04.05.2010 - 11:08
La policia, la Mobile Police, Mopol, popularment coneguda per ‘Kill & Go’, i la Joint Task Force, una amalgama de policies, militars, efectius de la marina i serveis secrets, es mouen i actuen en els estats del delta del Níger com en un país ocupat, amb un evident i flagrant menyspreu de la vida i dels drets civils dels habitants. Segons l’informe d’Amnistia Internacional, ‘Killing at will’, de l’any 2009, la policia nigeriana és responsable, cada any, de centenars d’homicidis extrajudicials, de morts sota custòdia i de desaparicions forçades. Hi ha assassinats a trets i morts per tortura a comissaries i presons. La impunitat és total. La majoria de casos no s’investiguen. Sovint les famílies de les víctimes no saben què se n’ha fet, dels parents. La policia sol al·legar falsament que els morts a trets són ‘lladres armats’. El crit de ‘lladre!, lladre!’, en boca d’un policia o similar és una sentència de mort. Entre el 2003 i el 2008 la policia va detenir 23.228 sospitosos, 4.439 van ser processats, 5.537 esperen judici, 8.652 es troben pendents d’investigació, 3.014 van ser assassinats i 575 varen ser ferits per la policia. Com diu un editorial del diari National Point: ‘The police have become agents of death, deprivation and intimidation, available to any who can pay. Proper investigations are no longer the norm, rather than arbitrary arrest of usually poor citizens leaving in densely populated areas are the joy of the police who make millions from picking them up, detaining and having them bailed.’ A Lagos, m’expliquen, la policia segresta autobusos urbans plens de passatgers. Els condueix a comissaria, els fitxa, i els empresona, sense motiu. L’endemà al matí, per sortir en llibertat, hauran de pagar.
Patrick Naagbanton, coordinador del Centre for Environment, Human Rights and Development (CEHRD), em facilita l’informe anual que ells redacten. Patrick va iniciar el seu activisme com a sindicalista. Va ser president de la Maritime Workers Union of Nigeria (MWUN), i va sofrir tortura i règim penitenciari d’aïllament durant les dictadures militars. ‘Vivim en un entorn molt perillós. Això és una pseudodemocràcia, draconiana, autocràtica. Un país dirigit per polítics violents i corruptes que actuen amb total impunitat. Els agents de la JTF són els pitjors violadors dels drets humans. Aquí, qualsevol pot dir-te: ‘Et mataré!’, fer-ho, i que no passi absolutament res. La nostra feina és molt perillosa. Rebem amenaces de mort, ens vigilen de prop, miren de fer-nos xantatges, extorsions… Per lluitar contra la impunitat, investiguem i documentem tots els casos que podem, especialment els dels més vulnerables, els que no poden pagar el cost dels tribunals. La tragèdia és que els jutges són molt parcials i molt poques vegades fan justícia. També fem una feina de conscienciar la gent, de suport a les protestes pacífiques, d’informar-los dels seus drets. I procurem que tot això se sàpiga a Nigèria i al món, a través dels mitjans de comunicació i de les institucions internacionals. És millor que no pas estar-se amb els braços plegats.’
Crims policíacs impunes
Quan li demano si hi ha hagut gens de millora aquests últims anys, és contundent: ‘Jo no la veig. La democràcia ha servit per democratitzar la corrupció, perquè alguns governants es facin més rics i enviïn els fills a estudiar a Londres o als EUA. Però no hi ha millores col·lectives. Ni d’ordre bàsic: aigua potable, carreteres, escoles, sanitat… El petroli del delta del Níger serveix per alimentar la maquinària corrupta d’Abuja, la capital. Les companyies petrolieres internacionals fan el que fan perquè aquí res ni ningú no els ho impedeix. Directament o indirecta, alimenten la violència i els crims policíacs impunes. Quan la gent es manifesta i protesta, els envien la policia, els reprimeixen o els maten, i els fan callar. És així.’ Naagbanton subratlla que recórrer a la justícia internacional és una via, però molt lenta, cara i difícil. ‘Jo hi he treballat en casos concrets. Per exemple, documentant l’acció de la policia i dels militars a Ogoniland, els anys noranta. Allò va ser un progrom. El govern i la Shell haurien de ser jutjats per crims contra la humanitat i genocidi. Però encara hi treballem. El procés és obert, però és molt lent, molt costós. També has de tenir en compte que hi ha molta por de testimoniar. El terror paralitza la gent.’
