Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  23.02.2010  06:00

Jordi Puntí i l'instint fabulador

Publica la seva primera novel·la, 'Maletes perdudes' (Empúries)

Men?ame
 

Era una novel·la molt esperada. Jordi Puntí (Manlleu, 1967) feia set anys que treballava molt per donar vida a 'Maletes perdudes' (Empúries), la seva primera novel·la. Era un llibre ambiciós, que havia obtingut el premi Octavi Pellissa 2003 (una mena de beca per a projectes). Puntí volia escriure una novel·la complexa, de forma i d'argument, a l'estil de Dickens, Rushdie, Irving, una mena de novel·la que no sovinteja en la literatura catalana, ha explicat ell mateix a VilaWeb. Podeu llegir-ne el primer capítol (pdf), veure l'autor llegint el començament del llibre a Escriptors.TV (vídeo), i seguir el bloc del llibre.

Explica Jordi Puntí que 'Maletes perdudes' comença quan en Gabriel desapareix. Aquest home té quatre fills escampats per Europa (Barcelona, París, Londres i Frankfurt), que no es coneixen, i que es diuen tots igual: Cristòfol, Christof, Christophe i Christopher. Volia explicar com quatre germans, fills del mateix pare, però de mares diferents, nascuts a quatre països distints d'Europa, els feia feliços conèixer-se, perquè d'aquesta manera deixaven de ser fills únics. Jo ho sóc, fill únic, i em venia de gust explicar com t'ho fas quan no tens germans, com omples la teva vida interior.'

'També volia explicar la història d'una persona des de punts de vista diversos, des de la mirada de tots els qui la coneixien. I això faig amb en Gabriel, el pare, un personatge que ha desaparegut i que els seus quatre fills volen trobar. Un home, a més, que no ha parat de moure's perquè treballava de transportista amb un camió de mudances que recorria Europa. Un altre tema important de la novel·la és l'amistat del Gabriel amb en Bundó, dos homes que són gairebé germans, que han estat sempre junts.

'Per mi, les protagonistes del llibre de debò són les dones del Gabriel, especialment la francesa, la Mireille. Els homes (en Gabriel, en Bundó, en Petroli…) són antiherois, encara que els fills sentin una fascinació heroica pel seu pare. Però és una novel·la d'antiherois, perquè tot allò que fan aquests homes ho fan pensant en si mateixos i no pas en els altres.'

'La novel·la va començar a funcionar quan vaig idear una veu narrativa conjunta, múltiple, que era la suma de tots quatre germans. De desconcert, solament n'hi ha al principi; després, quan el lector entén el joc que li proposo deixa de ser estrany. Perquè, què mana en una novel·la, la forma o el contingut? Per mi, ni l'una cosa ni l'altra; millor dit, tots dues.'

Jordi Puntí abans de 'Maletes perdudes' havia publicat amb molt bona acceptació de crítica i de públic dos llibres de contes: 'Pell d'armadillo' (1998) i 'Animals tristos' (2002). Aquest gust pel relat també es manté en la novel·la, que abasta infinitat d'històries molt variades: des de la història d'una noia que se'n va a avortar a Londres; la soledat d'un dels germans; com vivien els orfes a la casa de la Caritat de Barcelona i la llibertat que significava sortir-ne per anar a viure en una pensió… 'És una novel·la que té instint fabulador. He volgut fer versemblant un món que, d'entrada, no ho semblava gens. I ho he fet amb l'estil. Això em recorda el cineasta Wes Anderson, per la manera com té d'explicar les històries; trobo que tinc una mirada similar a la seva.'

Text a prova de proves

Durant els set anys que ha escrit la novel·la, Puntí n'ha anat ensenyant fragments: 'Coincidint amb la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 van sovintejar les lectures de fragments de llibres en procés. Jo vaig fer lectures a llibreries dues vegades. Veure la reacció del públic t'ajuda molt. Per exemple, em va confirmar la importància d'en Bundó, que era un personatge que feia riure la gent i vaig adonar-me que l'havia de vigilar. El principi de 'Maletes perdudes' també va servir de material de treball d'un seminari de traducció a l'anglès. I els dubtes que van sorgir me'n van fer rescriure alguns paràgrafs. I també em va servir el procés de traducció al castellà. Aquesta novel·la ha estat una feinada. He patit molt escrivint-la. Saps quan pateixes? Doncs quan les paraules no t'obeeixen. Ara, també he sentit una satisfacció, un goig, que no havia experimentat mai abans.

Una generació que colla

Jordi Puntí forma part d'una generació literària poc estudiada i poc divulgada, com a generació. D'escriptors formats i consolidats durant la primera dècada del segle XXI, i que voregen la quarantena. Comparteixen generació Jordi Puntí, Albert Sánchez Piñol, Vicenç Pagès Jordà, Empar Moliner, Francesc Serés, Toni Sala, Manuel Forcano, Lolita Bosch, Màrius Serra, Manuel Baixauli… Comenta Puntí: 'Som els primers que hem crescut amb el català com a llengua normalitzada. Això significa que tenim una relació amb la llengua diferent de la que tenen els escriptors anteriors a nosaltres. En la nostra generació hi ha uns quants narradors que escriuen molt bé, no solament per les històries que conten sinó també per la llengua que fan servir.'

Continua: 'Representem un altre moment cultural. Però la generació anterior a la nostra ha fet de tap. Van fer la lluita antifranquista, però després s'han aburgesat i han estat molt rebecs a permetre que els que venim al darrere ens puguem explicar, expressar, donar la nostra visió del món. Als diaris, per exemple. En aquesta generació anterior hi ha una colla de narradors sobrevalorats que han ocupat un espai que no ha permès que la nostra generació esclatés abans.'

Men?ame