13.01.2010 - 20:00
Haití, enclavat al Carib, podria ben bé ser recordat com el país que va veure néixer la primera república independent de població majoritàriament esclava, sorgida arran de la revolta encapçalada per Toussaint Louverture entre 1791 i 1803 contra les potències colonials britànica, espanyola i francesa. Però la realitat és ben diferent. La principal característica d’aquest estat antillenc de la mida del País Valencià i amb gairebé deu milions d’habitants és, just després de la fi de l’efímera república de Louverture i Jean-Jacques Dessalines, la inestabilitat. Així, des del segle XIX Haití viu en un estat d’insurrecció quasi permanent, amb cops militars consecutius i pressions colonials constants. En detriment de la població i l’economia, durant moltes dècades a la cua d’Amèrica en tots els indicadors.
L’entrada del segle XX no va canviar gens les coses. De 1915 a 1934, els EUA van ocupar el territori, van desmantellar el sistema constitucional i van fins i tot reintroduir pràctiques semi-esclavistes a l’hora de construir la xarxa viària. Ja sense la Casa Blanca, el 1957 va entrar en joc un nom que ha marcat, sinistrament, la sort del país. La família Duvalier, primer amb el pare (François Duvalier) i després amb el fill (Jean-Claude Duvalier), va regnar despòticament els haitians de 1957 a 1986. El culte a la personalitat desmesurat i el suport econòmic i militar dels EUA van caracteritzar una època fosca en què ‘Papa Doc’ (1957-1971) i ‘Baby Doc’ (de 1971 a 1986) van arruïnar el país i van reprimir l’oposició sota les bales i tortures dels esquadrons Tonton Macoute. Uns quants milers d’haitians més van fugir, cap als EUA i el Quebec.
El 1986, arran de la protesta social, qui en va fugir va ser ‘Baby Doc’, amb cobertura nord-americana. A les eleccions del desembre de 1990 va sortir elegit l’ex-capellà Jean-Bertrand Aristide. Però només es va poder estar al càrrec mig any, expulsat per un cop militar. Després de tres dècades de dictadura, la inestabilitat tornava a marcar la política haitiana. El 1994, l’amenaça de la Casa Blanca d’intervenir militarment a Haití va recol·locar Aristide a la presidència. Però l’extrema situació econòmica i social, amb el 80% de la població per sota del llindar de la pobresa, va empènyer el país al caire de la guerra civil, amb una creixent oposició armada al nord i moltes protestes ciutadanes. La situació es va resoldre el 29 de febrer de 2004 quan, sota la pressió internacional, Aristide va ser forçat a exiliar-se a Sud-àfrica i va deixar el país en mans d’un govern interí i d’una força d’estabilització de l’ONU.
Tot i la relativa tranquil·litat des d’aleshores, amb el president René Préval sorgit de les eleccions de 2006, els principals problemes d’Haití s’han mantingut i emergeixen constantment: l’enorme distància entre la majoria criolla negra i l’1% francòfon (que controla la meitat de la riquesa), la inseguretat i fragilitat dels drets humans, la devastació forestal i l’erosió del territori, l’impacte dels desastres naturals (huracans, terratrèmols…) i la forta emigració de la mà d’obra (es calcula que la diàspora és formada per dos milions de persones, amb una incidència especial a la veïna Santo Domingo) continuen llastant el present, i el futur, d’Haití.
Enllaços
Array
Array
