Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  13.06.2008  06:00

Antoni Llena: 'No sé fer res que no sigui fràgil'

Entrevista amb l'artista plàstic Antoni Llena, que acaba de publicar el llibre 'Per l'ull de l'art' (La Magrana)

Men?ame
 

Antoni Llena (Barcelona, 1942) ha escrit un llibre important: 'Per l'ull de l'art' (la Magrana), recull d'una cinquantena d'articles escrits entre el 1999 i el 2007. Llegir i escoltar aquest creador és endinsar-se en un món emocionant, el de les grans preguntes amb respostes plenes de sentit, complexes, lúcides, essencials. Llena és un far. I parla de l'art i de l'artista des de dins. En canvi, no li agrada gens de parlar de si mateix ni de la seva vida, perquè és pudorós, i perquè considera que avui tendim a llegir l'obra a partir d'allò que sabem de la vida i, en canvi, per ell, el fet important és l'obra, no pas la biografia. Tanmateix, en l'entrevista que segueix, es deixa anar i exposa aspectes poc coneguts de la seva vida. També parla de la seva 'família d'artistes' i de l'element essencial de la seva obra: la fragilitat.

—Parli'm de la seva generació, de la seva 'família d'artistes'.
—Érem quatre: l'Àngel Jové, en Jordi Galí, la Sílvia Gubern i un servidor. Érem molt diversos, però ens enteníem molt bé. Ens vam conèixer per una raó molt simple: vaig veure els treballs del Jordi Galí que em van agradar moltíssim. Jo coneixia la seva germana, la Bet Galí. En Jordi Galí feia uns quadres molt refinats, molt 'pop art'. Crec que va ser l'únic artista important en 'pop art' d'aquest país, però va plegar. D'aquest grup, em vaig considerar sempre el qui valia menys. Després hi havia la Sílvia Gubern, una dona que jo estimava moltíssim i que tenia un cap esplèndid, i l'Àngel Jové, també molt considerable intel·lectualment. Era una generació que va suscitar una gran esperança, perquè era la que venia darrere d'en Tàpies. Ens unia un esperit. I vam viure un temps molt intens. Vam fer una comuna, vivíem plegats. En un capítol del llibre en parlo, d'aquest moment.

—En quina època som?
—Jo encara vivia al convent. Cap al 1966-1968. Passàvem les nits fent projectes, amb una activitat mental increïble, però després no executàvem res, perquè ens semblava ridícul de posar-ne cap en pràctica. Fèiem bullir el cap, i amb això ja en teníem prou. Però el grup es va diluir. Teníem la percepció que el món anava cap a una banda que no ens agradava, i tots vam deixar de pintar. Jo vaig deixar la pintura l'any 1969 i no la vaig reprendre fins el 1979. Deu anys després. Perquè creia que per ser artista havia d'haver viscut més, havia de tenir més experiència. I que no tenia prou coneixement de la vida. Sempre he pensat que un pintor o un artista o un poeta de primer ha d'haver viscut.

—I què va fer?
—Me'n vaig anar a Londres i em vaig posar a prova, vaig fer tots els disbarats que es podien fer i em vaig desfogar. I em va anar molt bé. Va ser una necessitat de començar de zero. Vaig començar a viure, a tenir experiències. I vaig anar a molts museus. Va ser un any i mig d'una gran intensitat. Hi vaig anar sol i vaig viure amb recursos molt precaris.

—En un dels articles de 'Per l'ull de l'art' explica que es dedicava a fer feines per les cases.
—Sí que ho feia. I m'encantava.

—Aquest article és bonic i sincer. Hi explica com va trair la confiança d’una senyora, que li havia bestret uns diners i que vostè es va gastar per poder ensenyar la ciutat a un amic que li havia arribat de Barcelona.
—És un homenatge a aquella senyora. Hi he pensat moltíssim, en aquella senyora. I l'article és un acte poètic: per a dir-li que allò fou un malentès, però que la vida és plena de malentesos i que no cal aclarir-los. Jo sempre confio en la vida. I la vida és així. I això em fa pensar que moltes coses que m'han passat, a mi, que potser no he entès, tampoc no cal que me les expliquin. I això, també ho veig en la pintura: en un quadre de Cézanne, hi veig una poma mal pintada i em demano per què m'agrada tant, i descobreixo que aquesta poma mal pintada és corregida per un color que ve de l'altra banda i que li dóna sentit. Jo confio en la vida, que és una cosa que et sobrepassa, i no cal que sempre hi cerquem una explicació immediata. Per això m'agrada la pintura, perquè no cal que l'entenguis, no cal que entenguis res, és una cosa llançada al buit que, d'alguna manera, ens ordena dins aquest espai tan imprecís que és l'univers.

