El Delta del Níger: Ogoniland

‘El van penjar a Nigèria, el 10 de novembre de 1995. El matí de l’execució el van treure de la cel·la de la presó militar de Port Harcourt, escortat per guàrdies armats i conduït a una presó a prop. Els van caldre cinc intents per a penjar-lo. El cadàver, el van llençar en una fossa comuna, el van ruixar amb àcid i van situar un escamot de guàrdia a la porta del cementiri.’ Així descriu Ken Wiwa, l’execució del seu pare, l’escriptor i activista ogoni, Ken Saro Wiwa, lluitador pels drets del seu poble, una ètnia minoritària del delta del Níger, víctima del genocidi i de la destrucció ecològica per l’expansió de la indústria petroliera de la Shell i per la política del govern federal nigerià. L’escriptor va ser fundador del MOSOP (Movement for the Survival of the Ogoni People) i un dels redactors de ‘Ogoni Bill of Rights’ (1990), potser la primera declaració de drets escrita per un poble africà. ‘Lord take my soul, but the struggle continues’, van ser les seves darreres paraules.

Després de quinze anys de lluita legal internacional, l’estiu del 2009 la Shell, per tal d’evitar el judici als EUA, va arribar a un acord històric d’indemnització amb la família de Ken Saro-Wiwa, cosa que ha suscitat les crítiques del moviment ogoni, que s’estimaria més de veure la Shell assumint les seves responsabilitats legals i penals. No obstant això, Ken Wiwa, fill de l’escriptor, ho considera una victòria. Segons ell, és la primera vegada que els tribunals accepten que les petrolieres que operen a l’Àfrica siguin jutjades per violació de drets humans.

La Shell, com asseguren algunes fonts recollides en l’acusació judicial contra la companyia, sembla que va donar suport a la campanya de terror de les forces de seguretat nigerianes a la regió del delta del Níger que va acabar amb la condemna a mort i amb execució de l’escriptor i de vuit militants ogoni pel govern de Sani Abacha. Tant la companyia com el govern federal es van veure desbordats i vençuts per un poble que, a base de manifestacions pacífiques multitudinàries, va aconseguir de fer sentir els seus drets a tot el món i també que, per llei, la Shell hagués d’aturar l’extracció petroliera d’Ogoniland. En el judici, que es va celebrar sense defensor ni possibilitats d’apel·lació, Wiwa i els seus companys foren acusats falsament de l’assassinat de quatre caps d’una facció diferent dels ogoni.

El llegat de Ken Saro Wiwa

‘Senyor president, tots nosaltres som ara davant la història. Jo sóc un home de pau i d’idees. Em sento consternat per la vergonyosa pobresa del meu poble, que viu en una terra summament rica en recursos. Em fa ràbia la devastació d’aquesta terra. Tinc pressa per a aconseguir que el meu poble reconquereixi el seu dret de viure, i de viure decentment. Per això he dedicat tots els meus recursos materials i intel·lectuals a una causa en la qual crec absolutament, i que no em permet de callar. No tinc dubtes que, al final, la meva causa triomfarà, sense que importin quants processos i quantes tribulacions puguem trobar pel camí, jo i els qui creuen amb mi en aquesta causa. Ni la presó, ni la mort no podran impedir la nostra victòria final. No som sotmesos a judici només jo i els meus companys. Aquí hi ha processada la Shell, però aquesta empresa no és avui al banc dels acusats. Tanmateix, amb certesa, aquest dia arribarà, i les lliçons que aporti aquest procés d’avui podran esgrimir-se com a proves contra seu, perquè jo dic, sense cap mena de dubte, que la guerra que l’empresa ha declarat a l’ecosistema de la regió del delta serà jutjada més tard o més d’hora, i que els crims d’aquesta guerra seran castigats com pertoca. De la mateixa manera que seran castigats els crims comesos per l’empresa contra el poble ogoni…’ Emmanuel Aluzim recita de memòria, amb passió i solemnitat, les darreres paraules de Saro-Wiwa davant el tribunal. És diumenge. M’han convidat a una reunió del MOSOP a la comunitat de Teyork-Kaani (Khana, Ogoniland). Després de les paraules del cap, que tots els assistents han escoltat amb una devoció gairebé religiosa, canten dempeus l’himne ogoni. N’hi ha que aixequen el puny, impecablement elegants. N’hi ha que duen barret o mocadors al cap. Fa una xafogor que ofega sota el cobert d’uralita. Malgrat ser obert als quatre vents, no hi passa ni gota d’aire. El portaveu del partit, Goodluck Diigbo, des de l’Haia (Països Baixos) s’adreça als assistents a través d’un mòbil amb el volum al màxim, i em dóna la benvinguda. Més tard, m’explicarà que els ogoni sofreixen una onada de repressió i que miren de dur a terme accions legals als Països Baixos. El 4 de gener passat, en ocasió de l’Ogoni Day, va haver-hi detencions il·legals i violència policíaca i parapolicíaca. Ndike Ndeemor, coordinador del partit, va ser assassinat.