Aquí tothom ha sofert, de prop o de lluny, la violència i la repressió. El meu amic i col·laborador Michael Gbarale, de trenta-cinc anys, coordinador de People’s Action for Democracy, m’explica que va tornar a néixer el novembre passat, quan un guàrdia de seguretat de l’empresa de transports estatal Chisco li va disparar un tret al cap. ‘Et mataré!, em va dir. I jo vaig arrencar a córrer. Ja no recordo res més. Em vaig despertar a terra, ple de sang, amb tot de gent que cridava: l’han matat, l’han matat! Per sort, la bala no va entrar dins el crani. La meva filla va néixer aquella mateixa nit. És com un miracle, que l’hagi poguda conèixer.’ Una gran cicatriu al clatell, esporàdics mals de cap i una acció judicial en marxa és tot el que resta de l’incident. Què va passar?, li demano. ‘Era de nit. Jo anava amb uns camarades a la capital per participar en una marxa de protesta contra la corrupció. A mig camí, l’autobús es va espatllar. La gent va començar a queixar-se. Passaven les hores i no ens donaven cap explicació, ni cap solució. De sobte, els guàrdies de seguretat van començar a pegar la gent amb porres de plom. A mi, em van donar un bon cop al front, em van amenaçar de mort, deien que havia parlat massa, i cridaven: lladre!, lladre! Un d’aquests va disparar i em va venir d’un pèl. Ningú no es feia càrrec de mi. La companyia se’n va desentendre. Els meus companys em van dur a coll-i-be, corrent, a la policia. En dos controls ens van dir que ells no podien fer res. Jo em dessagnava. Estava mig inconscient. Finalment, un noi que anava amb moto em va dur a un dispensari catòlic. Els meus amics em van seguir, corrent, darrere. Hi havia una infermera que va fer allò que va poder, però no tenia instrumental, ni mitjans. D’entrada, no hi havia investigació policíaca, ni res, ben res. Chisco volia arreglar l’afer i fer-me callar amb diners. Vaig insistir que no, que volia que em portessin a un hospital de Port Harcourt i que volia fer una denúncia. Chisco no va pagar ni la factura de l’hospital. Encara és hora, quatre mesos després, que s’interessin per la meva salut. Ara he obert un procés judicial. El cas és en mans de l’advocat Femi Falana, que també ho va ser de Wole Soyinka i de Ken Saro-Wiwa. No vull callar. He d’actuar. I fer-ho públic’.
Demolicions a viva força
Molt sovint, la policia obre foc real contra manifestacions pacífiques. Un dels greus mals que hi ha ara a Port Harcourt és el de la demolició de barris de gent amb pocs recursos econòmics. El govern pretén fer-ho sense respectar els drets dels habitants, la majoria pescadors i petits comerciants, que hi viuen des de fa més d’un segle. Ja ho ha començat a fer, sense indemnitzar, ni oferir alternatives dignes a la gent. Molts, sense lloc on anar, viuen actualment entre la runa. La majoria d’aquests barris es troben al ‘waterfront’, a la vora del riu. Tots els rumors apunten que volen convertir-los en una àrea residencial de rics i, a la vegada, eliminar focus de criminalitat o d’activisme armat contra el govern. Al barri de Bundu Ama, el 12 d’octubre passat, els militars van disparar indiscriminadament contra una manifestació de veïns que protestaven pacíficament contra l’anunciat enderrocament del barri. Entre els manifestants hi havia dones, vells i nens. El barri es va convertir en un camp de batalla. Molta gent es va tirar al riu per fugir i molts van ser ferits en graus diversos.
El president de la comunitat, Prince Williams Addah, m’explica: ‘Vivim aquí des del 1881. Des d’abans, fins i tot, que arribessin els governadors colonials, l’any 1913. Avui la comunitat consta de cinquanta mil persones. La majoria som pescadors de tradició ancestral. No ens oposem al desenvolupament. Ben al revés, volem millors infrastructures. No tenim aigua corrent, ni electricitat. Però, si volen que ens n’anem, que ens compensin econòmicament i que ens ofereixin algun altre lloc on puguem viure. No ens fan cas. El govern diu que no a tot. Diu que la terra és d’ells. Com poden ser tan cruels? Això no és humà. Aquest govern és de bàrbars. Volen balcanitzar-nos. Volen dividir-nos. I atien, també, la confrontació i la violència ètnica, perquè ens volen treure, a nosaltres, els okrika, per afavorir els ikwerre. No és en va que el governador de l’estat de Rivers, Rotimi Amaechi, és ikwerre. Ell és qui ens va enviar els militars que van disparar contra els ciutadans innocents i desarmats. Ara hem recorregut als tribunals. Ens defensarem. Nosaltres creiem i confiem en Déu. Ell sap la veritat.’
Enllaços
Array
Array
Array
Array
Array
Array
