Notícies

Dilluns  10.12.2007  06:00

Carner ressona a la Biblioteca de Catalunya

Us oferim en vídeo sis poemes de Josep Carner

Men?ame
 

La setmana passada es va obrir a la Biblioteca de Catalunya la commemoració dels cinquanta anys de la publicació del volum 'Poesia (1957)' de Josep Carner. A VilaWeb TV, hi trobareu els vídeos en què els 'carnerians' participants reciten un poema de Carner. Són Narcís Comadira ('Els albercocs i les petites collidores'); Jaume Coll, 'Plany d'un arbre' (inèdit); Jordi Cornudella ('Dia d'hivern'); Marcel Ortín ('Honor de cavalleria') i la néta del poeta, Françoise Carner, que llegeix 'Cant i cel'. Les sessions carnerianes continuaran els dies 11 i 18.

A la primera sessió dels dimarts carnerians, va assistir-hi la néta del poeta, la mexicana Françoise Carner. Els convidats a parlar-hi eren Narcís Comadira, Perejaume, Sergi Pàmies i Marcel Ortín. Heus ací unes pinzellades de les intervencions que hi feren.

Jaume Coll, director de l'Edició Crítica de l'Obra de Carner (ECOC) i coordinador de l'acte, va llegir 'Plany d'un arbre', poema inèdit que es conserva al Fons Josep Carner de la Biblioteca de Catalunya. Com que el poeta el va escriure i rescriure, se'n conserven quinze variants.

El poeta i pintor Narcís Comadira va triar el poema de Carner 'Els raïms immortals' del llibre 'Els fruits saborosos'. És un exemple de com Carner anava refent la seva obra. L'havia escrit quan tenia vint anys, l'any 1928 li havia donat una forma definida, i al 1957 l'acabà d'afinar. Comadira, vers a vers, va anar descobrint l'evolució i configuració del poema que Carner compara amb el procés que fa el raïm per transformar-se en vi.

Perejaume va parlar de 'El dia revolt', de la segona secció de 'Poesia (1957)', anomenada 'Lloc'. Va dir que era un poema que desplegava l'elegància i el preciosisme carnerià. I va exposar com l'herència de Carner havia passat a la prosa de Marià Manent, 'una prosa útil com a model d'assaig de la meva generació', va dir. També va parlar de la idea de Pàtria que transmet el poema: 'Ningú no pot escriure 'pàtria' de la manera que ho fa Carner. Aquesta manera d'enyorança, de ferida bategant que no s'acaba mai.' Continua: 'Carner fa que el lloc, el paisatge, la pàtria i la paraula siguin una mateixa cosa, paraula que ens sustenta i ens acull, a tots plegats.' Perejaume també va introduir la figura de Gabriel Ferrater, que a la dècada dels seixanta rescata Foix i Carner cap als aspectes més patriòtics i socials. Ferrater també elabora una mena de teoria sobre la separació progressiva entre cultura i política, una unitat enyorada. Perejaume va acabar amb un exemple recent d'aquesta separació: 'Recordo que en un acte de l'Any Verdaguer un conseller del govern de CiU va dir que Verdaguer i Gaudí eren dos 'actius' de la cultura del país. Que lluny que queda aquesta idea de Pàtria de Carner amb aquesta idea d'actiu.'

També l'escriptor Sergi Pàmies va participar en la primera sessió carneriana. Explicà: 'Vaig descobrir Carner als disset anys, amb la finalitat d'aprendre la llengua del lloc on havia anat a viure (va arribar a Barcelona provinent de França) i amb una altra finalitat encoberta, la de ser poeta. En aquell moment jo distingia quatre grups de poetes: els que entenia (o em pensava que entenia) i m'agradaven (com Salvat Papasseit i Vinyoli), els que no entenia, però que m'agradaven (com Foix), els que no aconseguia d'entendre i no m'agradaven (Espriu) i els que esperava arribar a entendre perquè volia que m'agradessin (Riba, Carner). L'estratègia aplicada a aquests darrers fou la de la insistència. Però el 1977 no podies anar dient que llegies Carner, perquè no tenia 'glamour'. Utilitzava una llengua extraordinàriament elaborada i feia servir exclamacions! Però amb tossuderia vaig anar descobrint els matisos de la poesia de Carner. I aquesta dèria de rescriure encara fa que m'agradi més, perquè tantes versions d'un mateix poema són com pistes falses que es van deixant anar. Però, de fet, en cada versió el poeta s'interpreta a si mateix.' Pàmies va llegir 'L'heroi en el desert' de 'Auques i ventalls'.

Finalment, Marcel Ortín, especialista en la prosa de Josep Carner, va parlar del poema 'Ulisses pensa en Ítaca' de la secció 'Llegendari'. Per ell, aquest poema lligava Carner amb l'antiga poesia catalana, amb Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi. Va definir el poema com una oda i una elegia alhora: 'L'Ulisses d'aquest poema també és Carner, i Ítaca també és Catalunya. Però més enllà d'obvietats, la veu de la consciència d'Ulisses diu més que Carner, com diu més de Catalunya, perquè és Ítaca, una Catalunya feta essencial en el record del poeta. Carner parla d'un hom mateix com si parlés d'un altre. Són desdoblaments que li reporten beneficis.'

Men?ame