La manca d’infrastructures i de recursos de desenvolupament és un càncer a Ogoniland. El menyspreu històric del govern a les seves demandes, sumat a la corrupció i al robatori de diners públics que mai no arriben als projectes a què s’haurien de destinar, expliquen tots els mals. Anem passejant fins a l’escola de secundària del poble. Es troba en un estat deplorable. Algunes aules són pràcticament enrunades, sense cadires, sense vidres. L’instrumental del laboratori de química fa pena. ‘Aquí se suposa que els nostres fills han d’aprendre a ser els futurs graduats que han d’ajudar al desenvolupament tècnic i científic del país. El govern ens ha abandonat.’ Ells van cedir les terres i van construir l’escola, però el govern no la manté. Es va construir l’any 1979. Des d’aleshores, no n’han sabut res més. En una de les aules, una amb taules i bancs, prosseguim la conversa. ‘Abans que la Shell arribés, teníem un medi natural preciós. Ogoniland era una terra pròspera i neta. Conreàvem, pescàvem, collíem fruita, herbes… Mai no preníem pastilles, ni xarops. Teníem les nostres herbes medicinals. La terra era molt fèrtil. L’aire, molt sa. La natura ens ho donava tot. Després de la Shell, el medi es va deteriorar. Tot és contaminat. Com va dir l’escriptor Chinua Achebe, referint-se a l’arribada dels blancs, ‘things started falling apart’. Un a un, es posen drets i responen les meves preguntes. ‘La Shell, quan va arribar, us va consultar res, va parlar amb vosaltres?’. ‘No ens van consultar res. Es van limitar a parlar amb el govern federal. Mai no van parlar amb nosaltres, ni ens van pagar res per instal·lar-se a les nostres terres, ni per foradar-les, ni per fer passar els oleoductes pel mig dels camps, pel costat de les cases, per allà on van voler… Tampoc no van voler sotmetre’s a un estudi d’impacte ecològic’… ‘Al principi, no sabíem quins eren els nostres drets. Som pagesos, pescadors. No sabíem, ni les enteníem gens, les coses que passaven. Amb la fundació del MOSOP, gràcies a Ken Saro Wiwa, vam començar a saber els nostres drets’… ‘Ens han empobrit. Ogoniland és una terra empobrida. Nosaltres no hem elegit el lloc on hem nascut. Déu va voler que nasquéssim aquí. Hem perdut els nostres intel·lectuals per culpa de la nostra riquesa. Molts hem estat empresonats. A mi, em van tancar vint-i-un dia per haver parlat i explicat al món què passava aquí. Aquesta terra és la nostra vida. Som d’aquesta part del món. Aquí vam néixer i aquí morirem. Ningú no té el dret d’impedir-ho’.

