27.01.2010 - 06:00
En plena crisi econòmica la CNT, el sindicat més important que hagin tingut mai els Països Catalans, fa cent anys. Fundada el 1910 al Cercle de Belles Arts de Barcelona, presenta ara els actes del centenari, a base de conferències, un cicle fílmic a la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, l’edició del llibre ‘Cien imágenes para un centenario. CNT (1910-2010)’ i, al mes de maig, un acte d’homenatge als anarcosindicalistes exiliats. ‘No es pot explicar la història dels catalans sense la CNT i la CNT no es pot explicar sense els catalans.’ Tan contundent va ser Carles Sanz durant la presentació, ahir a la tarda, del programa, entre amargs sospirs de la poca visibilitat actual.
‘Qualsevol jove del país que cerqui entre els familiars veurà com hi té un avi, un oncle, o un pare, que hi hagi militat’, va dir també Sanz. No li falta raó. Fundat a Barcelona, ràpidament es va estendre a la resta del país (molt al País Valencià i menys a les Illes) i fins a la guerra de 1936-1939 va ser el sindicat immensament majoritari al país. La militància arribava al mig milió de socis, els anys 1930. A la xarxa hi ha, íntegre, un dels llibres de referència de la història d’aquest sindicat, ‘Historia del anarcosindicalismo español: epílogo hasta nuestros días de Gómez Casas, i en aquesta excel·lent televisió per internet, hi podeu veure molts documentals i films sobre aquest sindicat, alguns dels quals són autèntics documents històrics filmats en plena guerra. Més llibres de referència: La CNT en la revolución española de Josep Peirats, i El Eco de los pasos, de Joan Garcia Oliver, editats per la mítica Ruedo Ibérico.
Durant la guerra del 1936-1939 la CNT va detenir el poder l’estiu de 1936, i ho va aprofitar per impulsar la col·lectivització del camp, la desaparició del diner en alguns pobles i l’autogestió a les fàbriques (incloent-hi la igualtat salarial entre directors i obrers), idees puntals de la ideologia anarcosindicalista. Intel·lectuals de prestigi mundial com Noam Chomsky esmenten aquest sindicat per demostrar que l’anarquisme no és una utopia, sinó que es pot portar a la pràctica.
En plena dictadura, la CNT va veure com disset comitès centrals anaven a parar a la presó, i amb l’arribada de la transició espanyola la CNT es va veure exclosa dels pactes de la Moncloa. És el començament de la seva decadència, que ha portat el sindicat a divisions internes greus i a l’aparició de la CGT, el sindicat anarcosindicalista actual amb més presència a fàbriques i empreses del país i que ha dirigit la vaga dels treballadors de TMB per a aconseguir dos dies de festa setmanal.
Mètode
Alguns conceptes caracteritzen els sindicats anarcosindicalistes. En primer lloc, l’acció directa, és a dir, la negociació entre obrers i patronal sense la mitjanceria dels polítics, com es fa ara, perquè creuen que els polítics sempre acaben afavorint la patronal. D’aquí ve l’apoliticisme dels militants, que creuen que el poder ha de residir en els ciutadans i en els obrers, i neguen validesa a la democràcia parlamentària, que consideren insuficient. I per això mateix reivindiquen, des de sempre, la desaparició de l’estat. L’assemblearisme, en què, les decisions, les prenen a mà alçada tots els treballadors, no solament la direcció.
La violència
La CNT ha viscut greus episodis de violència en la seva història. Tot just néixer, ja fou declarada fora llei, i durant el convuls període de 1918-1923 es va encarar amb les armes contra la patronal, que també tenia pistolers a sou. En plena guerra dels tres anys la CNT va aportar homes, armes i material al front de guerra, i durant el franquisme anarcosindicalistes com Quico Sabaté van optar per la guerrilla armada, i els pocs intents de posar fi a la vida del general Francisco Franco van ser duts a terme per militants anarquistes. L’any 1976, el famós cas Scala, en què una explosió, atribuïda a la CNT, va matar quatre obrers i va acabar de convèncer l’opinió pública que la CNT era un sindicat violent.
Noms històrics
Salvador Seguí, elogiat per homes com Jordi Pujol, Joan Garcia Oliver (que va arribar a ministre de Justícia durant la guerra i que, com a primera decisió, va fer destruir els arxius del ministeri), Frederica Montseny (la dona que va arribar a ministra), Bonaventura Durruti i Abel Paz són alguns dels noms importants d’aquest sindicat que fa cent anys en un país immergit en una crisi econòmica.
