20.09.2008 - 06:00
Seguint les passes del llibre ‘Camins d’Itàlia‘ (Ara Llibres, 2005), Narcís Comadira publica ara ‘Dies de França‘, a la mateixa editorial, un recull de cinquanta-quatre proses brillants, que parlen de la cultura francesa (l’art, l’arquitectura, el vi,…). Com diu l’autor al pròleg: ‘són textos escrits des d’aquella fascinació que acostumen a sentir els nens humils davant dels nens de casa bona i els seus costums.’ Us n’oferim un tast.Comadira també explica: ‘Per a mi i per a la meva generació, França va significar la riquesa, sí, l’educació, també, la cultura, és evident, la civilització, és clar, l’art modern, indiscutiblement, el bon menjar i els bons vins, només faltaria, però, sobretot, va significar allò de què més mancats estàvem: la llibertat.’
‘Dies de França’ s’organitza en tres parts: en la primera les proses parlen de París. La segona se situa parla, sobretot, de territoris vinícoles com la Borgonya, la Xampanya i Alsàcia. I la tercera parla de personatges emblemàtics de la cultura francesa o que s’hi relacionen. Totes aquestes proses, les ha publicades, durant una dècada, al Quadern del diari El País.
Hem triat quatre paràgrafs de quatre articles diferents, que tenen en comú els vins francesos. Comadira hi dmostra el seu coneixement d’aquests territoris i vins i les seves dots de prosista, de prosista poètic:
Beaune
(…) El cas és, però, que els pobres vells de Beaune tenien un lloc on anar a raure i el que sorprèn més és que es tracta d’un lloc pensat amb l’ambició de ser perfecte.T ant és així que el capital de la fundació no és altra cosa que vinyes. Vinyes de Borgonya, és clar. I no pas en quantitat excessiva: actualment, després de les darreres donacions —del 1979, tal com consta en una de les sales de l”Hospice’—, s’ha arribat a 61 hectàrees. El vi d’aquestes vinyes es ven cada any, el tercer diumenge de novembre, en una subhasta pública precedida dels tastets del vi de cada vinya, de cada clos, de cada ‘climat’. De les grans sumes resultants de la venda en viuen l’actual hospital i la residència de vells, i amb una part es té cura del manteniment de l’edifici antic, convertit en museu. (…)
Un clos
Si Josep Carner, el 1928,volia bastir-se un clos, jo també, de bona gana, ho faria. Però el meu clos no seria pas el clos literari que reclamava el príncep dels poetes, escamnat pel desori en què es trobaven les lletres catalanes. El clos de Carner era un clos de propietat literària. El meu clos, el que ara voldria —potser perquè ja estic decebut del tot d’això que encara se’n diu la literatura—, és un clos que tanca una vinya. Un clos petit, lluny d’aquí, a la Borgonya, encerclat de murs de pedra carreuada, plantat de ceps, arrenglerats com versos, del qual i pel qual pogués viure, segur d’una vegada que l’esperit que hi produís fóra del tot palpable, afruitat, corpulent i acollidor. Un clos on la cultura s’hi especialitzés en viticultura; on l’esforç, malgrat l’atzarositat de la meteorologia, es traduís en alguna mena de certesa —ni que fos líquida i esbravadissa— roja de sang o encesa d’or. (…)
Champagne
(…) A l’època de Dom Pérignon, els vins de la Champagne eren poc fins, malgrat que procedien de ceps de ‘pinot noir’, els mateixos que produeixen els gloriosos borgonyes. Sempre n’havien estat els germans pobres. La Borgonya, sense la massa de calç del subsòl, amb terres de composició diversa i, sobretot, amb hores de sol benigne daurant la Côte de Beaune i la Côte de Nuits, donava —i dóna encara, per a la nostra alegria— uns crus gairebé perfectes, avellutats, de color de cirera madura. Els vins de la Champagne no podien pas competir-hi. Però allò que no es té ‘per natura’, un bé s’ha d’espavilar per tenir-ho com sigui, fins i tot ‘per accidens’. El cas és que els vins ‘rouges’ de la Champagne —vins una mica descolorits i, si es deixava fermentar el most sense les pells que els tenyien, vins grisos i tèrbols— van acabar, per algun accident, segurament a causa de la seva mateixa immaduresa, fermentant dues vegades, purificant-se i convertint-se en aquests vins tímidament daurats, transparents i inimitables. D’aquesta doble fermentació, Dom Perignon no en seria pas l’inventor sinó la ment racional que va saber reproduir-la de manera científica, quantificar-ne els components i establir-ne les circumstàncies. (…)
Alsàcia
(…) L’alegria alsaciana es nodreix de ‘choucroute’ —col fermentada cuita amb vi blanc i salsitxes de tota mena i una pilotilla de fetge—, de ‘baeckeoffe’ —plat de nom impossible, una mena de cassola de patates a rodanxes, cuites al forn amb carn de porc, de bou i de xai i un peu de porc, marinats en vi blanc—, de ‘kougelhopf’ —pa de pessic amb panses i ametlles, indispensable per esmorzar— o de coques de ceba i formatge, fines i trencadisses, cuites a la flama del forn. I es rega i s’excita amb rius de cervesa i de vi, en qualsevol de les seves varietats, des de l’humil ‘sylvaner’ al sec ‘riesling’ pallós, del perfumat ‘gewurztraminer’ a l’extravagant ‘tokay’, del dolç ‘muscat’ als refinats ‘vendanges tardives’ o als ‘sélection de grains nobles’ que, en alguns casos, no tenen res a envejar als ‘sauternes’.
Enllaços
Llegiu aquesta entrevista amb Narcís Comadira al setmanari Presència (en pdf).
