Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  09.07.2008  06:00

Vol a Caracas amb Julià Guillamon

VilaWeb us proposa un doble viatge (real i virtual) amb l'escriptor i periodista, que acaba de publicar el recull d'articles 'Uh, Gabirú'

Men?ame
 

M'arriba a la redacció el llibre 'Uh, Gabirú' (Empúries) de Julià Guillamon. És una tria d'articles literaris publicats a La Vanguardia del novembre del 2005 al setembre del 2007, just abans que el diari canviés de format. El llegeixo i m'agrada. Em reca que s'acabi. M'assabento que l'editorial no en farà la presentació. Envio un correu a l'autor, li proposo de trobar-nos per poder informar del llibre des de VilaWeb. Guillamon em respon que és a Madrid a punt d'agafar un avió: se'n va a Santiago de Xile i a Caracas.

Em diu que podem parlar-ne per correu electrònic. Dubto. Potser val més esperar i fer l'entrevista cara a cara. Però després veig que molts dels articles del llibre tenen a veure amb Xile, Mèxic, el Brasil... i se m'acut un experiment.

I si féssim l'entrevista via correu electrònic, però a poc a poc, per parts, a fi que el diàleg vagi evolucionant mentre ell va fent el viatge? Guillamon s'hi avé. I comença a ordir-se un doble viatge, que dura devers una setmana: el de l'entrevista, 'un work in progress' virtual, i el del seu viatge, que és la darrera etapa d'un altre llibre, el llibre de l'exili (i que l'editora em diu que sortirà al novembre).

El text que segueix reprodueix aquest doble viatge, perquè l'entrevista va més enllà de la informació estricta: s'ha convertit en un material complex, múltiple, complementari i irrepetible, ple de vivències i de confidències. Us l'oferim en tres lliuraments.





1. La forma



—Formar part del relat, mostrar-te, parlar de tu, t'ha costat o, ben a l'inrevés, no sabries fer-ho altrament?

—Quan vaig escriure el meu llibre anterior, 'La ciutat interrompuda', que és un assaig i al mateix temps una crònica de la transformació de Barcelona entre la contracultura i els Jocs Olímpics, vaig començar fent un relat a distància, sense implicació personal. El primer capítol, sobre la contracultura, és un assaig. En el segon vaig voler parlar del punk. Acabava de llegir un llibre de Greil Marcus, 'Rastros de carmín' que connectava dadaistes, situacionistes i punks, i quan parlava de l'aparició dels punks, Marcus s'hi implicava personalment. Vaig recordar una anècdota molt significativa. Al costat de casa dels meus pares, al Poblenou, hi havia la discoteca Metro-New Wave. A la vora de l'estació de metro de Llacuna, hi havia una polleria. Els punks es barallaven, es tiraven pel cap les bosses d'escombraries i quan, al vespre, tornaves a casa et trobaves les escales del metro plenes de serradures, i caps i freixures de pollastre. Era una imatge que explicava perfectament el sentiment de tota una colla de gent apocalíptica de final dels setanta. La vaig posar al llibre i a partir d'aquí Greil Marcus es va convertir en un referent.

Quan vaig fer el catàleg de 'Literatures de l'exili', va passar una cosa semblant. Jo havia conegut Calders, Tísner, Benguerel. Havien estat els meus amics. Quan els vaig tenir al davant no els vaig preguntar gairebé res sobre l'exili. Per aquest motiu, ara que, anys després, em proposava de parlar-ne, partia d'un sentiment de pèrdua, d'un retret que em feia a mi mateix, d'una difusa malenconia. La meva mare havia mort feia tres o quatre anys. El pis del Poblenou, una casa vella, va quedar buit, no vaig tenir esma de tornar-hi. Un dia ens va trucar la policia que hi havien entrat uns magribins. Hi vaig tornar i vaig trobar-ho tot regirat, al menjador hi havia un fogonet. Vaig triar aquesta imatge per començar a explicar el sentiment de dol que em produïa l'exili. A 'La càmera lúcida', per parlar de l'essència de la fotografia, Barthes agafa com a punt de partida la foto de la mare. Deixa de banda, voluntàriament, la suposada objectivitat, i pren la seva relació íntima amb les fotos com a matèria de reflexió i coneixement. Sense ser-ne conscient vaig fer servir el mateix procediment. Els articles són fruit d'aquest aprenentatge.



