El Temps fa vint-i-cinc anys als quioscos

  • Va néixer per obrir un espai de comunicació en català

VilaWeb
VilaWeb
Redacció
05.06.2009 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ara fa vint-i-cinc anys que el setmanari El Temps va aparèixer per primera volta al quiosc. Va néixer a València a final de maig del 1984, gràcies a l’empenta d’Eliseu Climent, amb la finalitat de mantenir i consolidar un espai comú de comunicació en català. Pocs es pensaven que El Temps duraria tant. Joan Fuster mateix va dir que, pel que havia de durar, només hi arriscaria una pesseta. Però la revista ha aconseguit de vèncer totes les adversitats.Joan F. Mira hi escriu des del principi, a l’última pàgina, ‘El temps que corre’. Doncs bé, explica al número 1.302 (que commemora el vint-i-cinquè aniversari) que la revista es manté, gràcies, ‘sobretot, a la constància del seu editor, una persona obstinada’. També valora la tasca de tota la gent que ha passat pel setmanari durant aquests anys: ‘Tots hi han treballat per alguna raó més que guanyar-se honestament un sou: tots sabien que ací calia posar un suplement de fe i de confiança, un suplement de servei a un país.’ I conclou que, ‘si El Temps ix al carrer cada setmana, deu ser perquè fa un paper que cap altra publicació no ha sabut fer’.

Aquest paper és el de donar informació general en català d’allò que passa al món, però, sobretot, d’allò que passa a les terres de parla catalana. En aquest sentit, Josep Gifreu, que va teoritzar (vídeo) fa vint anys, per primera vegada, sobre la importància d’un marc de comunicació nacional, es demana si ha d’existir un periodisme català. En l’article ‘El Temps i el periodisme nacional‘, Gifreu assegura que ‘el bon periodisme, el gran, continua essent nacional.’ Segons que diu, ‘es poden comptar amb els dits d’una mà els actuals mitjans que pretenen una mirada i una cobertura globals sobre l’espai del català: entre els quals, i en primer lloc, El Temps. Ara bé, caldria valorar també en aquest sentit les diverses experiències de periodisme imprès, audiovisual i digital que han incorporat amb més o menys coherència i continuïtat la perspectiva nacional catalana, més enllà de la purament regionalista espanyola.’

La primeria

Amb el lema ‘Depèn de tu’, Eliseu Climent i companyia van presentar, a principi dels vuitanta, el projecte del setmanari per pobles i ciutats per tal d’aconseguir subscriptors, indispensables per a tirar endavant la revista. Una volta aconseguides les aportacions econòmiques que van permetre d’engegar les màquines, una petita redacció instal·lada a València es va fer càrrec de donar forma a El Temps que, anys més tard, va obrir delegació a Barcelona i a Palma, i corresponsalies a tot el país. Les màquines d’escriure, els faxos i les llibretes van donar pas als ordinadors i a internet, i amb els anys també va anar canviant la imatge gràfica de la capçalera, que actualment té el vermell de color corporatiu.

Entre els columnistes que van escriure en el primer número d’El Temps, aparegut el 26 de maig de 1984, hi havia Joan Fuster i Ramon Barnils. A tots dos els dedica (segona imatge) el dibuixant Salvador Llosà la seva secció gràfica, la Gatonera, que obre cada setmana la publicació.

Eliseu Climent va ser l’impulsor del setmanari i actualment continua capitanejant-lo. Per aquest motiu, Martí Domínguez li ha dedicat l’article ‘El temible pterodàctil de sant Climent‘, publicat a la seva columna. Domínguez explica la història de sant Climent, deixeble de sant Pere que va trobar-se amb una població de Metz atemorida per la presència d’un drac. Sant Climent va comprometre’s a eliminar la bèstia amb la condició que els habitants de la ciutat deixessin els cultes pagans i es convertissin al cristianisme: ‘els habitants de Metz es convertiren ipso facto, i sant Climent, amb l’ajuda de la seua llarga estola, que va actuar de llaç providencial, va capturar la bèstia. Tot seguit, la va conduir fins al riu Seille, on la va ofegar. Per aquest motiu de vegades sant Climent es representa amb aquest estrambòtic atribut: un drac derrotat –el temible Graouilly–, que evoca la victòria del magisteri clementista sobre la barbàrie i la superstició, el gran triomf de la fe sobre les forces ocultes del mal. Ah, amics!: convindreu que aquest triomf clementista és, si més no, un motiu d’esperança! I més en els temps foscos que corren. Sant Climent contra el graouilly i la superstició… Llarga vida a sant Climent! I, és clar, als seus seguidors.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any