26.06.2008 - 06:00
Miquel Calçada, Mikimoto, considera que TV3 ha d’actuar com una televisió privada i pública alhora. I que no pot competir en entreteniment amb els mateixos mitjans que la resta de televisions. El periodista parla a la sèrie ‘Què proposaria a Mònica Terribas?’, en què gent d’àmbits diversos reflexiona sobre la situació actual de la televisió pública i apunta propostes de futur.—Després de vint-i-cinc anys com veu TV3?
—El balanç és positiu. Ho és perquè, encara que la Televisió de Catalunya porti el número 3 (i nasqués com un tercer canal), en el fons va néixer a partir d’un mandat del Parlament de Catalunya i tenia l’esperit de ser un canal nacional, no pas el tercer. Aquest esperit s’ha mantingut. I també perquè des del començament va ser molt clar que s’havia d’enllaçar amb els nous temps, amb continguts nous, amb una nova programació i nous formats. Va ser la primera televisió a implantar els ENG, per exemple, i cobria una notícia un sol periodista amb una càmera, no setanta-quatre persones. També va ser gràcies a TV3 que els telespectadors van veure els telenotícies presentats per dues persones, per una parella, i no pas per un sol bust parlant que no aixecava la mirada del paper. Va néixer al 1983, però de seguida es va posar a l’alçada de les altres televisions europees. TV3 va ser la primera en moltes coses, va crear un equip de gent nova, format a la casa, i ha apostat per la llengua i la cultura catalanes. El balanç és molt positiu.
—Què proposaria a Mònica Terribas?
—No sóc ningú per a aconsellar res. Només puc dir que ella té tot el meu suport. Els qui la coneixem sabem que té una gran capacitat de treball. Ara tindrà la possibilitat d’implantar el periodisme que sempre ha defensat des d’uns altres àmbits. Li desitjo molta sort.
—Vostè què faria per potenciar l’entreteniment de nit, franja horària en què TV3 fluixeja?
—No tinc una vareta màgica per a resoldre-ho. Sí que vull dir que TV3 ha d’actuar com una televisió privada i pública alhora. I per competir en entreteniment, no ho pot fer amb els mateixos mitjans que la resta. Per exemple, el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) en vigila els continguts un dia i un altre. Però el CAC no controla les televisions privades espanyoles, que fan absolutament allò que volen. Fins que les televisions privades estatals no tinguin també una part de la graella en català, la competència televisiva no serà lleial del tot. Per una altra banda, mentre en qüestió de drets televisius la llengua no sigui excloent, com ho és la territorialitat, continuarà essent tot molt difícil.
