‘2007, traduccions a l’alemany’: Maria Antònia Oliver

  • L'editorial Valentia publica 'Joana E' · Llegiu-ne un fragment

VilaWeb

Redacció

29.08.2007 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Maria Antònia Oliver anirà a Frankfurt, convidada per l’Institut Ramon Llull, per participar en una taula rodona sobre novel·la policíaca. Té tres títols de gènere negre publicats a l’alemany (‘Estudi en lila’, ‘El sol que fa l’ànec’ i ‘Antípodes’). A més, l’editorial Valentia, una petita empresa amb seu a Frankfurt, li publica a l’alemany ‘Joan E’, segurament el títol de més èxit de l’escriptora. Aquesta traducció forma part del paquet de deu títols d’autors balears que ha promogut i pagat l’Institut d’Estudis Baleàrics.A més de Maria Antònia Oliver, Valentia també publicarà la traducció a l’alemany sengles obres de Baltasar Porcel, Pau Faner, Antoni Vidal Ferrando, Guillem Frontera, Rosa Planas, Antònia Vicens, Maria de la Pau Janer, Gabriel Janer Manila i Antoni Serra.

‘Joana E’ (Edicions 62) de Maria Antònia Oliver

Llegiu-ne un fragment:

Nota de l’autora

Aquesta és una història real.

Vaig conéixer na Joana a Barcelona, l’any 1979. Era una dona de 69 anys, extraordinària, molt guapa, molt grassa, molt vital. Em va explicar la seva història i jo li vaig dir que en volia fer una novel.la. Ella es va posar a riure i em va dir: «Però si és un melodrama! No s’ho creurà ningú.»

L’any vuitanta vaig començar a escriure la novel.la. Tenia cassettes amb la seva veu, blocs de notes amb les meves impressions i qualque apunt d’ella, però també tenia al cap altres projectes que m’estiraven més que aquella història i ho vaig deixar estar per més endavant. L’any vuitanta-cinc m’hi vaig tornar a posar, i quan ja havia escrit moltes pàgines —amb les quals no m’hi trobava a gust— me’n vaig adonar que no havia trobat el to de la història. I ho vaig tornar deixar.

L’octubre de l’any vuitanta-vuit jo em vaig posar malalta i na Joana em va venir a veure al Clínic. Estava magra, molt desmillorada. Em va dir que tenia càncer, que no viuria gaire temps. Que se’n volia anar a Londres, «m’agradaria morir-m’hi, perquè és la ciutat que més estim».

I, com ella volia, va morir a Londres el 22 de desembre.

El mateix dia que moria mumpare. Justament l’endemà que jo vaig sortir del Clínic. No vaig poder anar ni a l’enterrament de mumpare ni a la incineració de na Joana, però aquelles morts em varen marcar.

Uns mesos després vaig intentar de bell nou escriure la novel.la. Si ella m’havia dit que era un melodrama, escriuria un melodrama. I em sembla que vaig trobar el to: es tractava de fer sentir la seva veu, i no la meva. Es tractava que no fos jo qui explicàs la seva història, sinó ella, amb el seu llenguatge, la seva manera d’explicar-se, els seus dubtes, contradiccions, moments de felicitat i moments de misèria, amb la seva por i la seva indignació, les seves obsessions, amb les coses que m’havia volgut contar i les que m’havia amagat, amb la ingenuïtat, la saviesa, la racionalitat i la passió amb què ella s’exterioritzava.

I amb les meravelloses interferències de tres escriptores cabdals —Víctor Català, Virginia Woolf i Charlotte Brontë—, que potser el lector no notarà però que hi són tot al llarg del llibre. Algunes les hi posava ella, «si algú ho ha explicat tan bé, per què no utilitzar-ho?». I algunes les hi he posades jo, pel mateix motiu que ho feia ella.

A part d’això, m’he limitat a garbellar —només una mica— els seus records i els meus papers; a posar-hi una mica de literatura: a canviar els noms i els oficis dels personatges, els llocs on passa l’acció, i a tallar la història amb el seu segon casament. Però he conservat, això sí, el seu nom de fonts, el que ella em va dir quan ens varen presentar: Joana E.

Ha estat una història que he tingut com un corcó, més o menys amagada però sempre present a la meva ment, fins ara que l’he escrita. Ara me’n sent alliberada.

Aquesta és, doncs, la història d’ella.

M. A. O.

Enllaços
Maria Antònia Oliver al ‘Qui és qui‘.

Recomanem