11.02.2009 - 06:00
L’estat Ciutat del Vaticà arriba avui als vuitanta anys. És la resta dels antics estats del papat, que el 1870 foren anexats al regne d’Itàlia contra la voluntat dels papes. L’any 1929 l’estat italià va reconèixer, finalment, la independència de l’estat pontifici, un minúscul estat que ara té nou-cents habitants. D’aquest, el vuitanta per cent són religiosos, com expliquem en aquest vídeo que repassa la història i particularitats del Vaticà.No tothom qui va a Roma sap que, quan entra a la plaça de Sant Pere, travessa una frontera entre estats: entre Itàlia i el Vaticà. No hi ha barreres ni senyals visibles, ni tampoc controls policíacs, però des de l’11 de febrer de 1929 el Tractat del Laterà va fundar un nou estat, al cor de Roma, sota sobirania de la Santa Seu. Amb l’acord d’ara fa vuitanta anys entre Pius XI i Benito Mussolini es va tancar la ‘qüestió romana’, que havia enrarit la relació entre el papat i Itàlia des del 1870, quan els estats pontificis (un vast territori al centre de la península Itàlica sota poder del papa) foren annexats al nou regne d’Itàlia. Amb el pacte del 1929, la Santa Seu tornava a tenir un territori sobirà (delimitat per les muralles Lleonines i per la plaça de Sant Pere) i, de retruc, veu diplomàtica internacional. Actualment, l’estat del Vaticà té relacions amb molts països, un centenar de nunciatures o ambaixades (el cos diplomàtic del papa data del 1500) i és membre observador de les Nacions Unides i d’alguns organismes internacionals més. Al Vaticà, hi resideixen menys de mil persones, un centenar de les quals són els soldats de la guàrdia suïssa pontifícia, un minúscul exèrcit mercenari encarregat de la protecció del papa des del 1506.
Extensió i població
A banda les quaranta-quatre hectàrees de la Ciutat del Vaticà (amb límits fronterers no del tot definits en algun cas), l’estat vaticà estén la seva jurisdicció a una dotzena d’edificis i basíliques de l’àrea metropolitana de Roma, que ocupen una superfície de 700.000 metres quadrats i gaudeixen d’extraterritorialitat, i també a la residència d’estiu de Castelgandolfo, als afores de Roma, que ocupa 400.000 metres quadrats. Al Vaticà no hi ha propietat privada: tot el territori i els immobles formen part de l’Estat Patrimonial de la Santa Seu.
Quant a població, les dades de l’agost passat indiquen que hi ha vuit-cents residents dins els límits del Vaticà, dels quals la meitat tenen ciutadania vaticana. Una nacionalitat, val a dir, que no s’obté per naixement (no hi ha cap hospital a l’estat), sinó per concessió.
Poders
Formalment, el Vaticà és una monarquia electiva, a càrrec del Sacre Col·legi Cardenalici reunit en conclave a la Capella Sixtina i seguint la constitució. El papa és bisbe de Roma, cap de l’església catòlica i, també, cap de l’estat, del qual deté els poders executiu, judicial i legislatiu. Amb tot, sol delegar aquests poders als òrgans creats expressament per a governar l’estat: el governatorat (poder executiu), la fundació (legislatiu) i el tribunal (judicial). El segon càrrec més important del Vaticà és el de secretari d’Estat, que actualment deté el cardenal Tarcisio Bertone. En cas de mort del papa, el Col·legi Cardenalici governa l’estat fins que no se’n designa el successor.
Quinze milions de visitants
Cada any uns quinze milions de visitants trepitgen aquest petit estat, atrets sobretot pels imponents monuments (com la basílica de Sant Pere) i els famosos Museus Vaticans, amb incomptables joies artístiques. També són oberts al públic alguns espais més, com la necròpoli i els jardins vaticans. De fet, els diners que deixen els turistes comprant segells, publicacions i entrades de museus són la principal font d’ingressos del Vaticà.
Seguretat
Una de les estampes més cercades dels turistes que passen pel Vaticà és la dels soldats de la guàrdia suïssa, un exèrcit mercenari de cent dos membres que s’encarrega exclusivament de protegir el papa, dins el Vaticà i fora. Vestits amb colors llampants i armats d’alabardes, els soldats pontificis es recluten a Suïssa des del 1506, principalment als cantons germànics. Cada any, el 6 de maig, una trentena de nous reclutes juren fidelitat al papa en una de les llengües de Suïssa (alemany, francès, italià o romanx). Al Vaticà, també hi ha des de fa un segle i mig un cos de policia, la Gendarmeria, format per un centenar d’italians i encarregat de la vigilància i la seguretat dels edificis i fronteres de l’estat. Per acabar-ho d’embolicar, el Tractat del Laterà estableix que la policia italiana té jurisdicció sobre la plaça de Sant Pere, tot i ser oficialment territori vaticà. I és que aquest immens espai és, juntament amb els museus i la basílica, un dels llocs on es cometen més delictes i faltes (robatoris a turistes, normalment) del petit estat.
Serveis
Malgrat la reduïda dimensió, el Vaticà té tot allò que tipifica qualsevol estat: passaports, bandera, himne, matrícules pròpies i la potestat d’emetre segells i moneda (àdhuc euros). Quant a serveis, té cos de bombers, supermercat i benzinera (amb preus més barats que no a Roma), una assortidíssima farmàcia (hi ha medicines no comercialitzades a Itàlia), observatori astronòmic, serveis postal i telefònic, domini propi a internet (.va), filmoteca, llibreria i editorial, a més de la Biblioteca Vaticana i l’Arxiu Secret. També té un jove torneig de futbol (Clericus Cup), un heliport, una pista de tennis i una estació de ferrocarril. Malgrat que és completament envoltat per la ciutat de Roma, el Vaticà té fins i tot la potestat de disposar de flota marítima amb bandera pròpia, segons que es va establir en l’anomenada Convenció de Barcelona del 1921. Finalment, en matèria d’energia depèn d’Itàlia, però això canviarà quan entri en funcionament una important instal·lació de plaques solars, amb la qual vol tendir a convertir-se en el primer estat sense emissions de CO2 a l’atmosfera.
Mitjans de comunicació
El Vaticà sempre ha tingut molt en compte la força dels mitjans de comunicació per a transmetre la veu de l’església. El diari oficiós vaticà, L’Osservatore Romano, es va començar a publicar el 1861; la Ràdio Vaticana, encarregada a Guglielmo Marconi mateix, ha complert aquesta setmana setanta-vuit anys, i el Centro Televisivo Vaticano funciona des del 1983. La pàgina de la Santa Seu (a la qual es pot accedir en set llengües, entre les quals la llatina) és una de les més veteranes de la xarxa i, fa poques setmanes, el Vaticà va obrir un canal oficial a YouTube.
