10.05.2007 - 15:18
El jove periodista italià Roberto Saviano, amb vint-i-vuit anys, comprèn millor que ningú Salman Rushdie. Així com l’escriptor indi fa gairebé vint anys que viu en semiclandestinitat per causa d’una fàtua religiosa, Saviano és des de l’any passat protegit per la policia i allunyat de la seva Nàpols natal per ser en el punt de mira de la camorra. El motiu? Les desenes d’articles que ha publicat aquest llicenciat en filosofia sobre el crim organitzat al sud d’Itàlia i, especialment, el llibre ‘Gomorra‘, que ara Empúries acaba de traduir al català.Excepte el començament i el final, que tenen l’inabastable port de Nàpols de protagonista, ‘Gomorra. Viatge a l’imperi econòmic i al somni de domini de la Camorra‘ (Empúries, amb una traducció de Pau Vidal) no té una trama argumental definida. Cada capítol, de fet, es pot llegir com un article gairebé independent, però sempre amb el mateix objectiu: desgranar, un a un, tots els graons, tots els tentacles, tots els oficis del sistema camorrista napolità, del més baix al més alt, sense menystenir-ne cap: des de la “mala vida” dels “compares” (nom amb què eren coneguts els caps dels clans fins a l’èxit del film El padrí, de Francis Ford Coppola) fins als pals (vigilants del territori), passant pels soldats, els ‘stakeholders’ (intermediaris empresarials) i els submarins (jubilats que cada dia 28, puntualment, porten la mesada econòmica a totes les famílies a sou d’un clan). Tothom hi surt retratat, a les 351 pàgines del llibre, que beu de fonts judicials, interminables escoltes policíaques, hores i hores de converses i caminades amb la gent dels “territoris malalts de màfia” (Secondigliano, Cases Celestes o Terzo Mondo, on Saviano ressenya una pintada molt eloqüent: “Rione Terzo Mondo. Non entrate”) i, fins i tot, amb observacions directes pròpies de Günter Wallraff a ‘Cap de turc’ (1985), com ara treballar de descarregador als molls de Nàpols o de paleta de la construcció, dues activitats que li permeten descobrir els petits engranatges que, del tros de tela arribat amb vaixells de la Xina o del maó d’una promoció immobiliària, acaben convertint la regió de Nàpols en la Gomorra dels nostres dies.
Moda, roba, obra…
Saviano tampoc té por de denunciar els actors del Sistema, la paraula
(en majúscula) que es fa servir a Nàpols per referir-se a la camorra.
Comença assenyalant el negoci de la roba “Made in Italy”, ben
implantat al sud d’Itàlia gràcies a unes condicions laborals
inexistents: horaris sense límit, fàbriques clandestines, sous molt
per sota del mercat, còpia de dissenys indiscriminada… Continua les
acusacions apuntant cap al ciment armat, “el petroli del sud”, que
segons Saviano hauria de comportar canvis a la constitució italiana
per plasmar-hi “que el país es fonamenta en el ciment i els
constructors. Els pares de la pàtria són ells”. I amb una sola xifra
resumeix les dimensions de la gran factoria del crim organitzat a la
província napolitana: únicament nou de la norantena de municipis que
la integren no han viscut mai inspeccions, recerques o escorcolls
judicials segons la llei 416 bis d’activitats mafioses. La infiltració
camorrista al poder polític, amb tot, és inversa a la de les altres
regions infectades per la màfia. “Els clans de camorra no necessiten
polítics com els grups mafiosos sicilians, són els polítics els que
depenen necessàriament del Sistema”. I ho rebla amb unes paraules del
penedit Carmine Schiavone del 2005, quan va declarar que el Sistema no
és un antiestat: “Només existeix un territori on es fan negocis, amb,
a través o sense l’estat”. És una de les diferències de la camorra
napolitana respecte de la resta de grans famílies mafioses de la
Itàlia meridional (Cosa Nostra, de Sicília; ‘Ndrangheta, de Calàbria,
i Sacra Corona Unita, de la Pulla), però no l’única. Respecte de
Sicília, per exemple, Saviano hi veu una altra diferència substancial:
la camorra no és centre d’atenció permanent dels mitjans i, per això,
s’hi apliquen “termes d’anàlisi antics, passats de moda”. Així, mentre
la camorra s’ha transformat notablement aquestes últimes dècades, “els
ulls dels observadors, siguin experts o no”, no han canviat gens. Això
impedeix, per l’autor, fer-se càrrec que la camorra és el sistema
mafiós més potent d’Itàlia, molt per damunt dels altres en volum de
negocis, índexs de criminalitat i potència armada. “La regió de la
Campània és el territori amb més assassinats de tot Itàlia, i un dels
primers del món. El cotxe de morts té els pneumàtics gastadíssims; una
fotografia del dibuix completament esborrat i el color gris de la part
de dins seria la perfecta imatge simbòlica d’aquesta terra”. I fa
recomptes de morts: 3.600 des del 1979 (data del seu naixement), una
xifra superior a la de conflictes armats com el del nord d’Irlanda, el
País Basc i els anys de plom d’Itàlia.
