Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  13.04.2009  06:00

L'infern del vigilant d'un camp de treball soviètic

'La zona. Apunts d'un vigilant de camp' és el primer llibre de Serguei Dovlàtov traduït al català

Men?ame
 

Serguei Dovlàtov, un dels grans escriptors russos del segle XX, narra la cruesa dels camps de treball soviètics a 'La zona. Apunts d'un vigilant de camp' (Ed. LaBreu). L'alcohol, l'argot del camp, l'humor i sobretot les persones, presoners i militars, són els protagonistes del primer llibre de Dovlàtov que es tradueix al català. Amb tot, no és un llibre d'atrocitats, sinó d'una novel•la que narra la vida quotidiana del camp en capítols que són relats curts.

'La zona' no és un llibre més sobre els camps de treball soviètics, tot i que alguns editors el van rebutjar al seu moment perquè, amb obres com 'Arxipèlag Gulag' de Soljenitsin, consideraven que aquest era un gènere exhaurit. A Dovlàtov no li manquen els arguments per defensar-se: 'En Soljenitsin descriu els camps polítics. Jo, els penals. Ell era un reclús. Jo, un vigilant. Per a Soljenitsin, el camp és l'infern. Jo, en canvi, penso que l'infern som nosaltres mateixos'. I és des del punt de vista de vigilant del camp que arriba a dir que la majoria dels presos podrien ser vigilants i que la majoria de vigilants són prou criminals per ser presos. Per a ell, tots dos papers són intercanviables.

Al llibre Dovlàtov reconeix que ha 'passat per alt els detalls més corprenedors de la vida en un camp', segons diu 'Hauria pogut parlar de l'home que es va cosir un ull. Del que va péixer una cadernera ferida a la zona de tala fins a curar-la. D'en Iàkovlev, el malversador que es va clavar els collons a la llitera. O d'en Burkov, el carterista que sanglotava a l'enterrament d'un escarabat de Sant Joan...' L'autor prefereix no distreure el lector amb les atrocitats i concentrar-se en la vida del camp i en l'infern interior dels qui l'habiten.

Per això no hi manquen detalls d'organització del camp ni dels costums de presos i vigilants. S'hi parla de les borratxeres periòdiques dels vigilants, del txifir, una infusió molt concentrada de te que té efectes psicoactius i que sovint prenien alguns presos, o de les cel•les d'aïllament i els treballs forçats. I cada detall, cada costum, és sorprenent per a un lector aliè als mecanismes d'un camp de treball. Un altre dels elements més característics del camp i que és present en tot el llibre, és l'argot dels reclusos, compartit pels vigilants i que ha estat un malson per al traductor, Miquel Cabal.

Cada relat dels que conformen la novel•la el precedeix una carta en què Dovlàtov s'explica a l'editor. Tot plegat és un artifici literari a mig camí de la realitat i la ficció, com bona part de l'obra de Dovlàtov, que és sobretot autobiogràfica. A les cartes Dovlàtov es justifica, afegeix anècdotes i parla de com reconstrueix el llibre a partir dels microfilms que li arriben des de la URSS. Per poder treure el llibre del país el va haver de microfilmar i repartir entre amics i coneguts que van creuar la frontera. Més endavant, quan ja era exiliat a Nova York, va refer el trencaclosques de la novel•la tot i que alguns fragments no van arribar mai.

Enric Borràs Abelló

Men?ame