25.10.2008 - 23:59
Des dels primers Premis Octubre, ara fa trenta-set anys, no s’havia escaigut mai que tots els premiats fossin del País Valencià. Xavier Aliaga, guanyador de l’Andròmina de narrativa, en dóna una possible interpretació: ‘L’èxit de Manuel Baixauli ha significat un punt d’inflexió. La literatura catalana es trobava molt compartimentada per territoris, i el fenomen Baixauli ha servit perquè al Principat es renovés l’interès pels autors valencians.’Continua Aliaga: ‘Hi ha més autors, a banda Ferran Torrent, J. F. Mira i Isabel-Clara Simó. Hi ha una altra generació d’escriptors, amb Francesc Bodí i alguns més, que el lector català ha de descobrir. I els Octubre són els premis literaris valencians amb més difusió a Catalunya.’
El periodista de Xàtiva, Xavier Aliaga (nascut a Madrid, 1970) ha obtingut el Premi Andròmina de narrativa amb una obra de títol provocador: ‘Els neons de Sodoma’. Josep Lluís Roig (Oliva, 1967), el Vicent Andrés Estellés de Poesia amb ‘Peixos d’un mar sec’. El premi d’assaig Joan Fuster, se l’ha endut el filòsof Antoni Defez (València, 1958), professor de filosofia de la Universitat de Girona, amb ‘Realisme i nació: un assaig de filosofia impura’. El premi de teatre, l’ha guanyat el cineasta Samuel Sebastián (València, 1976), amb ‘Les habitacions tancades’, la seva primera incursió dramatúrgica. I el premi de periodisme Ramon Barnils, que atorga el setmanari El Temps, ha estat per al periodista Mario Reyes (Port de Sagunt, 1971), pel reportatge ‘La València de Hitler’.
Sàtira de la societat contemporània
El periodista autònom Xavier Aliaga va guanyar l’any 2005 el Premi Vila Lloseta (Mallorca) amb ‘Si no ho dic rebente (Moll), una sàtira de la corrupció política i urbanística actual d’un poble inventat del País Valencià. Ara, amb ‘Els neons de Sodoma’, torna a situar la història en el mateix poble, però en una altra direcció, jugant amb elements més literaris, com les petites històries rurals al voltant de les dones, de les festes patronals… ‘Se situa en l’època actual i continua havent-hi crítica social, però més lligada a la realitat. Al principi de l’obra jugue a parodiar les novel·les esotèriques i després mostre una realitat rural que al País Valencià es troba en decadència. Tot comença amb un misteri: la imatge de Sant Roc desapareix de l’església del poble. Tot plegat narrat amb una gran dosi d’humor negre i de sàtira mordaç.’
Una proposta captivadora i innovadora, segons el jurat del premi de poesia, és el poemari que ha guanyat el Vicent Andrés Estellés, ‘Peixos d’un mar sec’ de Josep Lluís Roig. I el premi de periodisme Ramon Barnils, ‘La València de Hitler’, de Mario Reyes, és un reportatge, sobre l’impacte que el nazisme va tenir en la ciutat. Tema a penes investigat, redactar-lo ha necessitat quatre anys de feina i moltes hores d’hemeroteca. Reyes explica, per exemple, la presència de la Gestapo a València per la importància tàctica, sobretot del port, i i diu que es feien servir les partides de taronges per amagar-hi explosius.
El concepte de nació des d’una mirada filosòfica
L’assaig que ha guanyat el Premi Joan Fuster aborda un tema molt estudiat, i prou difícil: el concepte de nació. L’autor, Antoni Defez, doctor en filosofia i poeta, l’enfoca filosòficacament i el titula ‘Realisme i nació: un assaig de filosofia impura’. Segons l’autor: ‘Les nacions no són tigres, és a dir, no són classes naturals, sinó entitats intencionals. Una nació existeix, si hi ha prou massa crítica de gent que se la creu. Si no, no existeix. No és com un tigre, que existeix, tant si te’l creus com si no.’ Recupera, segons ell, la vella controvèrsia entre Prat de la Riba, essencialista, i Rovira i Virgili, que entenia que la nació existia en la mesura que la gent volia.
El premi de teatre, l’ha assolit un desconegut en aquest camp, el cineasta Samuel Sebastián, amb la seva primera obra dramàtica. ‘Les habitacions tancades’, sobre un pare que abusa sexualment de la filla, és un text dur i cru. La història, d’una hora i mitja, se situa just després d’un d’aquests abusos, abans de dinar, quan l’adolescent de catorze anys, comença a entendre l’atrocitat de son pare. ‘Ella no ha viscut res més que això i li costa d’entendre què passa’, diu Sebastián. És una obra molt intensa i amb molta força dramàtica, segons el jurat. ‘Toque el tema amb una cruesa total, sense cap element ornamental, perquè crec que com a creador m’he de comprometre i denunciar abusos com aquest.’ Samuel Sebastián prové d’una família d’immigrants castellanoparlant. És el primer de la família que ha optat per la llengua catalana com a eina d’expressió i de creació. Per això el premi l’omple, encara més, d’orgull.
(Fotografia de Guillermo Lucas. D’esquerra a dreta: Xavier Aliaga, Mario Reyes, Antoni Defez, Samuel Sebastián i Josep Lluís Roig.)
