Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  20.11.2008  20:00

Laberints

Un tast del viatge apassionant per 'Laberints. Llocs, textos, imatges, films' (Laertes), que acaba de publicar l'investigador Ramon Espelt

Men?ame
 

El científic francès Jacques Attali entra 'laberint' al seu 'Diccionari del segle XXI', perquè ho creu indispensable. Diu: 'S'haurà d'aprendre a pensar en laberint. Qualitats requerides: perseverança, memòria, intuïció, curiositat. Totes, qualitats de navegant o de nòmada.' Aquesta informació suggerent i relacionada amb internet, la recull el llibre 'Laberints. Llocs, textos, imatges, films' (Laertes) del matemàtic i estudiós del cinema Ramon Espelt.

És un viatge apassionant pels laberints en el sentit més ampli, des de disciplines com la literatura, l'art contemporani, l'arquitectura i, sobretot, el cinema. Espelt parteix de l'interès que aquest terme ha merescut, en àmbits intel·lectuals diversos, des de darrers anys setanta i primers vuitanta fins ara, amb internet, la gran xarxa, el gran laberint de la societat contemporània. (Llegiu un fragment del primer capítol del llibre).

Ramon Espelt fa reflexions interessants sobre internet, entesa com a laberint-xarxa, i anima els lectors de 'Laberints' a acompanyar la lectura del llibre navegant per la xarxa, visitant els laberints clàssics, amb la mirada a vol d'ocell que permet el Google Earth i la mirada des de l'interior que ofereixen via You Tube les filmacions domèstiques de molts visitants. Passejar per dins de laberints clàssics tan coneguts com el d'Horta (a vol d'ocell i a You Tube), el Hampton Court Maze (a vol d'ocell i a You Tube i en aquest vídeo), la Villa Pisani Stra (un vídeo del You Tube i aquest altre). I aquest documental a base d'imatges del Google Earth, amb laberints d'una colla de llocs del món.

Espelt comença a endinsar-se en els laberints partint de la definició clàssica del terme i de l'Enciclopèdia, un element que es pot concebre, per si sol, com un laberint. Durant la dècada dels setanta es va reeditar l'enciclopèdia per antonomàsia, l'Encyclopédie de Diderot i D'Alembert (mireu aquí i aquí). En aquella mateixa època es publicà l'Enciclopèdia Einaudi, l'enciclopèdia moderna, en la concepció de la qual havien tingut un paper important Jorge Luis Borges (llegiu el conte 'Los dos reyes y los dos laberintos' i el poema 'Laberinto'), i Roland Barthes, dos autors que van pensar, repensar la idea de laberint i excelir-hi. Mentrestant, Umberto Eco definia el concepte d'Enciclopèdia en els termes següents: 'El sistema general de les ciències i de les arts és una mena de laberint de camí tortuós per on la intel·ligència s'interna sense saber-ne bé el camí (...) l'ordre enciclopèdic dels nostres coneixements consisteix a reunir-los en el menor espai possible, i a situar, per dir-ho així, el filòsof per sobre d'aquest vast laberint en un mirador prou elevat des d'on pugui observar, alhora, les ciències i les arts principals.' En aquest sentit, diu Ramon Espelt a VilaWeb, 'la gràcia està a trobar un mirador per a poder tenir una visió de conjunt del saber, un concepte molt modern, però que, en realitat, ens fa pensar que la cosa interessant és com moure's pel laberint.'

El 'laberint xarxa' no té ni jerarquia, ni centre, ni origen, ni final

El 1979 va publicar-se el vuitè volum de l'Enciclopèdia Einaudi (Laberint-Memòria). La primera entrada d'aquest volum, 'Laberint', es va encarregar al matemàtic Pierre Rosenstiehl, que apuntava: 'el problema està a comprendre en quina mesura 'un viatger' a l'interior del laberint, dotat tan sols de percepció local, és capaç d'una acció global que li estalviï infinits recorreguts.'

