19.01.2010 - 06:00
La decisió de l’Ajuntament de Vic de modificar el padró municipal i de no inscriure-hi els qui no presentin tota la documentació obligatòria ha portat a primera plana una polèmica sobre el control de la immigració, la garantia de serveis socials bàsics i els límits del creixement poblacional en temps de crisi. El debat obert és prou complex per a poder-ne treure fàcilment l’entrellat. Per això hem volgut parlar amb el degà de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia, Salvador Cardús, que ha estudiat el fenomen de la immigració a Catalunya en el decurs de la història, amb les implicacions socials, culturals i polítiques actuals.
Què fa que el debat sobre la immigració desperti la tensió que desperta?
Hi influeixen factors d’ordre molt diferent. En podríem considerar tres d’àmbits diferents: el mimetisme internacional, la vigilància especial de l’estat sobre Catalunya i factors merament interns.
Comencem pel mimetisme internacional…
Hi ha un cert mimetisme internacional en la interpretació dels fenòmens de la immigració. Com que fora de Catalunya hi ha hagut experiències conflictives de contingut xenòfob i racista molt importants, alguns mitjans de comunicació tenen la temptació de saber si allò que va passar a Holanda, a França o a la Gran Bretanya també passa aquí o hi té relació directa; d’observar si, finalment, tenim casos de xenofòbia homologats als que hi ha a la resta d’Europa. Alguns mitjans de comunicació sembla que vulguin fer una anàlisi mimètica.
I el segon factor?
El d’àmbit estatal: la vigilància sobre allò que pugui passar a Catalunya és especialment atenta. Es diria que vetllen el nostre país perquè se suposa que els nacionalistes són tancats, intolerants, i els encaixaria perfectament que, amb la immigració estrangera, fóssim també especialment intolerants. Els mitjans de comunicació espanyols parteixen del pressupòsit inicial que fa que, si aquí hi ha conflicte, això dóna compte de la mena de gent que som els nacionalistes. Fins i tot, ara han fet drama d’un cas en què no hi ha hagut conflicte al carrer, sinó tan sols una proposta de mesures polítiques.
I els factors interns?
És veritat que les qüestions referides a la immigració preocupen per raons objectives. És veritat que hi ha hagut un augment d’immigració aquests últims anys que ha suscitat tensions socials, ara més accentuades per la crisi. Es veu que n’hi ha que se sorprenen que no passi res; com si esperessin a veure si finalment passa allò que pensaven que havia de passar. Estan pendents d’un conflicte latent que tenen la seguretat que ha d’esclatar tard o d’hora.
Hi ha un desajust entre les competències d’estrangeria i les competències en serveis públics i d’atenció social. Com es gestiona tot això?
Les competències d’estrangeria, que són les que determinen la possibilitat de ser considerat un ‘nacional’, és lògic que es determinin des de l’àmbit estatal. Ara, l’experiència històrica diferencial de Catalunya i la diferència significativa en gruix de nova immigració fa que hi hagi un grau de reflexió política sobre el fenomen amb dissonàncies clares respecte de les polítiques impulsades des de l’estat. Catalunya ha fet aquests darrers anys un esforç molt important de reflexió amb resultats com el Pacte d’Immigració, que té precedents en les decisions polítiques dels últims governs de Pujol. Hi ha una manera diferent de concebre el fenomen respecte d’Espanya que, si decidíssim nosaltres mateixos, ens portaria, probablement, a reconèixer el dret de vot dels immigrants o a fer polítiques més agosarades de contractació a l’origen. I llavors hi ha el problema dels ajuntaments per a poder donar resposta a les dificultats que, en certa manera, crea l’estat amb els seus criteris d’estrangeria. Aquesta posició de l’estat de demanar la màxima tolerància, fa que els problemes recaiguin en els ajuntaments.
L’estat esquiva la responsabilitat de la immigració?
La política de l’estat de ‘fer irregulars’ amb una mà i amb l’altra de demanar als ajuntaments que no ho tinguin en compte, és d’una irresponsabilitat enorme. Una persona dita ‘irregular’ (un irregular que ha creat l’estat amb una llei d’estrangeria) té unes dificultats evidents per a trobar feina i per a incorporar-se socialment d’una manera adequada. Si fa irregulars, l’estat hauria d’atendre les conseqüències d’aquesta definició.
Què en pensa, del discurs d’una certa esquerra sobre la immigració?
El govern estatal actual segueix la lògica d’un esquerranisme terriblement ingenu, amb unes pràctiques fonamentades en uns principis ‘fantàstics’, que teòricament tots compartiríem, però que sovint tenen conseqüències contràries a les esperades. Per exemple, quan s’estableixen condicions diferents en el tracte entre autòctons i irregulars, pot sorgir conflictivitat social, en el sentit que als autòctons han de complir totes les normatives i, sobre els irregulars, es fan els ulls grossos. Però també perquè l’absència de discurs sobre la immigració per a evitar la incorrecció política fa que el ciutadà que viu la dificultat objectiva d’aquest creixement demogràfic se senti desemparat i, per tant, que s’afavoreixi involuntàriament el creixement dels partits xenòfobs. És a dir, no es tracta de si els teus principis són els millors, sinó de si la teva actuació t’ajuda a aconseguir els teus propòsits.
