01.06.2010 - 20:00
Un partit creat fa sis mesos, el Millor (Besti Flokkurinn), va guanyar diumenge les eleccions municipals a la capital d’Islàndia, Reykjavik. Aprofitant la crisi econòmica i institucional del país, el partit ha fet campanya usant la cançó de Tina Turner ‘Simply the Best‘ i ha obtingut el 34,7% dels vots. Això significa sis escons dels catorze de la batllia per a un partit que es declara anarco-surrealista. El tradicional Partit de la Independència va quedar segon amb el 33,6% dels vots. El Millor, que proposa canviar l’aeroport per Disneylàndia, donar tovalloles gratis a les piscines i comprar un nou ós polar per al zoo, és impulsat pel conegut comediant islandès Jón Gnarr. Els comediants, actors i artistes són, justament, els caps de la majoria de partits de broma o frívols que s’han presentat en eleccions presidencials, legislatives o locals en molts països del món. A casa nostra, sense anar més lluny, hi ha l’experiència del cantant Ariel Santamaria, elegit regidor de l’Ajuntament de Reus dues vegades (2003 i 2007: entrevista amb VilaWeb TV) amb la Coordinadora Reusenca Independent (CORI).
La CORI, com és més coneguda, té entre les seves propostes no fer obres en quatre anys o obligar els guàrdies urbans a dur GPS ‘per poder-los localitzar abans no ens fotin una multa’. Després de dues legislatures a l’ajuntament, la CORI rumia ara de fer el salt a les eleccions al parlament de l’any vinent, aprofitant l’experiència acumulada i la desafecció instal·lada en molts ciutadans respecte a la política tradicional.
Besti Flokkurinn i la CORI són dos bons exemples de plataformes polítiques basades en la sàtira i la broma que han obtingut el suport dels ciutadans. Però no són els únics, ni de bon tros. El 1991, en una Polònia que deixava enrere el comunisme, el Polska Partia Przyjaciol Piwa (PPPP, Partit d’Amants de la Cervesa) va causar una sorpresa majúscula quan va obtenir setze escons al parlament. Tot i que posteriorment la formació es va escindir en dues faccions i va perdre la representació parlamentària, la idea va arrelar en unes quantes nacions eslaves més (Belarús, Rússia, Ucraïna). Tres anys més tard, a Dinamarca, el comediant feroès Jacob Haugaard va guanyar un escó al parlament danès i es va convertir en el primer candidat independent a sortir elegit al país. Va prometre més bon temps a Dinamarca, millors regals per Nadal i més balenes al fiord de Randers, i ‘se’l van creure’ més de vint mil ciutadans. Durant els quatre anys de legislatura, algunes de les seves propostes es van materialitzar: augmentar la quantitat de pa per als ànecs dels parcs i introduir la Nutella en l’alimentació dels soldats. Paradoxalment, tot i haver nascut com un partit de broma, durant els quatre anys de mandat Haugaard es va convertir, sense esperar-s’ho, en el parlamentari frontissa que va haver de decantar una cambra sense majories.
Més enllà d’aquestes experiències amb resposta popular, la majoria de formacions frívoles han aconseguit arreplegar sovint només un grapat de vots amb les seves esbojarrades propostes. Al Canadà i el Quebec, el Partit Rinoceront es va presentar a tota mena d’eleccions de les dècades de 1960 a 1990 amb una promesa central: no complir ni mantenir cap promesa. Al darrere hi havia un grup de coneguts artistes que es declaraven ‘marxistes-lennonistes’ (una referència a Groucho Marx i John Lennon). El 2006, el moviment ‘rinocerontista’ es va reorganitzar en el Partit Neorinoceront, amb el lema ‘From party to party till victory’. També es reclama hereu de la tradició dels Rinoceronts l’Absolutely Absurd Party, que reivindica rebaixar l’edat de votar a catorze anys, amb un argument molt lògic: ‘Quan va ser l’última vegada que algú amb catorze anys va començar una guerra?’
Si ens fixem en la llista de partits frívols que hi ha a la Wikipedia, es pot comprovar que n’hi ha una gran densitat (amb permís del Canadà i els EUA) a la Gran Bretanya. Un d’aquests és el Monster Raving Loony Party, que proposa pintar de blau els penya-segats de Dover per raons de camuflatge o eliminar el nombre 13 per la seva ‘gran impopularitat’. Al manifest de les eleccions de 2010, una de les propostes era substituir la reina Elisabet II per l’estàtua del pub Reina Victòria de la sèrie ‘East Enders’, convidar la Unió Europea a adoptar la lliura esterlina en detriment de l’euro o fabricar una moneda de 99 penics per a ‘estalviar-se el canvi’.
A Alemanya, alguns redactors de la revista satírica Titanic es van llançar al terreny polític amb Die Partei, el 2004, amb un programa que incloïa la reconstrucció del mur de Berlín o la declaració de guerra contra Liechtenstein per forçar-hi la democratització i abolir-hi la servitud. Un any abans, amb la previsible victòria d’Arnold Schwarzenegger a Califòrnia, Robert Anton Wilson es va treure de la màniga el Guns and Dope Party, que pretenia unir el vot dels amants de les armes (dretans) i els amants de les drogues (esquerrans) per formar una majoria aclaparadora a l’estat. Aquestes dues experiències no van tenir l’èxit que sí que va aconseguir H’Angus, el mico mascota del Hartlepool United Football Club (Anglaterra). La persona sota la disfressa, Stuart Drummond, va demanar el 2002 permís al club per presentar-se a les municipals de Hartlepool com a H’Angus… i les va guanyar. Des d’aleshores, Drummons s’ha convertit en un dels pocs batlles anglesos a revalidar tres vegades el càrrec.
