31.03.2010 - 06:00
‘No he estat mai ni a Sarajevo ni a Bòsnia, però la guerra de l’ex-Iugoslàvia em va marcar molt. Quan va començar la guerra de Croàcia jo era a Nàpols; la vaig seguir molt, la tenia tan a prop… I no em sentia preparat per a assumir les atrocitats que es van cometre, els abusos als camps de concentració i a les presons, les violacions sistemàtiques, l’assassinat d’un mare davant els seus fills…’ Ho explica Jordi Cussà, autor de ‘El noi de Sarajevo‘ (Proa, Premi El Lector de l’Odissea 2009).
Jordi Cussà és escriptor i traductor. A més de novel·les, ha escrit obres de teatre. El 1995 va publicar ‘Barcelona 2012’, sobre les atrocitats de la guerra de l’ex-Iugoslàvia, però no va tenir el valor de situar-hi els fets, ans va situar-los en una hipotètica nova guerra civil a Catalunya, l’any 2012. ‘Així, doncs, diu Cussà, el tema restava pendent i arran de la detenció del criminal Radovan Karadzic em vaig posar a escriure la novel·la.’
Continua: ‘Vaig traduir ‘El noi del pijama de ratlles’, i aquest llibre em va inspirar en el sentit d’explicar l’evolució i la participació en la guerra d’un pre-adolescent que es converteix en adolescent. Un nen té una idea molt vaga de la guerra. I en el decurs de la història veiem que la seva mirada evoluciona amb el pas de la guerra.’
Segons Cussà, hi ha un parell d’idees centrals en la novel·la. ‘La primera, la del procés d’infecció d’odi que genera una guerra. És com una pesta d’origen intel·lectual, no físic. L’odi engendra violència, una violència també en els fets quotidians. És l’odi que gangrena. I l’altra, és la de com la guerra transforma les persones. No es pot ser neutral en una guerra, afecta i transforma tothom.’
‘Vaig tenir la temptació d’anar a Sarajevo, però llegint El Periódico vaig veure un article de Boban Minic, que havia estat responsable dels programes culturals de Ràdio Sarajevo. Ell va viure la guerra fins que el 1994 va perdre la veu, després d’haver passat quaranta hores seguides davant el micròfon, sense aigua. Llavors se’n va anar i es va instal·lar a l’Escala, i encara s’hi està. En aquell article, boníssim per cert, hi havia una frase que encapçala la primera part del llibre: ‘La gent es divideix entre els qui han viscut una guerra i els qui no l’han viscuda.’ I llavors vaig pensar que allò que havia de fer no era pas anar a Sarajevo sinó conèixer Boban Minic.’
‘Boban Minic ha estat fonamental a l’hora d’escriure aquesta novel·la. Hi ha aportat molta versemblança, sobretot a la primera part, durant el setge de Sarajevo. Vivien sense aigua corrent, sense llum, i totes les finestres eren tapades amb mantes gruixudes per esquivar els franctiradors… També dec a Boban Minic que em donés fe en allò que havia escrit. Al principi tenia una mena de sensació desagradable, d’haver-me aprofitat d’unes circumstàncies terribles, d’una guerra, per escriure un llibre. Però després de parlar amb ell em vaig sentir més honrat i preparat per a defensar-lo.’
Enllaços
Array
Array
