Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  22.04.2010  06:00

Autor/s: M. S.

Autors en 'quarantena'

Els escriptors de la 'generació entrepà' o 'generació dels 90': Manuel Baixauli, Joan Daniel Bezsonoff, Flàvia Company, Joan Lluís Lluís, Empar Moliner, Vicenç Pagès Jordà, Jordi Puntí i Toni Sala són el segell d'aquest Sant Jordi.

Men?ame
 

Diu Vicenç Pagès Jordà, autor de la novel·la 'Els jugadors de whist' (Empúries): 'Som la generació de les mitges tintes: no som uns despreocupats 'mileuristes' sense memòria de la dictadura, però tampoc no ens han ficat a la presó per antifranquistes.' L'obra d'aquests escriptors, que passen la quarantena, singularitza el Sant Jordi d'enguany. En general, han estat poc visibles, en part pel pes de la generació anterior, la dels 70.

Per Sant Jordi coincidiran enguany a les llibreries llibres destacables d'autors que passen la quarantena: 'Els jugadors de whist' de Vicenç Pagès Jordà, molt ben acollit per la crítica i amb uns nou mil exemplars venuts i quatre edicions, fins ara, segons l'editorial; 'Contes russos' de Francesc Serés, que ja s'ha endut el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi de la Crítica; la primera novel·la de Jordi Puntí, 'Maletes perdudes'; 'No hi ha terceres persones', un nou lliurament de contes d'Empar Moliner; la novel·la curta d'aventura 'L'illa de l'última veritat' de Flàvia Company; les 123 variacions literàries de 'Xocolata desfeta' de Joan-Lluís Lluís (i més que en trobareu a la llista de la columna).

El crític Julià Guillamon diu que el llibre de Vicenç Pagès Jordà és un dels fenòmens de l'any, perquè ha sabut connectar amb el públic. I un altre crític i professor universitari, Xavier Pla, diu de Pagès, Serés i Puntí que són tres autors molt diferents, però que 'tenen un domini impecable de la narració i això em sembla molt destacable. Tenen molt d'ofici de narradors. I els veig molt lliures, ben formats. És la primera generació que gaudeix d'aquesta llibertat. No treballen condicionats per la ideologia.'

La 'generació entrepà'

L'escriptor Biel Mesquida (membre de la 'generació dels 70') prepara a través del PEN i de la de Universitat de les Illes Balears (UIB) un cicle de debats sobre els escriptors que ara tenen una quarantena d'anys: 'Hi ha autors amb una obra de bon de veres, però que fins ara han estat molt poc visibles: na Flàvia Company, en Francesc Serés, en Vicenç Pagès Jordà, en Sebastià Perelló, n'Arnau Pons, en Toni Sala, potser són els que més m'interessen.'

'Jo en dic 'generació entrepà', continua Mesquida, perquè es troben entre la 'generació dels 70' i els autors més jovenets, el darrer crit. La veig un poc encaixonada i un poc oblidada, aquesta generació. Ja és hora que l'estudiïn, que la universitat consideri aquests autors. Avui encara hi ha una gran dominància estúpida de la 'generació dels 70', de la qual jo form part. Tenim un estatut i dominem molt, per vells. I, a l'altre extrem, els jovenets que comencen fan molta gràcia, són mediàtics, se saben moure...'

Parlar de 'generació' incomoda, perquè destriar on comença, on acaba i qui en forma és un exercici arbitrari i, de moment, sense unanimitat. La 'generació entrepà' del Mesquida aniria de l'Imma Monsó i en Josep M. Fonalleras, que van néixer el 1959, a Francesc Serés i Sebastià Alzamora, que són una mica posteriors als seixanta, del 1972. Per Vicenç Pagès Jordà 'el nom més natural seria el de "generació dels 90", que és quan comencem a fer coses. A vegades parlo de la "generació Kennedy", perquè va morir quan vam néixer, i perquè dóna un to malencònic. I últimament parlo del 'grup de l'Avenç', perquè som uns quants que col·laborem en aquesta revista.'

