16.09.2009 - 20:00
Arran de la convocatòria del referèndum per la independència d’Arenys de Munt (vídeos), les consultes per l’autodeterminació són al centre de la vida política. I, sovint, apareixen en el debat processos referendaris famosos com els del Quebec o el de Montenegro. Però, sense anar gaire lluny en el temps, és fàcil comprovar que els referèndums d’autodeterminació són més habituals que no ens pensem. Si partim de l’any de la popularització d’internet, el 1993, la llista comença amb Eritrea, que va aconseguir, via consulta, la independència respecte d’Etiòpia després de més de quaranta anys d’una cruenta guerra de guerrilles. Dos anys després, el 30 d’octubre de 1995, el Quebec va convocar un segon referèndum (després del de 1980), en què el no a la independència de la província francòfona es va imposar per tan sols un 1% de vots (50,58% a 49,42%). El 1999, i amb el patrocini de l’ONU, el Tímor Oriental va passar per les urnes i el 78% del milió d’habitants d’aquest antiga colònia portuguesa van optar per la independència, que no es va obtenir fins el 20 de maig de 2002. I amb el canvi de mil·lenni, les consultes al voltant de l’autodeterminació no s’han aturat.Així, el 21 de maig de 2006 la república de Montenegro va convocar un referèndum per a decidir si s’emancipava de Sèrbia i esdevenia un estat independent. Amb un 55,5% dels vots (la Unió Europea havia exigit superar el 55% per a validar el resultat), els montenegresos van decidir deixar enrere la Federació de Sèrbia i Montenegro, constituïda el 2003 amb les romanalles de l’extinta Iugoslàvia, i constituir-se en el 192è estat de l’ONU. L’octubre de 2007, els poc més de mil habitants de l’arxipèlag de Tokelau, a l’oceà Pacífic, van poder redefinir la relació amb Nova Zelanda, però al final solament setze vots van faltar perquè aquests tres atolls de corall passessin a ser un estat lliurement associat a Nova Zelanda, com Cook Islands i Niue. El 25 de novembre de 2008, la immensa illa de Grenlàndia va aprovar, amb el 75,54% de vots favorables, l’ampliació de l’autogovern respecte de Dinamarca i l’obertura d’una porta cap a la independència. El nou estatut referendat va entrar en vigor l’1 de juny de 2009, després de ser ratificat pels parlaments grenlandès i danès, i reconeix el dret d’autodeterminació, el dret de disposar dels importants recursos naturals i l’oficialitat de la llengua, a més de la plena capacitat de decisió en justícia, policia, control fronterer i immigració. El mateix 2009, una de les Antilles Neerlandeses, Curaçao, va ratificar el resultat del referèndum de 2005 pel qual els votants havien reclamat d’avançar cap a un estat autònom associat dins el Regne dels Països Baixos.
De cara al futur, a l’agenda també hi ha una possible convocatòria independentista a Escòcia, l’any vinent, malgrat que la iniciativa tot just ha començat a fer els primers passos parlamentaris. I el març de 2011, si no hi ha cap entrebanc, es farà el referèndum d’autodeterminació del Sudan del Sud, en compliment dels acords de Naivasha de 2005, pels quals el govern sudanès i la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Popular del Sudan van aturar la guerra. Força més lluny, a l’illa de Nova Caledònia, França es va comprometre amb l’acord de Nouméa de 1998 a acceptar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació entre 2014 i 2019. I sense data, hi ha damunt la taula la consulta en una altra illa del Pacífic, Bougainville. El 1997, gràcies a la mediació de Nova Zelanda, la guerrilla de l’Exèrcit Revolucionari de Bougainville i el govern de Papua-Nova Guinea van signar un acord de pau que preveia l’establiment d’una regió autònoma de Bougainville, des de l’any 2000, i la preparació en el futur d’un referèndum per a decidir si l’illa s’ha de convertir en un estat independent. Finalment, cal no oblidar el Sàhara Occidental, que espera des de fa anys la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació sota l’auspici de l’ONU.
Enllaços
Campanya Vullvotar.cat.