—Quin límits hi poses?

—No es tracta, com alguna gent em diu a vegades, d'escriure 'els teus records', si no de trobar en la pròpia experiència els elements que t'ajuden a pensar. I al mateix temps, trobar una manera d'impactar el lector i d'implicar-lo en la lectura. Perquè siguin realment eficaces, aquestes transposicions de la pròpia experiència han de poder transcendir més enllà de tu mateix i esdevenir el pinyol d'una reflexió moral.

De fet, hi ha una part dels textos que són descaradament autobiogràfics, mentre que d'altres ho són només veladament, i encara hi ha un altre grup en què predomina la ficció (autobiogràfica, si es vol, però ficció). No és una confessió, sinó un recurs literari que fas servir quan convé.

—L'observació de la realitat, de l'entorn, i la memòria de la pròpia vida, de la realitat viscuda, són dos elements que marquen tots els articles. I la capacitat de connectar o de relacionar dues idees aparentment distants, mai òbvies. Això últim, a més, sorprèn el lector, perquè funciona com un artefacte enginyós. Jo diria que aquests elements ja hi són des del principi. Ara, com creus que has evolucionat en aquest gènere periodístic?

—Tom Wolfe deia, els anys seixanta, que el periodisme podia fer servir tots els recursos de la novel·la. Si mires el primer 'Glosari' d'Eugeni d'Ors, de 1906, t'adones que no és cap novetat. L'Ors escriu uns articles que són assaigs, i uns altres que són contes infantils, escenes de costums, estampes urbanes, fragments de novel·la. Això mateix passa amb 'El dia de siempre', la secció de Joan de Sagarra a tele/eXpress dels anys seixanta o amb els articles de Monzó de 'El dia del senyor' dels vuitanta. Jo he fet servir aquesta mateixa llibertat a la meva manera. Un article periodístic ha de ser una màquina de crear interès. Les descripcions precises i verídiques, les associacions inesperades, els títols atrevits, l'humor, ajuden a copsar l'atenció del lector.



El joc d'associacions requereix un cert entrenament. Has d'anar madurant els temes, duent-los al cap, esperar la intervenció de l'atzar objectiu. Un exemple d'ara mateix: m'he compromès a escriure per a un número especial del Cultura/s un article sobre els nens i la lectura. Volia explicar el meu cas. Tinc un fill de dotze anys que ha viscut sempre entre piles de llibres, fins al punt que m'ha fet por que considerés el llibre com una nosa. Mai no li he dit: llegeix això. Aquest és el punt de partida. El duc al cap i l'he d'anar madurant. Potser explicaré que aquests darrers anys, abans de les vacances, he anat comprant manuals de camp de papallones, coleòpters, aranyes, llibres que no tenen res a veure amb la literatura infantil i que fem servir molt, perquè són un punt de trobada. Són llibres científics, però molt il·lustrats, preciosos. I ho connectaré amb el fet que el nano va començar a llegir, sense que ningú li digués res, traduccions dels llibres de Sherlock Holmes que hi havia per casa. Va agafar els llibres de la col·lecció l'Arcà de literatura fantàstica i se'ls va emportar a la seva habitació. Després d'aquest recorregut estrany, ha anat a parar a 'Eragon' i 'Harry Potter'.

Ara sóc de viatge a Xile. A l'avió, veig una pel·lícula, 'Michael Clayton', i descobreixo una escena en què un nen de més o menys l'edat del meu fill intenta explicar a Georges Clooney el llibre d'aventures fantàstiques que llegeix. El pare li fa un cas molt relatiu. Tinc un segon element de comparació que potser faré servir: la incomunicació entre pares i fills, la dificultat que els llibres siguin una experiència a compartir. Hi ha un detall que m'agrada molt: el nano truca a casa del pare i parla amb Arthur, un advocat maníaco-depressiu que ha deixat de prendre la medicació i que té visions. Clayton l'ha acollit a casa. Aquest home visionari i el nen s'entenen, el vailet li explica el llibre i l'altre l'interpreta des de la seva follia...