Però Julià Guillamon recorda que hi ha tot un grup d'autors nascuts la primera meitat dels seixanta (1960-1965) que es van fer conèixer abans, molt joves, els anys vuitanta, publicant llibres i escrivint a diaris i revistes, que ja són per si mateixos una generació: 'Som la generació diguem-ne del 'baby boom', on hi ha en Sergi Pàmies, en Jaume Subirana, en Carles Torner, en Màrius Serra, en Fonalleras, en Ruiz Simón, en David Castillo… Som els primers que sortim després de la generació dels 70. Els altres, que serien l'Empar Moliner, el Jordi Puntí etc, es fan conèixer molt més tard, a mitjan anys noranta. Ara, tot això és molt arbitrari.'

Pagès atribueix aquesta indefinició al fet que no hi hagi cap crític que es dediqui a fer el mapa literari de l'època: 'Falta un Àlex Broch, un Castellet, un Josep Yxart, crítics que van assumir que el seu paper era fer un mapa de l'època. Julià Guillamon podia haver fet aquesta feina, però s'ha estimat més centrar-se en els anys trenta.' Respon Guillamon: 'És un projecte sobre el qual fa anys que medito. Es tractaria de continuar "La ciutat interrompuda" [llibre centrat en la Barcelona literària dels escriptors més grans que no ell] i agafar aquest grup d'escriptors contemporanis meus i els que vénen després per situar-los no pas a Barcelona, sinó a Catalunya. Però és cert que no som crítics programàtics. Al contrari, com la nostra generació, reivindiquem que cadascú faci allò que vulgui i valorem l'obra individualment.

Autors no militants

Biel Mesquida els veu així, aquests escriptors: 'Per mi, és una generació rica, que m'alegra perquè representa la continuïtat. Una generació literària feta de bons escriptors i on hi ha de tot, que això també està bé (els que fan literatura de consum, mediàtics, els que fan llibres d'aventures, literatura de gènere…). Aquesta generació potser és més eclèctica que no les altres, és molt oberta, i els autors fan moltes menes de literatura. Això contrasta amb la generació dels 70, molt més homogènia, i que volia ser d'altíssima qualitat, començant per mi mateix (ha, ha, ha). Tots anàvem a fer una obra.'

Per Vicenç Pagès Jordà: 'A diferència de la generació del 70, en la nostra no hi ha tendència a formar grup. Els autors de la generació del 70 s'havien acostumat a fer associacions (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana), escriure en grup (Ofèlia Dracs), signar manifestos… Això en la nostra generació costa més de trobar, perquè és un grup d'autors que va més per lliure. A diferència dels escriptors més grans que nosaltres, no som militants; i contràriament als escriptors molt més joves, no som apolítics.'

Continua Pagès: 'La gran consigna de la generació del 70 era la de professionalitzar-se i això ha passat a la història. Aquesta voluntat de professionalitzar-se va fer, per exemple, que autors com Jaume Fuster posessin de moda la novel·la de gènere, buscant un públic. Ara, en canvi, nosaltres escrivim allò que volem, no pas allò que pugui ser més comercial. Autors com Jordi Puntí, Núria Perpinyà, Imma Monsó han anat molt a la seva i han fet qualsevol cosa que els vingués de gust. Això també els fa més actuals i contemporanis. No se m'acut ambientar una novel·la al segle XIII, m'estimo més parlar d'allò que conec. La narrativa històrica s'ha relegat a novel·la d'encàrrec.'

De més caracterítiques, en parla Jordi Puntí: 'Som els primers que hem crescut amb el català com a llengua normalitzada. Això significa que tenim una relació amb la llengua diferent de la que tenen els escriptors anteriors a nosaltres. En la nostra generació hi ha uns quants narradors que escriuen molt bé, no solament per les històries que conten sinó també per la llengua que fan servir.'

Continua: 'Representem un altre moment cultural. Però els escriptors dels 70 han fet de tap. Van fer la lluita antifranquista, però després s'han aburgesat i han estat molt rebecs a permetre que els qui venim al darrere ens puguem explicar, expressar, donar la nostra visió del món. Als diaris, per exemple. En aquesta generació anterior hi ha una colla de narradors sobrevalorats que han ocupat un espai que no ha permès que la nostra generació esclatés abans.'

