06.02.2009 - 18:40
Ahir, amb el toc de les campanes de la diada de Santa Àgata, moria als 86 anys el pradenc Pere Vila i Espona. Conegut per tothom com el Peret Siller, havia participat al llarg de la seva vida en nombroses iniciatives culturals del poble. El teatre i la poesia havien estat les seves grans aficions, deixant en el record el seu pas pel grup Art i Joventut, els Millors, o els seus nombrosos escrits a la revista l’Estel, a part d’un bon recull de poemes dedicats a diferents efemèrides.Nascut el 1922, va aprendre del seu pare l’ofici de seller, al qual s’hi va dedicar gairebé tota la vida, fins que va ser nomenat corresponsal i més tard director d’una entitat bancària.
Ja de ben jove va formar part d’un grup de teatre de la Fassina i va debutar a l’agrupació Art i joventut amb El misteri de Nadal, fent-hi al llarg dels anys diversos papers fins la dissolució del grup el 1952. Com a intèrpret de la Passió, havia representat el paper de Caifàs el 1943, paper que tornà a interpretar amb el grup de teatre l‘Estel quaranta anys després.
Algunes de les seves obres més conegudes són Goja. La filla de les Neus (1947), estrenada el 1950 al teatre Romea de Barcelona, Val la pena l’amor (1950), Santa nit (1951), Menovell o el bastó meravellós (1955), o El Tocacampanes (1956), que obtingué el Premi Ciutat de Sabadell del 1956, i que fou representada per la mateixa agrupaciò Art i Joventut, a part que amb aquesta s’inaugurà la seu del teatre la Faràndula el mateix any a Sabadell.
El 1991 va ser l’encarregat de fer el pregó de la festa major de Prats de Lluçanès, que ell va titular Prats i el seu Estel, i on va fer un repàs al que havia significat aquesta revista en les seves diverses etapes, tant a nivell personal com a nivell local.
Amant de les tradicions i disposat sempre a col·laborar en tot allò que feia referència a Prats i el Lluçanès, va escriure unes memòries: Mig Oleguer, mig Terracuita, editades el 1995, on repassava des de la seva perpectiva, i amb minuciosos detalls, la vida pradenca al llarg de tot el s. XX. I tal com deia en el començament d‘aquestes, podem dir que ha vist complert el seu desig: “Jo he nascut, crescut, visc i voldria morir en un poble, el meu“. Roser Reixach
