09.05.2010 - 06:00
El 9 de maig de 1950 la fàbrica automobilística Seat (Sociedad Española de Automóviles de Turismo SA) va començar l’activitat al Polígon de la Zona Franca de Barcelona. Naixia l’empresa insígnia del règim franquista, fundada per l’antic Institut Nacional d’Indústria espanyol (INI), set grans bancs espanyols i l’empresa italiana Fiat, que també va facilitar les llicències tecnològiques per a produir els primers vehicles.
No és cap secret que Seat ha estat una institució central per a l’evolució econòmica, política i social al Principat. Tot i que actualment té un pes menor al que va tenir durant la segona meitat del segle passat, una frase atribuïda a Manuel Vázquez Montalbán continua vigent: ‘Quan la Seat esternuda, Catalunya es refreda’.
Actualment Seat té en plantilla prop d’onze mil treballadors, repartits entre la fàbrica de Martorell i les oficines de la Zona Franca, als quals cal sumar els de les empreses auxiliars que en depenen. Del primer model 1400A fins al nou Alhambra, es calcula que uns setanta mil treballadors han fet possible la fabricació de més de quinze milions de vehicles.
El reflex d’una societat canviant
La instal·lació de Seat a Barcelona no va ser fàcil. L’historiador Andrea Tapi explica a ‘Un’impresa italiana nella Spagna di Franco’ que l’elit franquista preferia ciutats com Bilbao i Madrid, i finalment va ser Fiat la que va imposar l’opció de la capital catalana, per la seva tradició automobilística i situació estratègica. Franco havia elegit la marca italiana com a soci tecnològic per retornar un ‘favor’: el bombardeig de Barcelona de 1938 per part de l’aviació feixista de Mussolini.
La producció dels primers cotxes de Seat va coincidir amb la darrera etapa autàrquica del franquisme, però aquests es van convertir anys després en una de les icones del ‘desenvolupisme’, el període d’obertura del règim i de l’emergencia d’una societat de consum. Afavorit pel monopoli de la marca, el 1957 va néixer el mític 600 per esdevenir el primer cotxe i el producte més popular d’una generació, amb un paper similar al del Mini a la Gran Bretanya o el Renault 4CV a França. Durant els anys 1957-1973 se’n van fabricar vuit-centes mil unitats.
Com ha recollit la minisèrie de TV3 La Mari i la novel·la de Roser Atmetlla ‘Els ulls tancats’ (La Magrana, 2008), l’evolució de la factoria va estretament lligada a les onades migratòries de la postguerra i a moltes famílies de catalans d’origen o d’acollida que van canviar el camp pels barris de Barcelona i la seva perifèria.
Sis dècades anys de lluita obrera
La història de Seat és també un episodi capital del moviment obrer de la segona meitat del segle XX al Principat. Evitar que l’acció sindical pogués convertir l’empresa més gran del país en un polvorí revolucionari va ser una de les obsessions de la patronal i la mateixa cúpula franquista. El paternalisme i mètodes d’enginyeria social sobre els treballadors van funcionar al principi, però al final dels anys 1960 van esclatar els primers conflictes laborals greus.
El 1967, dos anys després de crear-se la primera Comissió Obrera mitjançant reunions clandestines, va tenir lloc una gran vaga per protestar pel deteriorament de les condicions laborals i els ritmes de treball. L’organització taylorista del treball es combinava aleshores amb un sistema molt jeràrquic i totalment militaritzat. Dirigida per càrrecs procedents de l’exèrcit i amb la presència a la plantilla de ‘secretes’ d’una unitat especialitzada de l’anomenada Policia Política, la repressió obrera va ser intensa, amb detencions i tortures que es van sumar als acomiadaments. Una placa a la fàbrica de la Zona Franca recorda l’episodi més tràgic: la mort del treballador Antonio Ruiz a mans dels ‘grisos’, durant una ocupació que va tenir lloc el 18 d’octubre de 1971.
Carles Vallejo, que avui presideix el Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat, va ser un dels treballadors acomiadats aleshores. Afirma que un dels objectius de la seva entitat és que l’empresa ‘assumeixi la responsabilitat social respecte al seu passat’ amb l’ajut de les administracions públiques. És a dir, que la transmissió de la memòria històrica també ‘expliqui a les noves generacions de treballadors i a tota la societat catalana el llegat social, polític i cultural que ha representat Seat’.
Segons Vallejo, la lluita sindical va permetre que les dones es poguessin incorporar a la cadena de muntatge els anys 1980 i explica que actualment el 95% dels treballadors estiguin sindicats. Enguany, la Generalitat de Catalunya ha distingit el Memorial amb la Creu de Sant Jordi.
Un nou moment delicat
Els trenta mil treballadors que Seat va arribar a tenir el 1974 exemplifiquen un dels moments més dolços per a la direcció de l’empresa. El 1980, amb tot, Fiat es va vendre les seves accions i Seat es va quedar sense soci tecnològic, fet que va generar una situació crítica i l’acomiadament de set mil treballadors. Com recull el documental ‘Seat: el final d’una època‘, la primera gran reestructuració de plantilla va tenir un fort impacte social.
No va ser fins el 1986 que una aliança amb Volkswagen va garantir la continuïtat de la marca. La multinacional alemanya va comprar la majoria de les accions de l’automobilística catalana, i quatre anys més tard ja la controlava. La privatització de Seat era un fet. L’obertura d’una nova planta de producció més gran i moderna a Martorell va consolidar el canvi el 1993. El cotxe estrella d’aquesta fàbrica va ser l’Ibiza, del qual s’han acabat venent més de quatre milions d’unitats.
Enguany, a diferència del mig segle de vida que va celebrar el 2000, Seat també experimenta les dificultats del sector automobilístic. Al resultat net del 2009 va perdre 187 milions, respecte als 44 milions de benefici de l’exercici anterior, i la seva facturació va davallar fins els 4.101 milions, un 15% menys. Ara, la marca destaca que va guanyar quota de mercat a Europa, principal destinació de dos de cada tres vehicles que s’exporten (informe anual 2009) .
En clau econòmica, l’any passat les coses encara van anar pitjor per al conglomerat Volkswagen. La multinacional alemanya va obtenir beneficis, de 960 milions en el resultat net, però aquests van suposar un descens de gairebé el 80% respecte al 2008. En aquest difícil context, fa poc més d’un any els treballadors de Seat van acceptar congelar-se el sou, la mesura que els havia exigit la direcció per adjudicar a Martorell el nou model Q3 d’Audi.
El Centre Tècnic de la corporació treballa amb prototips elèctrics com l’IBE i a la tardor llançarà al mercat dos models nous: l’Ibiza ST i l’Alhambra. Tot i els moments d’incertesa que ha viscut durant seixanta anys i les dificultats actuals, la història de Seat sembla que continua.
Enllaços
Array
Array
Array
