- VilaWeb. Diari Electrònic Independent"> "> - VilaWeb. Diari Electrònic Independent">

Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  12.10.2007  06:00

Binocles a Frankfurt: L'estand dels agents

Men?ame
 

En un racó del recinte firal, de difícil accés i aïllat del soroll dels passadissos i halls, hi ha amagades darrere d’uns grans plafons de pladur vermell, una estesa de cadires i taules en perfectes i inacabables rengleres, on seuen pacientment agents i editors a la recerca d’aconseguir la gran venda els uns, el gran llançament els altres. En aquest espai inhòspit i poc acollidor s’hi fan, en realitat, la gran majoria de tractes editorials.

Cada agent per poc més de 500 euros té dret a una tauleta de nines i ‘dues cadiretes’ com l’anunci de la Caixa. Un metre quadrat i, això sí, un penjador perquè aquí fa fresqueta, la veritat, i en això els alemanys han estat condescendents. Les cites són de 15 minuts i la següent visita és implacable. També tindrà només 15 minuts i no està disposada a perdre’n ni un. Un agent amb quatre dies de feina seguida pot arribar a tenir més de 80 cites (això dins del recinte firal, perquè les que no hi caben es resolen amb algun sopar o algun còctel al vespre). En general editors i agents treballen 'nonstop' amb copa a la mà als vespres, amb cafè carregat als matins.

Aquí la feina és més silenciosa i menys vistosa, tret d’anys com aquest que l’anunci del Nobel de Literatura s’escau amb la Fira. Deu minuts després que s’anunciés el merescudíssim Nobel de Doris Lessing, les taules de l’agència que la representa han quedat col·lapsades pels editors de Lessing o pels que corren davant la possibilitat d’esdevenir-ne. La centraleta de l’oficina de Londres ha quedat col·lapsada. L’any que va guanyar Saramago el seu representant, a l’estil de Roberto Benigni, es va posar a cridar i saltar pels passadissos i en pocs minuts la laboriositat de l’estand es va convertir en una festa. Enguany, només cridava l’editor de Lessing a l’italià, Fannunci, mentre Sarah Nundy, una de les agents de Nurnberg, somreia i deia 'we are British, you know?' (som anglesos, saps?)

Tret d’aquests ensurts, l’activitat és silenciosa i les grans decisions es prenen un cop s’ha tornat a casa. Abans però els agents s’han ocupat d’ensenyar una vegada i una altra els catàlegs dels seus representats a editors amb cara de 'no m’interessa, no tens res més potent?', també han llegit la cartilla als editors mal pagadors que d’això n’hi ha arreu del món, i en els millors dels casos han fet conversa amb editors amb qui només es veuen un cop l’any, però que parlen dia sí dia també. Els tractes ja els han fet per correu electrònic, ara es tracta de reforçar els vincles: 'És molt important −comenta un agent de Madrid− mantenir les relacions. Estic convençut que hi ha molts llibres que s’han tirat endavant per la bona relació que s’arriba a establir amb els anys amb alguns editors.'

Agents, sub-agents, scoutts, avançaments econòmics, pagament a tant alçat, drets de 'trade', de tapa dura, de club, drets subsidiaris...: una tirallonga de contractes que varien segons el país, el tiratge, la campanya promocional... en general un món complex que combina estranyament la literatura amb clàusules legals.

Tot això en un entorn net on no hi ha ni un sol llibre, perquè tampoc hi ha una sola lleixa en tot l’estand col·lectiu. Apilonats a dreta i esquerra de les taules hi ha llibres que esperen ser venuts. Són en llengües alienes al comprador, però l’objecte del llibre no és un fetitx encara que sigui en alfabet ciríl·lic? Alguns agents així ho creuen, però són pocs. Els agents que tenen la potència de poder tenir estand propi en algun hall molt més ben situat tampoc tenen un sol llibre exposat. Són les normes de la Fira: 'La comercialitat de l’objecte pertany als editors, ells en són propietaris. Nosaltres només gestionem els continguts', aquest és el raonament que em fa un agent bregat i que fa tants anys que no posa llibres al seu estand que la meva pregunta l’ha sorprès. Porten catàlegs a tot color i excels per marcar el 'tengui i falti'. A molts dels nous gestors editorials tampoc no els calen els llibres. Si els criden l’atenció demanaran que se’ls n’enviï un exemplar que quedarà apilonat a la seva taula per, potser, amb sort ser llegit. Qui vol tornar carregat de pasta de paper a casa? Per què?

Potser sí, que anem més de pressa del que ens sembla cap al camí de l’edició digital. Si ni els mateixos editors necessiten els llibres per mirar, tocar, sospesar, olorar, fullejar.

Lota Torrents

Men?ame