala es refereixen a les fonts d’on beu Barceló: el mar, el museu, la biblioteca (la relació amb els llibres no l’ha abandonat mai) i l’estudi. També la relació amb el menjar, la cuina, els aliments. És una de les seves analogies pictòriques, la pintura i la cuina. Aprecia molt la cuina de la seva mare i n’utilitza utensilis i rajoles. Alhora, la pintura és feta de pigments, de líquids, també és una mena de cuina. A Barceló li agrada anar al mercat a comprar peix fresc. Però aquesta analigia també representa la fragilitat de la vida. A Mali, per exemple, la gent disposa de pocs aliments, té pocs nutrients per alimentar-se, no hi ha aigua…’

‘És erroni dir que Barceló és completament apolític i materialista. HI ha moltes capes en l’obra de Barceló. En la seva obra hi apareix la guerra de l’Irac, hi apareixen les pateres, i la preocupació que té per com es degrada el paisatge de la seva illa natal.’

‘Barceló està fascinat per la manera de mirar de les persones i per les diferents visions que es donen del món: la d’un científic, la del nervi òptic, la visió que pot tenir un cec des del cervell… A l’àmbit ‘Fugir de l’excés’ es poden veure algunes obres que Barceló va fer a partir d’un treball amb invidents. Semblen obres en braille, pintures en relleu. És el cas del quadre ‘Paisatge per a cecs sobre fons verd II’ (1989). En aquest àmbit també es mostra el sentiment natural de voler netejar-se del color intens. Això li passa quan creua el Sahara i descobreix el desert, els relleus de la sorra al desert, el paisatge africà al 1987. És una necessitat recurrent, com es mostra també amb l’obra ‘La travessia del desert’ (1998) i una de les darreres que ha fet ‘Djoliba (riu de sang)’, 2009.’

‘Ara torna a estar molt interessat en els retrats. En l’exposició trobem retrats recents com el que ha fet de la Dore Ashton (autora del llibre ‘Miquel Barceló. Al bell mig del camí de nostra vida’ de Galaxia Gutenberg/Cercle de lectors). No és un home sentimental, però té uns lligams profunds amb la gent important de la seva vida. Amb els anys Barceló cada vegada és més solitari: treballa de nit, que és quan hi ha silenci. És un home arrelat a la terra i amb els peus a terra. Li agrada treballar i és exigent però no obsessiu. Ara, és ambiciós. Té l’ego d’un artista, vol la immortalitat.’

La darrera obra de l’exposició que és la que li dóna el títol, ‘La solitude organisative’, s’hi veu un goril·la. Es tracta d’un autoretrat diuen. La comissària, Catherine Lampert, s’explica: ‘Primer vaig triar el títol. No volia que sortís el nom de mar ni terra… que són llocs massa comuns i ‘La solitude organisative’ tenia una sonoritat que m’agradava. I què hi veiem en el quadre? Tenim una persona, Barceló, captiva, per una reputació pública, per la pressió a la que se’l sotmet… Es veu en el procés evolutiu: entra en la fase de bíped. Li ha sortit la panxa. És un animal en perill d’extinció (tan dels goril·les com dels pintors). I, precisament, el Barceló de l’exposició ‘Barceló abans de Barceló’ és tot el contrari: maco, jove, capaç de menjar-se el món. Ara, tenim en Barceló goril·la. Que si s’ofèn per aquest punt de vista? Oi tant que no. A Barceló li és igual que la seva vanitat quedi tocada.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any