'Al llibre, explica Espelt, hi parlo de les coses que han passat aquests últims trenta anys, però sense oblidar que 'laberint' és un concepte que té cinc mil anys. La forma actual d'enfocar el laberint és la idea de la contraposició finit-infinit: el Laberint d'Horta, un laberint clàssic, és finit i es concep com un joc, de descoberta del centre o de descoberta de la sortida. Però imagina't que et trobessis dins el Laberint d'Horta i no sabessis si és finit o infinit... La situació angoixant del possible infinit et faria passar del joc al malson. Perquè l'infinit és desesperant.' I continua: 'La idea del laberint clàssic fins i tot tenia arquitecte, Dèdal, però la del laberint actual, que és internet, que no és una línia, sinó una xarxa que prolifera en totes direccions, no té ni jerarquia ni centre ni origen ni final, i per això s'adapta tant a les complexitats del món actual. I una altra pregunta formulada en aquest context: quina quantitat de complexitat tolera un ésser humà? Així tornem a la idea del finit-infinit.'

Quan el laberint es popularitza

Durant la recerca Espelt es va adonar que entre el 1979 i el 1981 s'havien succeït un nombre significatiu d'esdeveniments que posaven l'accent en la figura del laberint i en les múltiples metàfores i aproximacions que té. Per exemple, la publicació del volum vuitè (Laberint-Memòria) de l'Enciclopèdia Einaudi ja esmentat; el seminari 'La metàfora del laberint' dirigit per Roland Barthes; la publicació de 'Si una nit d'hivern un viatger' d'Italo Calvino i de 'El nom de la rosa' d'Umberto Eco; la realització dels films 'Przypadek' ('L'atzar') de Krzysztof Kieslowski i 'The Shining' ('La resplendor') de Stanley Kubrick; la creació d'Usenet, del Xanadu de Ted Nelson i del joc Pac-Man, clars precedents d'internet, de l'hipertext i dels jocs interactius; la magna exposició de Milà, 'Laberinti', comissariada per Hermann Kern.

Per això Ramon Espelt (Gironella, 1953) pren aquest moment com un punt de partença per a analitzar el concepte actual de laberint. Però, és una successió causal o un cúmul de casualitats que fan que en el canvi de dècada dels setanta als vuitanta el món intel·lectual es torni a interessa apassionadament pel concepte de laberint? Sigui com sigui, en el cas d'Espelt, té també raons generacionals i de deformació professional (com a matemàtic i estudiós del cinema) aquest interès? No li sembla fàcil trobar-ne una causa exacta, però apunta: 'Durant tota la Guerra Freda, i ja des del final de la Segona Guerra Mundial, el món va viure molt bipolaritzat. Funcionava amb sistemes tancats en tots els àmbits: ideològic, econòmic, social, universitari... Però aquest sistema tan tancat va començar a fer crisi, es va trencar el bipolarisme i tornà a aparèixer la complexitat. La solidesa s'esmicola. El laberint necessita una actitud d'acceptació de la complexitat, perquè dins el laberint sempre tens una visió parcial de les coses.' Espelt reporta una reflexió d'Umberto Eco: '...l'ideal fort d'una ciència revolucionària que haurà de reconstruir d'una manera ordenada la forma del món i de la societat no deixa espai a aquesta perplexitat programàtica, a aquest gust per l'error que sempre implica la reflexió sobre el laberint. Una vegada es posa en entredit aquest ideal 'fort', el pensament del laberint es popularitza.'

Amb tot això, l'assaig que proposa Ramon Espelt té una gran intenció divulgativa i s'interna en algunes disciplines artístiques, sobretot la del cinema: 'Els films et permeten de situar-te en un laberint, de convertir el laberint en un espai viscut. Això el fa més contemporani. També és interessant de descobrir, en l'art contemporani, que és en aquest període de canvi de dècada que sorgeix el 'land art' i les escultures transitables, per exemple'

Per tancar Espelt adverteix que no es pot abusar del terme laberint, perquè es banalitza, es frivolitza i perd sentit. I caldria tornar a l'origen, a la primera accepció del terme: 'Construcció feta per l'home que, un cop dins, és de sortida difícil.' Ara, la idea de la 'xarxa que prolifera en totes direccions, que no té ni jerarquia ni centre ni origen ni final', ja hi ha pensadors que demanen de superar-la amb un altre model. Anne Cauquelin, per exemple, propugna: 'A la xarxa i al 'site' de la xarxa, li escauria més un terme modest, una metàfora més humil: la jardineria. (...) lluny del nomadisme i a prop de la 'home', del 'site' com a domicili fet per a albergar i fet amb vocació de relativa estabilitat en el temps...'

Montserrat Serra

Men?ame