‘Ken Saro-Wiwa era un filòsof, un escriptor, i un activista dels drets humans. Ens va ensenyar a protegir el nostre medi. D’ell vam aprendre l’amor, la unitat i l’activisme no violent per a resoldre els problemes.’ El tracten com un gran líder polític, una barreja de savi i de sant. Impressiona l’efecte que encara fa en la gent, com se’n saben de memòria les frases, com n’evoquen el mestratge. ‘Gràcies a ell, em diuen, els ogoni som els únics que hem aconseguit alguna cosa real en la lluita pels nostres drets i per la nostra nació. I ho hem aconseguit pacíficament. Seguirem el camí que ell ens va assenyalar. Volem viure lliures en la nostra terra i controlar els nostres recursos.’ Dies després, visito la seva tomba. És una construcció senzilla, amb teulada d’uralita. Em rep la curadora, una dona gran, molt ben vestida. Cada nit, des que es va segellar el sepulcre, ella i moltes més s’hi reuneixen al voltant, estiren a terra unes estores, i hi dormen. ‘Mai no ha estat sol, des que el van matar’, m’assegura la curadora.

Shell, l’estratègia del retorn

Tots els rumors indiquen que la Shell vol tornar a operar a Ogoniland. És per això, creuen, que augmenten la repressió i els intents de dividir els ogoni, que novament se senten agredits, com a part d’una estratègia conjunta del govern i de les petrolieres. El projecte més alarmant és la intenció, ja anunciada pel governador, de traslladar el camp militar de Bori, de Port Harcourt a Ogoniland, a la comunitat de Ueken. Quan els visito, els notables em reben a la casa del cap, Chief Akpe George. ‘Estem molt preocupats i indignats per la proposta. Donem tot el suport al MOSOP aquí i a l’estranger perquè lluiti contra el projecte de trasllat del camp militar. Ens cal ajuda per al desenvolupament agrícola, no camps militars. Els ogoni ja hem perdut una part de les nostres terres per la indústria petroliera i pels projectes estatals. Hem donat molt. Tot el que hem rebut en canvi ha estat repressió, maltractaments, menyspreu i morts. Els militars no donaran feina als nostres joves. A l’inrevés, els reprimiran i sotmetran encara més. I ens violaran les dones i les filles.’ Al final de la reunió, n’hi ha un que llegeix un document redactat pel MOSOP, adreçat al govern, amb còpia a la Casa Blanca, a les Nacions, Unides, a Amnistia Internacional i a més instàncies del món.

En acabat em porten fins al Christmas Tree. Així anomenen l’estructura de canonades i aixetes de l’alçada d’una persona, deixada al descobert, per a connectar les canonades d’extracció. Encara que la Shell s’hagi retirat, a vegades ve gent estranya, de nit, amb protecció militar, que es dedica a ‘l’oil bunkering’. Connecten les canonades a camions cisterna, obren les aixetes i roben petroli. ‘És així, de veritat. A vegades encara hi ha vessaments i incendis que ens fan malbé les terres i les teulades de les cases. Encara esperem alguna mena de compensació econòmica pel mal que ens han fet.’ Mentre faig fotos, m’avisen que hi ha un paio sospitós que fa preguntes, i que pot ser un agent del govern. Ens n’anem. Un dels acompanyants ens guia per un camí diferent del que hem vingut. Per un caminet estret i polsegós, entre conreus, anem a parar a les obres de l’ autovia est-oest, en construcció. És una obra gegantina, omnipresent. Les excavadores arrenquen arbres i aplanen el terreny. Potser hi cabran vuit carrils. És la peça que faltava, potser, per a millorar l’accés al delta dels camions cisterna que van a Lagos o a Abuja. Aquest és el desenvolupament que entén el govern. I a cent metres d’aquí, no hi ha vidres a les escoles, ni aigua, ni llum elèctrica. Els joves militants armats ja han atemptat unes quantes vegades contra aquesta obra. No és estrany que hi tornin, qualsevol dia.

Enllaços
Array
Array
Array
Array
Array
Array