—I la mala consciència com encaixa en tot això?
—De mala consciència, procuro de no tenir-ne gens. Sempre confio en la vida, no sé com explicar-ho. Jo no faig mai males passades a consciència. I si mai n'he feta cap (perquè vols afecte o vols fer pagar l'afecte que no t'han donat o alguna cosa d'aquestes), sempre miro de no empantanegar-m'hi. Sempre m'he deixat portar. Per això vaig entrar al convent. Al convent, no sé pas gaire què hi anava a fer. Em vaig sentir com empès per unes circumstàncies que m'anaven portant cap allà, i no gosava dir que no, perquè era molt tímid. Però dins meu sabia que ja me'n sortiria. I me'n vaig sortir. És el meu tarannà.

—Quan i per què va entrar al convent?
—Al convent, vaig entrar-hi perquè jo de petit tenia una gran fantasia i, sobretot, perquè la vida dels sants, dels herois, dels missioners, em cridava molt l'atenció. Estudiava en un col·legi de capellans, on no es parlava mai ni de pintura, ni d'art, ni, pràcticament, de literatura. I jo no veia futur a la meva vida. L'única cosa que s'adeia amb la meva sensibilitat era el fet espiritual. Això era a la primeria dels anys cinquanta. Llavors va esclatar l'adolescència amb una esplendor tremenda. I jo ja me n'anava apartant, però un capellà del col·legi m'anava portant per un camí per on no volia anar, però no gosava dir que no. Tenia quinze anys quan vaig entrar al convent. Era com entrar en una secta: estava aïllat, no tenia contacte amb el món exterior, i vaig passar dos anys en un estat místic impressionant. Em vaig convertir en una mena d'àngel. Això va passar quan era a Arenys de Mar, durant el noviciat, i després vaig anar a Sarrià, on vaig estudiar filosofia, teologia..., però ja sabia que el convent no m'interessava gens. I llavors vaig decidir que pintaria, perquè era allò que realment m'agradava.

—I com ho va descobrir?
—Ho vaig descobrir perquè era allò que més m'agradava. I m'hi vaig abocar d'una manera decidida. Ara tot això és fàcil de dir, però va ser un procés molt dolorós. I quan vaig sortir d'allà, me'n vaig anar a viure en comuna amb els amics que ja he dit. Jo sortia del convent i ells venien d'una classe social sofisticadíssima, però em van acceptar amb una gran naturalitat, perquè ens enteníem estèticament. I som molt amics encara, tremendament amics. Són els grans amics que tinc. Encara que pràcticament tots han deixat la plàstica, llevat de l'Àngel Jové, que fa una carrera artística molt marginal.

—És una generació artística força invisible.
—Sí. Mai no vaig voler fer-me visible, i potser sóc qui més ho és, perquè els altres són totalment invisibles.

—I per què?
—Sempre ens va fer molta angúnia fer una carrera artística, la pràctica de l'art entesa com una carrera. Però, finalment, és l'única cosa que pots fer. Ara, això sí: sempre una mica marginats del mercat, sempre fugint d'una vida professional de la pintura, que no ens agrada gens. Però passa que arriba un moment, quan fa una quarantena d'anys que treballes, que no pots continuar essent invisible perquè alguna cosa es veu.

—L'any 1969 és un any important. Abans d'anar-se'n a Londres, fa una intervenció a Lleida que marca època.
—L'única galeria important que hi havia llavors que fes propostes trencadores era La Petite Galérie de Lleida, vinculada a l'Alliance Française. La portava el senyor Jaume Magre, un home fantàstic. Per allí, hi va passar tot l'art conceptual... Jaume Magre convidava artistes alternatius. Llavors jo feia unes escultures molt petites de paper, que queien de tot just mirar-les. I, quan queien, les ficava en unes bossetes. En feia una ironia. Pensava que, a l'art contemporani, li passava una mica com a l'època de les relíquies: que la gent feia guerres per aconseguir relíquies, i l'art contemporani s'anava convertint en això. Doncs bé, a Lleida, vaig agafar un grapat de les escultures de paper que feia per mostrar-les en aquella petita sala. Però quan vaig arribar a La Petite Galérie em vaig sentir ridícul, perquè vaig pensar que era com posar una escultura de marbre o de pedra en una peanya. Però l'exposició s'inaugurava al cap d'un parell d'hores i, en un rampell, vaig veure l'ombra que feien les escultures, vaig resseguir-ne la silueta i vaig tornar a desar les escultures a la capsa. I va quedar allò.

—Quina reacció hi hagué?
—De sorpresa. Però allà ja hi havia un ambient disposat a acceptar les accions sorprenents.

—De totes maneres, devia ser sonada, perquè força anys després li van demanar de repetir-ho al Centre d'Art Santa Mònica.
—I l'any passat en vaig fer una recreació al MACBA. I al MACBA, la poden fer sempre que vulguin perquè en tenen les plantilles. Després s'ha considerat que era una obra clau perquè va representar la primera acció conceptual, sense que jo en tingués ni la consciència ni la voluntat.