La deserció de la 'generació dels 70'

Julià Gullamon torna a destriar els autors de la primera meitat dels seixanta i els de la segona, perquè creu que els primers, que van començar a escriure a mitjan anys vuitanta, ho tenien tot de cara i els va ser fàcil d'accedir a llocs d'una certa responsabilitat i de molta visibilitat. Esmenta el cas de Fonalleras al diari El Punt, el cas de Joan Orja (pseudòmin que feien servir Oriol Izquierdo, Jaume Subirana i Josep-Anton Fernández) com a crític de La Vanguardia, el cas de Sergi Pàmies que de seguida es va posar a treballar amb Quim Monzó…

Sobre el tap de la 'generació dels 70', Vicenç Pagès pensa que es va diluint: 'En la 'generació dels 70' hi ha una mena de deserció general. Molta gent ha deixat de publicar. Potser perquè als anys setanta escriure en català era una manera de fer política i molts han acabat deixant d'escriure i dedicant-se a la política. N'hi ha que han passat a l'administració. N'hi ha que han desaparegut (Jesús Moncada, Baltasar Porcel, Terenci Moix…), Bru de Sala encara ara ha de publicar aquella tan esperada novel·la anunciada, Carme Riera fa temps que no publica cap novel·la… Ens resta en Jaume Cabré, però n'hi hauria d'haver deu, de Cabrés!'.

La visibilitat també els ha vingut de plataformes com la revista L'Avenç, en què col·laboren autors d'aquesta generació. Per això Pagès Jordà parla del 'grup de l'Avenç'. Precisament, Josep M. Muñoz, director de l'Avenç, explica a VilaWeb: 'En aquesta nova etapa de l'Avenç vam voler cobrir un buit cultural donant veu a aquesta generació. Són autors consolidats, ben informats de les coses que passen a fora, europeus. Són ells que marquen la renovació.'

La influència de Quim Monzó

Guillamon, especialista en l'obra de Quim Monzó, assegura que la influència de Monzó sobre aquesta generació és fonamental: 'Hi ha un abans i un després de Monzó. I molts no escriuríem a la premsa, si ell abans no hagués escrit als diaris amb un punt de vista estètic i de visió del món diferent. És un autor que revoluciona la literatura catalana: trenca amb tot i fa literatura de qualitat i al mateix temps aconsegueix de ser popular. Després, per reacció, hi ha autors que es proclamen seguidors de Porcel. Ara, més enllà de la influència, tant Pàmies, com Moliner, com Puntí, per exemple, tenen una veu pròpia.'

Empar Moliner és molt gràfica respecte de la influència de Monzó: 'En Monzó i jo som com un Negroni i un Dry Martini: tots dos són còctels que se serveixen a la mateixa copa, però de colors diferents.'

El repte de la universitat

La voluntat de Biel Mesquida de portar aquests autors a la universitat té una raó clara: les facultats de filologia catalana són molt refractàries a l'estudi i a la presència d'autors vius a les aules. 'Només conec dos casos, diu Pagès, que mirin en aquesta direcció. N'és un el de Xavier Pla, de la Universitat de Girona i, un altre, el de Víctor Martínez Gil, de la Universitat Autònoma de Barcelona.'

Xavier Pla, que també fa de crític literari, ho diu ben clar: 'És una qüestió de punt de vista, no d'èpica. S'ha acabat això d'estudiar autors morts i prou. És tan seriós estudiar Prudenci Bertrana com estudiar Francesc Serés. És una qüestió de punt de vista. Hem de mirar què fan les universitats americanes, què potencien els tallers literaris, les presentacions de llibres... És clar que s'ha de llegir la tradició, però ho hem de poder compaginar tot. Hem de poder explicar Rodoreda i també convidar escriptors vius. Perquè en una literatura com la nostra seria un suïcidi oblidar els autors vius.'

Men?ame