27.02.2008 - 16:40
El Memorial Democràtic i VilaWeb han presentat avui al vespre al Palau Robert la projecció del documental Memòria Negra, de Xavier Montanyà, en el marc de les iniciatives per a la recuperació de la memòria històrica. A la presentació, en una sala plena, hi han intervingut el secretari del departament de Relacions Institucionals, Josep Vendrell; Xavier Montanyà i el director de VilaWeb, Vicent Partal. El documental mostra la colonització espanyola de la Guinea i la seva herència política, religiosa i cultural, tal com explica Montanyà.D’on neix la idea ?
Una nit amb excés de copes, ja fa molts anys, un amic guineà em va explicar que havia heretat un riu a Guinea Equatorial i que no sabia ni com era, ni el significat d’aquell obsequi del seu pare mort. A més, no el podia veure perquè estava exiliat. Mai vaig saber si era cert o no. Les copes fan meravelles en la imaginació i la memòria. Però mai més no m’he pogut treure del cap la història. Amb els anys ha esdevingut una metàfora ficcionada del paradís perdut, un món que implica família, cultura, tradició, paisatge, drets humans, saviesa, vida i mort. Els records d’infantesa d’un exiliat guineà fictici, que parla en off, són el fil conductor de Memòria Negra, el camí que ens porta a investigar aquell passat tan negre i tan desconegut del colonialisme espanyol, de conseqüències nefastes pel poble guineà, fins als nostres dies. També suposava aportar dades sobre un capítol històric silenciat, analitzar el franquisme (catolicisme, falangisme) en estat pur: a l’Àfrica estaven encara més desinhibits que aquí. A més, tots els països europeus han investigat i debatut el seu passat colonial, pel passat en sí, i per entendre millor el present. A l’estat espanyol, com sempre, es fa el silenci. Amb Guinea el silenci és gairebé total.
Vàreu intentar rodar a Guinea….?
Sí, però el govern guineà no ens va donar el permís. M’hauria agradat filmar la Guinea d’avui, i les restes del passat colonial. I el riu, per descomptat. Però no va poder ser. En el fons, la solució és millor, crec. Al principi dic que no ens han donat permís. La Guinea d’avui, per tant, a nosaltres, ens ha estat prohibida. La Guinea que es veu és d’arxiu, tant de Nodos, com d’arxius familiars. El riu està rodat al Camerún, és l’Ntem, el riu que a la desembocadura fa frontera entre Guinea i Camerún, un regal simbòlic. A més, al Camerún vaig poder entrevistar exiliats guineans i altres implicats en els fets. La resta són documents i entrevistats a l’estat espanyol, tant polítics (Fraga, Garcia Trevijano, Fernando Morán), com antics colons, i guineans exiliats.
Per què es tan incòmoda la influència espanyola en la descolonització
de Guinea?
L’estat espanyol no volia descolonitzar, no els entrava al cap, que tenien ple de deliris imperials. El govern es va dividir. D’una banda, Carrero Blanco, els grans empresaris colonials i els immobilistes. De l’altra, Fraga, ministre d’informació i turisme, i Castiella, ministre d’exteriors, que eren favorables, volien quedar bé amb l’ONU perquè exercien de maquilladors internacionals de la dictadura i, potser aspiraven, a canvi, a recuperar Gibraltar. Al final, l’any 1968, els immobilistes ja no s’hi van poder ressistir més. La descolonització, formalment, va ser impecable. Van aplicar allà, tot el que aquí era prohibit: eleccions, referèndums, partits polítics, constitució, etc… Però l’estat espanyol va imcomplir els compromisos d’ajuda econòmica que havia signat i Francisco Macías, el primer president, es va trobar sense un ral. Al cap de cinc mesos, va esclatar tot. El resultat va ser la sang, la repressió i una fèrria i cruel dictadura que va enfonsar el país totalment. L’estat espanyol ho va fer tan malament com va poder.
Trobar la documentació no deu haver estat fàcil. Encara hi ha documents que són materia reservada?
Ha estat molt difícil. Oficialment, no és matèria reservada, però no es troba documentació valuosa disponible. Hi ha carpetes i arxivadors dels anys 60 (jo els he vist) encara clausurats per la llei de secrets oficials i la de protecció de la intimitat. Trobar dades noves és un miracle. I les dades antigues són escasses i, en molts casos, insuficients, com, per exemple, pel que fa a l’implicació del govern espanyol en un intent de cop d’estat a Guinea, que va acabar en un terrorífic bany de sang. Sí vam trobar, però, un document que demostra que Miguel Herrero de Miñón va participar amb Atanasio Ndongo i Saturnino Ibongo en la planificació del cop, a Madrid, i que ho va comunicar al Ministre Castiella. Això és important. I un paper on vaig saber que Fraga havia caçat un elefant, cosa que pot semblar una bestiesa, però ha resultat no ser-ho tant. L’interès actual espanyol d’ampliar les concessions petrolieres de Repsol YPF a l’excolònia, no crec que ajudi a remoure històries passades tan incòmodes.
Les imatges són impressionants. Com les heu aconseguit?
Hem fet un treball molt exhaustiu tant en arxius familiars com oficials i religiosos. El resultat, en alguns casos, és una bomba, sobretot en uns filmets de propaganda franquista sobre Guinea. Les imatges i la veu en off (aquella veu franquista dels Nodos i del Diario Hablado de Radio Nacional…), posa els pèls de punta. Veure i sentir certes coses avui sembla increïble. Pels més joves és un verdader “flash”. És pur feixisme, integrisme catòlic, que vist avui sembla surrealisme còmic, però acaben essent uns brutals documents històrics. No és un viatge al cor de les tenebres, sinó una immersió violenta, inesperada, en les tenebres del nostre cor. Deien coses com: “España no es colonizadora, sino civilizadora y creadora de pueblos”, entelèquia que Fraga, avui dia, quan el vaig entrevistar, segueix defensant. O “Queremos formar hombres que recen a Cristo en nuestro idioma”. Insuperable. Més potent que un llibre d’història.
Les entrevistes amb els testimonis són dures…
Sempre he tingut la mania d’entrevistar els franquistes: ministres, militars, policies, etc… Estic en contra, completament, de l’onada d’amabilitat i fals “humanisme” que caracteritza bona part del periodisme actual. Crec que Fraga se l’ha d’interrogar sobre les seves responsabilitats oficials durant el franquisme, cosa que faig. M’avergonyeix, em fa ràbia, veure Martin Villa a la tele, en reportatges històrics, explicant anècdotes simpàtiques. Ja que tenen inmunitat legal, gràcies a la modèlica transició, almenys que no la tinguin davant de la història. És l’obligació dels que ens dediquem a aquest ofici. Antonio Garcia-Trevijano s’enfada amb mi, i s’aixeca i se’n va a mitja entrevista. També surten víctimes dels fets, guineans i espanyols, exiliats i un missioner claretià. El personatge que més va costar de trobar i que és un testimoni definitu és el de Marthe Moumié, camerunesa, vídua de Felix Moumié, lider independentista camerunés, assassinat amb verí a Suissa i, després companya d’Atanasio Ndongo, primer ministre d’exteriors de Guinea, que va ser també assassinat, apallissat per la policia de Macias. Ella es va passar cinc anys a la presó. Té un gran valor.
Enllaços
VilaWeb TV: Entrevista amb Xavier Montanyà, a propòsit de Memòria Negra.
Mail Obert de Xavier Montanyà: Guinea, matèria reservada?.