—El mateix 1969 també va fer una intervenció memorable a l'Escola Eina.
—El nostre grup cridava l'atenció perquè era el grup de ruptura entre la generació anterior i la nova, i ja no fèiem informalisme ni res. Érem joves, érem ben plantats, i la gent para atenció a les coses que fan els joves, perquè es pensen que els salvaran de la mediocritat en què caiem després. I ens van demanar de fer una conferència. Érem en Jordi Galí, l'Àngel Jové, la Sílvia Gubern i jo. 'I què farem, dèiem, perquè això de parlar...' Anàvem una mica de 'divos' també. I vam decidir que faríem una acció. Cadascun va fer una cosa diferent: l'Àngel Jové va fer una cosa molt bonica, va posar en tot el jardí de l'Escola Eina cel·los transparents, com teranyines, convidant la gent, no pas a mirar, sinó a veure-hi, a veure-hi més enllà d'allò que es veu. El Jordi Galí va repartir un munt de micròfons pel pati, de manera que a la classe se sentien tot de remors. I jo vaig pensar de fer una cosa més ancestral, més primitiva. Vaig posar mirallets en uns llocs estratègics, de tal manera que, quan el sol hi queia, es reflectia en un mirall que es reflectia en un altre i aquest encara en un altre... I tot aquest conjunt feia que, al final, el raig de sol entrés dins la classe. Però aquell dia va ploure. I llavors em vaig excusar dient que jo tenia un col·laborador que no havia pogut venir i que, sense el col·laborador, no podia fer la intervenció.

—I llavors què?
—En Cirici Pellicer va dir: 'Per a un creador això no és cap excusa.' Aleshores vaig tenir un rampell i em vaig despullar. Vaig quedar nu. I tot seguit vaig pensar: 'I ara què faig?' Agafar la roba i sortir em va semblar molt teatral. Vaig tornar-me a vestir. Però això ho vaig decidir en uns pocs segons. Em sembla que la primera peça que em vaig posar van ser els calçotets, però la pitjor van ser els mitjons. Perquè en l'acte de despullar-te i tornar-te a vestir hi ha un no sé què de tronat, un fet molt domèstic, mancat d'art. I jo no era un 'streaper', ho vaig fer de la manera més prosaica que vaig poder.

—I què volia explicar?
—Volia fer un acte pur, i vaig pensar que l'acte més pur era despullar-se.

—També era un acte ancestral?
—Sí, un acte primitiu. Jo crec que, aquí, va influir-hi la meva formació franciscana. Perquè una de les coses que m'havia agradat molt de Sant Francesc és que enviava els frares a predicar despullats i sense dir res. Era una cosa que sempre m'havia impressionat molt. I crec que en aquell moment em va sortir això, sense ni pensar-ho.

—Després va passar deu anys sense fer res. Com va venir la represa?
—M'havia posat a treballar amb el fotògraf Toni Bernad. Li feia els tiratges al laboratori, encara que no vaig voler aprendre mai de fer fotografies, perquè sabia que era una època de pas. Va arribar un moment que no m'omplia res. I sempre pensava que l'única cosa que em podia omplir era la pintura, tornar a l'espai de l'art. Va ser un procés interior. Un dia anant pel carrer vaig veure en una llibreria tot de papers de colors que em van cridar l'atenció. Una vegada a casa, aquells papers em continuaven rondant pel cap. L'endemà vaig comprar tots aquells papers de colors. Els vaig penjar a la paret pensant que començaria a dibuixar-hi i a pintar-hi. Però no hi havia manera. No em sortia res. Era un gran ensopiment. Tanmateix, em vaig obligar a cercar. I un dia vaig agafar un tallador i vaig començar a tallar i vaig sentir que havia començat una altra vegada el meu camí. Vaig començar a fer quadres de paper.

—És aquí, que entra el concepte de fragilitat?
—Jo crec que l'he tingut sempre, el concepte de fragilitat. Amb aquest temperament que tinc, de deixar-me portar, que és una cosa volàtil... La fragilitat forma part de les meves neurones.

—Tant?
—Sí. No és que jo m'ho hagi proposat, és que no sé fer res que no sigui fràgil. Quan era jovenet, volia trobar el meu espai en el món de la pintura: pintar quadres, fer una exposició... Però no podia fer-ho, perquè, quan comprava una tela i em posava a pintar, volia dir-ho tot. Un extrem. I arribava un moment que, de tantes coses que volia dir, el feia malbé. A més, sempre volia explicar el meu temps: 'Com és el meu temps?' Però, és clar, dins un mateix temps hi ha temps molt diversos i tan oposats! De mica en mica, instintivament, intuïtivament, vaig pensar que en el meu temps tot s'aguantava amb fils, no hi havia cap estructura sòlida, tot era fugaç, el sentit d'eternitat havia desaparegut. I vaig concloure’n que la manera més pregona que tenia d'explicar el meu temps era des de la fragilitat.

