Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  22.08.2007  06:00

Traduccions a l'alemany: Us oferim un article de 'L'ou de la serp', d'Eugeni Xammar, publicat per Berenberg

Men?ame
 

El periodista Eugeni Xammar va arribar a Berlín l'hivern del 1922. Hi va trobar una Alemanya, enfonsada per la derrota de la guerra, en què es gestava el nazisme. Va viure de primera mà moments històrics d’una importància cabdal, i hi va coincidir amb Josep Pla del 1923 al 1925, amb qui va viatjar per la Renània i Baviera. El llibre 'L'ou de la serp' recull els articles que Xammar va escriure des d'Alemanya durant aquell període. Berenberg l'hi publica aquest agost.

Berenberg també ha publicat 'Històries de mar' de Josep Pla. I, del mateix autor, les semblances que va escriure de 'Gaudí' i de 'Dalí'.


'L'ou de la serp' (Quaderns Crema), Eugeni Xammar
Llegiu-ne un fragment:


L’alemanya d’avui
BAVIERA: GALERIA DE RETRATS

Baviera és el país més divertit i feliç d’Alemanya. Ha denunciat, per boca del seu president del Consell de Ministres, el Tractat de Versalles, i té un dictador nou de trinca, que ja hem tingut el gust de presentar als nostres llegidors. Al voltant del dictador evolucionen uns quants personatges, que val la pena de conèixer. Alguns d’ells tenen ja molta fama i els altres la tindran, i si no l’arriben a tenir és que no hi ha justícia. Tots tenen una gran importància, tant pel que son com pel que representen.

El 'rei'
La pura tradició bavaresa exigeix que els reis de Baviera siguin boigs o, almenys, tocats del bolet, i que en nom d’ells governi un regent amb seny i uns quants ministres més o menys pagesos. El príncep hereu Ruprecht, pretendent a la Corona, i “rei” efectiu de Baviera, trenca la tradició. Sembla que hi és tot. No manca qui us arribarà a dir que de tota la gent que a Baviera fan i desfan és l’únic que té una mica d’enteniment. “ Si no fos així” us diuen, “ja faria dies que ell seria rei de Baviera i que de la República alemanya no s’en cantaria ni gall ni gallina.” Però, si, tal com diuen, el príncep Ruprecht no és un gat de frares, es comprèn que no tingui pressa a comprometre's. ¿ Què li falta? Viu a Baviera, tocant a Munic; governen els seus; li diuen “ majestats” a tort i a dret; el diumenge surt a fer gegants, acompanyat de tots els ministres i generals, passa revista a les tropes i torna a casa a l’hora de dinar més tranquil que tothom. de Berlín ningú l’amoïna. Mentre que a París, a Londres, o a Roma... qui sap, Mare de Déu.

El president Von Knilling
El “rei” de Baviera serà tan rei com voldrà. Però el que és el títol de “primer pagès del reialme” se l’haurà de pintar a l’oli. El primer pagès -si per primer pagès s’ha d’entendre. Com jo crec, l’home que sap fer millor el pagès- és el president Von Knilling. El predecessor de Von Knilling a la presidència del Consell bavarès fou l’actual dictador Van Kahr. Però Von Kahr va haver de dimitir perquè no es podia entendre amb Berlín i el va substituir Von Knillling. Durant un any de presidència, Von Knilling va acreditar-se de rondinaire transigent. A la reunió de caps de govern del estats alemanys, convocada per Stresemann per a decidir l’acabament de la resistència passiva, Von Knilling- contra les esperances de tothom- va ésser més transigent que mai. A tot va dir amén. Després de la reunió va pendre el te amb el president de la República, i tot atipant-se li va assegurar que podia dormir tranquil. I, després, cames ajudeu-me a pendre el tren cap a Munic aquell mateix vespre. Al cap de vint-i-quatre hores d’haver arribat a Munic, declaració de l’estat de guerra a Baviera, denúncia del Tractat de Versalles i nomenament de Von Kahr coma dictador. El Govern de la Reública va assabentar de tot això perquè el corresponsal a Berlín de la Frankfurter Zeitung es un home amable i va donar un cop de telèfon a la Cancelleria. Altrament se n’hauria assabentat pel diari, com nosaltres.
Quan els burgesos de Munic, entre boc i boc parlen d’aquest cop de llur president, diu que s’ennueguen de tant riure.

Adolf Hitler
Darrerament ha tingut l’acudit de fer-se retratar i d’escampar el retrat per tot Alemanya. Jo no he vist d’ell més que aquest retrat i em sembla que el conec de tota la vida. Porta gavardina, amb un cinturó ( em sembla que ja està dit tot), clenxa al cantó i un bigoti retallat de tal manera que resulta més alt que ample. Té el cap enlairat, la boca badada i els ulls a tres quarts de quinze i, prenent-ho tot plegat. un posat de satisfet, característic de les personalitats dictatorials, que n’hi ha per llogar-hi cadires. Aquest Hitler és, amb la protecció de Lundendorff, cap d’un moviment anomenat “social nacional”, que promet als obrers la lluna en un cove per amansir-los i mentrestant organitza una força armada il·legal per enderrocar la República . Hitler -com ja se’n deuen haver fet càrrec per el retrat- és un home que es fa moltes il·lusions. Però, mentre ell xerra i, amb els diners que li vénen, no se sap ben bé d’on, compra armes i publica un diari combat- el Völkische Beobachter- que és un dels millors d’Alemanya, els pagesos del govern li van segant l’herba sota els peus. La burocràcia bavaresa- que és una força com una casa- el té per un analfabet ( i si no ho és poc se’n falta). Els militars el deixen fer amb la intenció que els tregui les castanyes del foc. Von Kahr li han pres la plaça de dictador qua ell menys s’ho esperava. Quan Von Kahr es cansi, potser la dictadura ja no es portarà, i Hitler s’haurà de retirar de la política. Afortunadament, és un home que té un ofici. Abans d’ésser personatge era emblanquinador.

El príncep de Wrede
Fa deu anys un oficial de l’exèrcit alemany va agafar la dèria- cadascú per allà on les enfila- de passejar-se pels carrers de Munic amb l’uniforme de gran gala, creus i xarreteres, un barret de copalta i un paraigua estès, mentre feia un sol que estavellava. Va tenir, com és de suposar, ço que els castellans en diuen un “éxito loco”. Però al cap d’unes quantes passejades no li va quedar més remei que donar-se de baixa de l’exèrcit.
Aquest original era el príncep de Wrede. Actualment cap de les forces de cavalleria del moviment “socialista nacional”.
A Catalunya ja fa temps que sabem que aquest món és un “món de mones”.

Berlín, octubre de 1923
(La Veu de Catalunya, 9-X-1923)

Men?ame