28.06.2010 - 15:41
Recorde la primera vegada que el vaig escoltar; va ser gràcies als Obrint Pas, en aquell concert del 25 d’abril de 2005. Aleshores feia 10 anys que se n’havia anat de vacances, però per a algunes autoritats no era el temps suficient per a dedicar-li un homenatge. Hui, cinc anys després –quinze en total–, els de dalt continuen mirant cap a un altre costat. Supose que ho haureu endevinat; parle de l’alcoià dels trenta-i-tants oficis, del valencià que omplí l’Olímpia: l’Ovidi Montllor.
Ahir, 26 de juny, a les 18.00 a l’institut Pare Vitòria d’Alcoi, Ovidi es reencarnà, i ho féu dins de vestits i samarretes de diferents estils musicals. Organitzat pel COM (Centre Ovidi Montllor), i amb la col·laboració d’Octavi Masià i l’Associació Estellesiana Rodonors Invictes, l’acte es pogué portar a terme. Per un ordre estrictament alfabètic, hi anaren apareixent grups de diferents generacions que volgueren aportar-hi el seu granet d’arena: Andreu Valor, Al Tall, Arthur Caravan, Autòmats, Batà, Carles Enguix, Hugo Mas, Inòpia, Miquel Pujadó, Naia, Owix, Rafa Xambó, Verdcel, Xavier Morant o Xitxarra Railway foren les feres ferotges, les Tereses, els va com va, els perquè vull, les cançons de llaurador…
N’hi hagué d’altres que no pogueren assistir, encara que enviaren els respectius escrits, els quals es llegiren cada dues o tres cançons acompanyats de poemes de Vicent Andrés Estellés. Isabel Clara-Simó, Miquel Gil o Pau Alabajos són alguns dels que estigueren convertits en lletra i recitació posterior. Són, com tots els músics en valencià actuals, la llavor que sembrà el seu dia el cantant d’Alcoi.
L’esdeveniment, l’inaugurà el president del COM i membre-fundador d’Al Tall, Manolo Miralles, qui definí l’Ovidi com “un lluitador de la terra i per la terra, a qui les autoritats intentaren ningunejar”. A més, recordà que d’ajudes institucionals –com era d’esperar i per a la nostra desgràcia–, res de res. Va agrair, com feren bastants músics després, la nombrosa assistència del públic, gent de totes les edats que volia tornar a veure l’Ovidi o, simplement, conéixer-ne l’obra.
Aplaudiments a cada cançó, a cada lletra, a cada poema musicat, ahir va ser un dia per anar a retrobar-se amb un dels nostres pares; per anar a fer acte de militància; per tornar a fer públic aquell home polifacètic que silenciaren els últims anys de la seua vida; per gaudir de bona música en la nostra llengua; per veure que estem recollint els fruits que començà a conrear quan agafà la guitarra i la compartí amb l’inseparable Toti Soler; per descobrir més part de l’obra d’un dels nostres (ja) clàssics. En definitiva, era el dia en què Ovidi Montllor va tornar de vacances, ens esborronà la pell i ens deixà amb un somriure en la cara, portant a les nostres consciències que és possible aquell món amb què, ja als anys setanta i huitanta, ell somiava.
Moltes gràcies a tots els qui ens el retornàreu durant tres hores curtes però intenses. Gràcies per organitzar concerts com el d’ahir a Alcoi, la seua ciutat natal, o el de la Universitat de València. Tota la tasca que es faça per recordar-lo mai serà suficient pel simbolisme que representa, però crec que a l’Ovidi se l’ha de tractar com la pastilleta que cada dia es pren algun malalt crònic, malgrat que no es promocione aquest medicament als mitjans públics “valencians”…