Hi ha dos elements molt diversos que poden lligar: una experiència personal i una ficció, que segurament també és el resultat d'una experiència. A partir d'aquí hi ha una feina d'anar polint la idea, d'anar-ne dibuixant bé els contorns, perquè sigui ben precisa i ben clara.

—Un altre tret notable és la voluntat de precisió en les descripcions.

—Fa unes quantes setmanes vaig escriure un article que es titulava 'Oxígeno, vacío y aire medicinal'. Són les tres aixetes que hi ha a les habitacions dels hospitals, collades a la paret. Vaig haver de passar un munt de dies a l'UCI, amb una persona que finalment es va morir. Un d'aquests dies vaig tenir una mena de visió. Primer veig una infermera amb un bolígraf bic de quatre colors, com els que fèiem servir quan érem petits i que em pensava que ja no es fabricaven. Immediatament després, em vaig fixar que un dels aparells, el sistema que bombava la morfina, tenia exactament la mateixa forma que el projector de Super 8 Eumig que hi havia a moltes cases quan jo tenia dotze o tretze anys. Se'm va acudir de fer un article a partir del tòpic que la persona, quan s'ha de morir, rebobina tota la vida. Havia de ser un article emocionant que s'acabaria amb l'aparició d'aquests dos objectes. La persona que es moria a l'UCI havia tingut la passió del Super 8, i hi havia filmat moltes vegades els seus fills. El Super 8 ha quedat com un símbol de la felicitat perduda (és curiós de veure que amb el vídeo no ha passat una cosa semblant). La referència al projector havia de suggerir la idea de la vida rebobinada i al mateix temps expressar la tristesa de la mort. Perquè et quedi bé i no sembli cap bestiesa, has de ser capaç de fer una bona descripció. No pots dir, només, que el malalt és intubat i que hi ha molts monitors al seu voltant. Em vaig fer un tip de prendre notes dels aparells que hi havia, què feien, les marques, si duien cap petit text d'instruccions enganxat... I ho vaig fer servir tot per recrear l'ambient opressiu de l'UCI, la sensació que no ets l'amo de tu mateix i que ets a la mercè d'unes tecnologies especialitzades i multinacionals. Quan ho vaig tenir plantejat, vaig introduir l'aparició dels dos objectes 'humans' i vaig engegar el joc de regressió per mirar d'aconseguir l'efecte que buscava. L'extrema precisió no deshumanitza el text: tot al contrari, et permet de plantejar atmosferes complexes, que reprodueixen un ambient de veritat, i crear emocions. L'avantatge d'una columna de diari és que tot això ho has de fer amb tres mil espais. Quan et surt bé és com una glopada d'un líquid fort.



—L'aire malenconiós, una certa voluntat poètica, però també l'humor que punxa i refresca...

—La varietat és fonamental. Tractar qualsevol tema, amb diversos estils i punts de vista. Vaig començar escrivint cada quinze dies i més endavant vaig demanar si ho podia fer cada setmana. La periodicitat setmanal et permet de jugar millor a aquest joc de contrast. La gent té al cap, poc o molt, la seqüència dels articles, i si te'n surts i ho fas bé, potser fins i tot els espera. Poder jugar amb aquesta expectativa és un gran al·licient. Cal dir que res d'això no seria possible sense la confiança de la gent de la secció, que et permet d'estirar una mica més la corda... Perquè encara que el periodisme és molt lliure, els diaris de vegades no ho són tant, i les seccions responen a una estructura més o menys fixa i convencional. El desafiament és de poder escriure el que vulguis sense deixar de fer, en el fons, un article d'opinió.

De Madrid ha volat fins a Santiago de Xile. Envia una foto de la serralada dels Andes a vol d'ocell. Ja a Santiago, el canvi d'horari el deixa dormir poc. S'ha alçat a les cinc de la matinada. Julià Guillamon és a punt d'agafar un altre avió, ara cap a Caracas. L'autor ha dedicat temps a respondre el primer bloc de preguntes, que ha afinat unes quantes vegades. Ara em toca a mi d'enviar-li un nou paquet de preguntes. Però serà demà.



Montserrat Serra

Men?ame