Es fa servir políticament la figura de l’immigrant?
Tant s’utilitza demonitzant-lo com convertint-lo en una víctima innocent. Cada partit té els seus votants i hi ha un tipus de votant que se sent molt identificat amb propostes de solidaritat universal i de drets humans. La mateixa presència la setmana passada del candidat d’ICV, Joan Herrera, al ple municipal de l’Ajuntament de Vic respon clarament a un ús electoralista de la situació de conflicte. Tant si agrada com si no, tothom es veu obligat a parlar-ne per prendre posicions davant els seus electors. Em sembla bé que cadascú defineixi la seva posició en aquesta qüestió.
Però, no s’instrumentalitza la immigració?
Tal com estan les coses, la instrumentalització de la immigració es fa pensant en la població autòctona i no tant en l’immigrant que, al cap i a la fi, no pot anar a votar. El discurs sobre l’immigrant es fa per prendre una posició davant la població autòctona.
Vic s’esmentava sovint com un cas d’èxit en la integració de la nova immigració. Es pot dir que hi ha hagut un canvi d’orientació de les polítiques que s’hi fan?
No es pot menystenir el fet que la decisió d’endurir les normes d’empadronament és un canvi significatiu que mereix una certa atenció política i informativa. Però alhora no hi ha res que em faci pensar que les bones pràctiques de Vic no continuïn vigents. La normativa que han aprovat sembla que afecta un 2% de la població estrangera de Vic i, en tot cas, estan disposats a retirar-la, si no s’ajusta a la legalitat vigent.
Què ha fet néixer aquest moviment, doncs?
Probablement la situació de crisi i, malgrat tot, l’evidència que continua arribant població estrangera a Vic, poden haver alertat les autoritats municipals sobre les dificultats que pot portar una bossa de desocupació més grossa que no pas l’actual. Tampoc no excloc que la decisió de l’ajuntament no sigui tant una mesura de caràcter pràctic com un gest de demostrar als vigatans que està atent a la situació; que aquests vegin que l’ajuntament està a l’aguait. No conec la vida de cada dia de Vic, ni sé si hi ha hagut cap incident ni quin és el nombre de desocupats. Però és possible que la voluntat de l’ajuntament sigui de fer explícita la seva preocupació per una situació que es complica per causa de l’augment dels índexs de desocupació. Hi pot haver una mica de tot, però potser també hi ha hagut una mala gestió comunicativa d’això que volien fer o de la manera d’aplicar-ho. Potser haurien d’haver començat per encarregar l’informe jurídic abans de prendre decisions, oi?
Quines implicacions socials tenen índexs d’immigració que arriben al 30% en alguns municipis?
Representen una transformació radical dels estils de vida, dels paisatges humans, de la utilització dels recursos públics i de saturació dels serveis sanitaris i escolars. L’administració normalment no té la capacitat de reaccionar a la mateixa velocitat del canvi, i encara menys d’anticipar-se al creixement demogràfic. Per dir-ho gràficament, no es poden tenir escoles obertes i buides per si creix la població. Per tant, les respostes sempre arriben amb dificultat i, inevitablement, hi ha un canvi del nivell de qualitat d’alguns serveis públics. No és pas igual un creixement del 15% en deu anys en un entorn urbà amb una certa capacitat d’incorporar tot aquest volum de gent, que un creixement del 40% en un medi rural, menys complex i on els canvis són més visibles, posem per cas. Això vol dir que la percepció de transformació accelerada i de la capacitat d’assimilar tota aquesta població sense que la convivència se’n vegi afectada no és que generi una por racista, sinó dubtes raonables sobre les possibilitats d’incorporar tota aquesta realitat d’una manera positiva.
Què pot ajudar a digerir correctament totes aquestes noves complexitats?
D’entrada convé que els serveis socials i públics, en general, no perdin qualitat. Aquesta és una condició important. És important que la gent no percebi que l’escola dels seus fills ja no funciona tan bé o que quan va al CAP és ple de metges acabats d’arribar i que hi ha cues inacabables. Si hom té la sensació que hi ha un deteriorament de les condicions de vida, les relacions amb qui acaba d’arribar es tiben. Això és elemental perquè la gent sap que paga els mateixos impostos i vol els mateixos serveis. També hi ha d’haver un discurs públic que sigui capaç de donar seguretat a la població autòctona, però també a la població immigrada, respecte de les possibilitats d’una resolució positiva que posi l’accent en la necessitat de respectar els drets, però també de complir els deures. És a dir, que no hi hagi ningú que es pugui escapar de les responsabilitats pròpies de la condició de ciutadà. És imprescindible que tothom vegi clarament que té els mateixos deures i obligacions.
El país està preparat per a assumir aquest desafiament?
Si un país viu en una situació de gran confiança en si mateix perquè té un projecte de futur positiu, en el qual es veuen identificats ciutadans antics i nous, segur que tothom tindrà més paciència i confiança en una solució positiva de les dificultats. Ara, una situació de crisi com l’actual no és pas la millor situació per a definir projectes d’aquests i, encara menys, en un país com el nostre on tot això ens ha agafat en un moment d’una certa depressió nacional i de manca d’autoestima. De totes maneres, l’experiència passada, i superada positivament, ens ha de convidar a l’esperança.
