27.06.2008 - 06:00
La periodista Núria Cadenes fa vuit anys que resideix a València. Des d’allí proposa a Mònica Terribas que impregni TV3 d’ambició: ‘Ambició per a aferrissar-se a aconseguir la independència del poder polític institucional; ambició per a no reproduir models televisius del tot banals; i ambició, sobretot, per a assumir d’una vegada per totes el marc nacional de comunicació, que és clau per al país i que ara per ara TV3 es permet il·lògicament de menystenir.’—Després de vint-i-cinc anys, quina és la situació de TV3?
—D’estancament? De pèrdua de credibilitat? No sabria definir-ho de manera exacta, però sí que s’observa una certa rebaixa o aperduament o fins i tot involució en alguns aspectes. Val a dir que ja va començar amb un complex referencial explicitat en el nom (‘te ve tres’? Quines són les altres dues ‘te ves’?) i en el seu excés de ‘quatriprovincianisme’. Però d’un temps ençà diries que l’autocentrament que hauria de constituir un dels eixos bàsics i una de les raons de ser de la televisió pública catalana (com ho és en qualsevol televisió pública, per bé que en el nostre cas, sense estat propi a favor i amb estats aliens en contra, encara amb més raó) ha seguit una esbiaixada tendència a escoltar i a mirar-se el món amb veus i ulls espanyols. Al capdavall, el fet diferencial de la nostra televisió (i el sentit que té) és precisament l’aposta decidida per la llengua i la cultura catalanes, no solament quant a la llengua, que també, sinó quant a mentalitat i a abast territorial. Si perd això, es converteix en una galindaina prescindible, en competència ridícula (i inútil) amb tantíssims productes de qualitat ínfima, audiències a qualsevol preu i llengua espanyola que proliferen en el panorama audiovisual.
—Què proposaria a Mònica Terribas?
—Jo li demanaria que impregnés TV3 d’ambició: ambició per a aferrissar-se a aconseguir la independència del poder polític institucional; ambició per a no reproduir models televisius del tot banals que no aporten res de bo ni de nou (no és cert que l’entreteniment sigui sinònim de buidor, ni que el rigor sigui avorrit: en la mateixa història de TV3 hi ha programes entretinguts i molt bons; penso ara en ‘La vida en un xip’, i ‘La nit al dia’ és un recentíssim exemple de qualitat informativa d’èxit); i ambició, sobretot, per a assumir d’una vegada per totes el marc nacional de comunicació, que és clau per al país i que ara per ara TV3 es permet il·lògicament de menystenir. És difícil d’entendre (si no és des d’aquell aperduament que dèiem) el menfotisme amb què TV3 mateix ha rebut i rep la bàrbara prohibició de les seves emissions al País Valencià: en comptes de lluitar per l’audiència (una audiència que tenia malgrat TV3 mateix, que ha anat defugint amb obcecació els seus televidents meridionals a l’hora de les referències i dels continguts i etcètera), és l’audiència qui lluita per TV3! El cas deu ser únic al món…
—Què en pensa, de la llengua que s’empra a TV3?
—Un amic em comentava com d’estupefacte va quedar en sentir un conegut ‘xòuman’ televisiu deixar anar, després d’alguna incerta afirmació monologal, ‘sujuru, eh? Sujuru!’. Passat l’ensurt inicial (o hauria de dir ‘sustu’, ara, i tractar els lectors com si fossin curts de gambals?), i descartada la possibilitat que la parauleta fos un tall publicitari d’una nova marca de cotxes, l’amic va elaborar tot un argumentari (gairebé un clam) per recordar la responsabilitat lingüística que tenen els professionals de la televisió pública. Serveixen de model (encara que no sempre s’ho mereixin), i la deixadesa que mostren, aquesta mena de tot s’hi val, és d’una falta de professionalitat esparverant. No vol dir, tot això, que un programa diguem-ne desenfadat s’hagi d’omplir ara d’àdhucs i nogensmenys, com fa el president aquell del Polònia. Però sí que caldria tenir present que adequar el llenguatge a cada registre televisiu (no és el mateix presentar un informatiu que representar una conversa entre adolescents en una telenovel·la, prou que ho sabem) no significa descurar-lo ni espanyolitzar-lo. Perquè ‘lio’ no és un col·loquialisme: és castellà. La diferència és substancial.