… i droga
El tercer puntal de la maquinària econòmica camorrista és la droga,
protagonista d’alguns dels passatges més esgarrifosos del llibre de
Saviano, com la descripció a la pàgina 89 del procés que segueixen els
clans a l’hora de tallar (adulterar) la droga per treure’n més
beneficis. Tant en les descripcions de les víctimes de la droga com de
les ‘faide’ (les guerres entre famílies), Saviano s’hi recrea,
probablement per fer entrar de ple el lector en una realitat
napolitana massa avesada a la mort. Hi és tan quotidiana, que fins i
tot genera conceptes desconeguts a casa nostra com ‘lo scuorno’, la
por o vergonya que passen les víctimes esteses a l’asfalt els últims
minuts abans de morir. Però, de fet, també descriu minuciosament
desenes d’assassinats sabedor del valor simbòlic dels detalls: “Cada
centímetre de carn (…) és un mitjà de comunicació de guerra”. La
mort i la violència, explica Saviano, arriben a tenir reminiscències
del setè art. És a través d’un veterà de la policia científica de
Nàpols que ens destaca la influència d’alguns films en els joves
soldats de la camorra: ‘Per culpa d’en Tarantino ara ningú sap
disparar com Déu mana! Ja no disparen amb el canó recte, perquè porten
la pistola inclinada, gairebé plana, com a les pel·lis, que és una
cosa desastrosa. Disparen al baix ventre, a l’engonal i a les cames,
els deixen molt malferits, però no els maten. Per això no els queda
més remei sinó rematar-los d’un tret al clatell. Un bany de sang
gratuït, una barbàrie completament innecessària’. I és també amb la
mort, amb l’assassinat impune, que denuncia el capgirament, la
subversió, de l’estat de dret al sud d’Itàlia, on la presumpció
d’innocència no s’aplica per defecte ni a les víctimes (alguna cosa
deuen haver fet) ni a qui testimonia en contra dels clans. Això
dificulta, segons l’autor, la liquidació de la camorra per mitjà de
l’acció judicial, atès que ‘cada detenció, cada superprocés, sembla
més aviat una manera de rellevar el cap i posar fi a una fase, més que
no pas una acció capaç de posar fi a un sistema de coses’. Però
Saviano tampoc es deixa endur pel pessimisme i ens revela, als darrers
capítols, que encara hi ha una estratègia molt vàlida perquè el
Sistema camorrista, en majúscula, deixi d’estar per damunt del sistema
estatal, en minúscula. Seguint l’exemple de Don Peppino Diana, el jove
capellà de Casal di Principe assassinat per haver aixecat la veu
contra els clans, l’autor acaba defensant amb convicció la força de la
paraula, que “només es pot esborrar matant”.
Martí Crespo.
Enllaços
Wu Ming: presentació de ‘Gomorra’ a Bolonya (en MP3).
