Un dels fundadors d’Esquerra al País Valencià anuncia el seu pas a Reagrupament

  • Àngel Molina deixa de ser militant d'Esquerra

VilaWeb
Redacció
23.05.2009 - 05:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Àngel Molina, un dels fundadors d’Esquerra al País Valencià i posteriorment d’Esquerra Republicana del País Valencià va anunciar ahir que es donava de baixa d’Esquerra i se sumava al nou projecte polític de Reagrupament, encapçalat per Joan Carretero. En un article enviat a VilaWeb, Molina, que ja s’havia integrat a Reagrupament com a corrent intern d’Esquerra, critica la política del partit, especialment la que ha portat a terme al País Valencià.El text íntegre de l’article és aquest:

‘L’any 1991 vaig incorporar-me a una ERC que assumia la independència com a objectiu i els Països Catalans com a marc nacional d’actuació política, tot desafiant l’ordre establert pel procés de transició a Espanya. D’uns anys ençà, entenc que aquells compromisos ja no ocupen el lloc que els correspondria en un partit que es reclama nacional i independentista, i han estat relegats per la preeminència de les (discutiblement) anomenades polítiques d’esquerres, conjunt d’actuacions on destaca l’abonament al pacte amb el PSOE.

Tot i que sempre m’he situat a l’àmbit de l’esquerra, des de València estant, jo no estava a ERC per competir a ser més d’esquerres que ningú, sinó per a treballar per l’increment de la consciència nacional i avançar cap a la independència dels Països Catalans, encara que no siga simultània per a tots els territoris, és a dir, encara que primer només l’aconseguesca Catalunya. No cal ser molt perspicaç per comprendre que, per les circumstàncies històriques i polítiques, si s’obre un procés d’independència als Països Catalans s’obrirà per Catalunya, i benvingut siga. El més acuciant és tindre un estat català i no podem endarrerir la independència de Catalunya esperant que el País Valencià, com a subjecte de sobirania que és, exercesca aquesta a través de les seues institucions. A més, una Catalunya independent donarà un fort impuls nacional als altres territoris.

Més enllà dels enunciats i de tindre una organització de Països Catalans, Esquerra no disposa d’una completa estratègia nacional, ni tan sols practica una acurada coordinació de les formulacions de les polítiques d’esquerres, per exemple: la Fórmula-1 a Montmeló és un gran èxit que gestiona el govern tripartit d’esquerres, la Fórmula-1 a València és una dilapidació de cabals públics feta pel PP; o el tren d’alta velocitat per a viatgers Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Lió vertebra el territori i ens mena al cor d’Europa, mentre que el mateix tipus de tren per a Alacant-València-Castelló-Tarragona era un tren per a rics i una agressió al territori, un tren del que quan menys parlàrem millor, només era d’esquerres reinvidicar rodalies.

D’altra banda, l’abonament a pactes amb el PSOE prova que Esquerra no actua com és exigible a un partit nacional de Països Catalans. A veure, fem un poc de memòria valenciana. Al País Valencià la transició va apostar fort per tallar d’arrel la represa nacional, i amb el protagonisme entusiasta del PSOE als valencians ens adjudicaren una autonomia de segona i una normativa electoral que dificultava la consolidació d’opcions nacionalistes. Així mateix, ens deixaren empantanats en el conflicte lingüístic, i després dissenyaren el model espanyolitzant de la TVV –amb censura lingüística inclosa-, i iniciaren les maniobres per impedir que TV3 arribara a València. Tot això només a la dècada dels 80. Persistent és la desatenció socialista als interessos econòmics valencians, al seu teixit industrial, a les necessitats d’infraestructures. L’aplicació del programa polític del PSOE a València es tradueix en una llista d’hostilitats tan aclaparadora que vaig quedar estupefacte quan es va plantejar el primer tripartit com etapa en direcció a la sobirania. No obstant, vaig acabar acceptant les raons favorables a l’experiment. Al cap i a la fi feia uns anys que havia quedat al marge del dia a dia de l’activisme polític, i potser se m’escapaven algunes subtileses justificatives del tal pacte. Experimentaríem, doncs. Vists els fets d’aquell govern i el seu final, la reedició a correcuita del segon tripartit llençava per la borda el concepte de l’equidistància, era un engany a l’electorat, reincidia a la (mala) pràctica de donar el govern a qui havia perdut les eleccions, feia president un dirigent polític espanyolista, enfortia l’adversari polític a costa del qual es diu que es vol créixer electoralment, deteriorava (més) les relacions amb els qui són necessaris per guanyar la sobirania i, al País Valencià –amb una realitat institucional gairebé bipartidista-, el pacte del tripartit regala un plus de legitimitat al PSOE com a opció útil de govern d’esquerres en detriment de la pròpia organització –ERPV- i d’altres opcions nacionalistes. És evident que a l’hora de decidir la política de pactes, la direcció d’Esquerra –a Barcelona i a València- no considera els seus efectes sobre una estratègia d’abast nacional. A més, també és evident que per als impulsors del primer tripartit això no era un assaig, sinó una aposta a llarg termini. Tan llarg, que hom no arriba a entreveure els seus objectius finals.

El Congrés Nacional d’Esquerra de l’estiu passat i el procés posterior de congressos regionals van ratificar una línia d’actuació que, en termes generals i de fons, no compartesc. En política interna, si poden, faran un tercer tripartit. Més que transmetre a l’electorat que Esquerra és un partit de govern, es transmet la sensació de ser molt inclinat al càrrec. Amb la gestió de la dissidència interna s’han mostrat maneres autoritàries d’organitzacions monolítiques. Manquen estratègies d’abast nacional. En política externa Esquerra tampoc manté una línia coherent i adequada a un país occidental que vol assolir un estat propi i democràtic.

Veient i sentint uns i altres, cada vegada em trobava més satisfet d’haver-me adscrit a Reagrupament, mentre en paral·lel minvava la meua afecció per Esquerra. Ens hem allunyat bastant ERC i jo. Tant, que he optat per ser baixa. Continuareu trobant-me en el mateix combat de sempre, el de la llibertat nacional, que ara protagonitza Reagrupament, un projecte amb patriotisme, dignitat, i claredat, i em trobareu amb el mateix entusiasme que quan fa 18 anys en vaig afiliar a ERC. Què farem al País Valencià? Aprofitar l’experiència de tots aquests anys, i intentar no repetir errors del passat. Assistim a la construcció de quelcom important, estem en moments que cal viure’ls, incidir en ells, ser part d’ells. Poques vegades hi ha oportunitat d’incidir en la història. Aquesta n’és una. Cal aprofitar-la. Feu-vos de Reagrupament.’

Àngel Molina havia estat president de la Federació del País Valencià d’Esquerra.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any