—La fragilitat és efímera.
—Però això no vol dir que no hi hagi voluntat poètica, ni voluntat de dir el món. És dir-lo des d'una certa falta d'arrogància. Això, ho he explicat després. Mentre vas fent camí no saps gaire per on vas. Tot és molt contradictori: ara ho volem conservar tot, ho volem filmar tot, ho volem fotografiar tot. Però tot això es perd igualment, va a parar en un calaix i es perd. Ara, fer una cosa efímera no vol pas dir que no m'hi consagri en cos i ànima. I després veig que en aquest món hi ha tantes coses que es fonen i que són importants...! Els sentiments. Això és una força tremenda.

—I la fragilitat encara avui marca el sentit de la seva obra?
—Exactament igual que el primer dia. Ara mateix faig uns dibuixos (ho passo molt bé) i els vaig desant en un calaix; els faig amb paper reciclat, que resistirà molt malament el pas del temps, que s'esgrogueeix molt ràpidament. No tinc la pretensió de fer una obra immortal. I, en canvi, en aquests dibuixos, hi poso els cinc sentits.

—I què sent quan els fa?
—Que sóc com algú que cerca una cosa. Quan conservo un dibuix és perquè hi ha quelcom que no se què és que m'atreu. Si sé què és, ja no m'interessa. Però, d'aquestes coses, no m'agrada gaire de parlar-ne; m'agrada més de fer-les que no pas de parlar-ne, perquè, quan en parlo, sembla que les vulgaritzi.

—Per què?
—S'hi filtren moltes mentides, mentre expliques les coses.

—I què l'interessa, què el preocupa, de l'època actual?
—No m'agrada del món actual que hagi perdut socialment aquesta mena de consciència d'alguna cosa que ens sobrepassa (i no cal pas que ens l'expliqui l'església ni la religió). Un sentiment que ens diu que la realitat és molt més vasta, que va més enllà del dia a dia. Això en unes altres èpoques flotava més en l'aire, però avui s'ha perdut moltíssim. També és evident que s'han guanyat unes altres coses. Sempre es guanyen coses i se'n perden, i aquestes coses importants que es perden s'han de recuperar. Els artistes són individus que tenen una memòria estranya, que no sincronitzen al cent per cent amb la societat del moment, perquè tenen aquesta mena de noses flotant a dintre, que han de recuperar. I les recuperen a cegues, però les recuperen.

—Parli'm de l'instint, que sembla que és el seu motor creatiu.
—Hi ha gent que és molt racional, que racionalitza molt les coses, i actua segons aquest plantejament racional. Jo possiblement també ho sóc, racional, però no sóc racionalista. Sóc racional instintivament, en tot cas.

—I què és l'instint?
—Potser quelcom que s'ha perdut i que gent primitiva com jo potser encara conserva. Jo he estat molt irresponsable a la vida, però crec que allò que m'ha salvat és l'instint.

—I què explora ara? Què cerca i què troba?
—No cerco ni trobo res. Avui el llenguatge plàstic és molt desvirtuat, molt mal vist. Perquè vivim en una societat tremendament visual i, aleshores, hi ha una certa aversió a la realitat visual, sobretot als artistes plàstics. Molts es dediquen a fer discursos d'ordre sociològic. Està bé, perquè després de tanta visualització cal fer una mica de dieta. Però la dieta, si l'allargues gaire, és tan perjudicial com menjar tot lo dia com un bacó. I jo crec molt en la dimensió de la plàstica, en l'instint plàstic, que únicament es pot explicar amb la plàstica mateix. I avui que els comissaris de museus i d'exposicions estan més per la teorització de l'art que no pas per l'experiència de l'art, doncs jo estic per l'experiència de l'art. Faig com Noè: Noè anava ficant tots els animals dins l'arca, per poder-los-en treure quan hagués passat el diluvi. I jo, a partir del meu neguit plàstic, vaig fent aquests dibuixets i els vaig guardant en un calaix, com Noè guardava les ovelles i els escarabats, esperant la fi del diluvi, perquè poguessin sortir a fora i procrear-se. I ho faig sense cap pretensió de fer una gran obra. Els ballarins cada dia han de fer barra per estar en forma, jo faig igual amb els dibuixos.

—I què li sembla que en pot sortir?
—Finalment, crec que l'obra és el conjunt dels dibuixos. I no tinc cap més pretensió que aquesta: anar fent dibuixets i guardar-los en un calaix. Jo faig les coses així perquè les sento així, i no em proposo res més.

Montserrat Serra

Men?ame