‘Important, això d’avui’

Puja el teló. Es veuen 600 empresaris i alguna empresària a l’Aula Magna de l’IESE de Barcelona. Parlen Pedro Nueno, Germà Bel i Andreu Mas-Colell. Baixa el teló. Títol de la pel·lícula? ‘L’aeroport de Barcelona: infrastructura clau per al futur de l’economia catalana’. Bé, aquest era el títol de la convocatòria. El díptic que es reparteix als assistents s’ha ampliat i parla del ‘futur de l’economia catalana i espanyola’. Queda clar que és una pel·lícula apta per a tots els públics i políticament correcta.

Les primeres paraules que sento quan entro a la sala, deu minuts abans de començar, són: ‘Important, això d’avui’. Ho diu un empresari amb americana i corbata, tot seriós, a un altre empresari amb americana i corbata. Compto el nombre de trípodes de càmeres de televisió que hi ha plantats a terra i n’hi ha onze. Això, a banda els entrenaments a can Barça, és indicatiu d’un acte de primera magnitud mediàtica.

Miro les cares dels qui ja han arribat i els noms a les butaques dels qui encara no, i m’agafa un cert vertigen. En aquest auditori hi ha les primeres espases empresarials del país, el Poder en majúscula, els fabricants del PIB català, pela llarga, negocis confessables i no. Hi és tothom, la llista és inacabable: Ricard Fornesa, Jordi Mercadé, Leopoldo Rodés, Marian Puig, Salvador Gabarró, Isidre Fainé, Josep Oliu, Josep Manuel Basàñez… La notícia no és qui hi ha, sinó qui no hi ha. Jo només observo l’absència de Lara Bosch, però és probable que sigui a l’aeroport de Madrid, fent escala per anar a Boston o de tornada de Miami.

No hi ha polítics en actiu ni membres del govern, però sí uns quants dels qui han fet el trànsit del poder aparent al real: Roca i Junyent, Lacalle, Anna Birulés, Antoni Subirà, Narcís Serra. També hi ha en Jan Laporta, que belluga xifres econòmiques prou altes per a ser membre d’aquest club. Des d’un lloc discret s’ho mira Ramon Tremosa, un economista que fa dies que posa el dit a la nafra aeroportuària i que ahir va presentar el seu llibre ‘Estatut, aeroports i ports de peix al cove’ a Maó. La presència de dones entre el públic és simbòlica i la d’homes partidaris del sensecorbatisme de Bargalló, encara més. Tothom és molt educat i el primer mòbil sona quan Germà Bel ja fa vint minuts que xerra.

L’ex-diputat socialista fa la intervenció més acadèmica. Bel, que havia treballat al Ministeri de Foment espanyol a l’època Borrell, presenta xifres i cita Mafalda per lamentar que les urgències no ens deixin temps per a ocupar-nos dels afers importants. Ell creu que l’aeroport de Barcelona és un afer important i diu que el punt clau és de decidir si continuem acceptant la gestió integrada d’AENA o reclamem una gestió individualitzada. La primera, la practiquen Romania, l’estat espanyol i pocs més, mentre que la segona promou la competència, afavoreix la transparència financera i fomenta la innovació. La tria és clara. Quant als objectius, diu que la pretensió no és de ser Frankfurt, sinó un centre de connexió de vols intercontinentals.

Andreu Mas-Colell és el següent a parlar. Fa un discurs més reivindicatiu i polític que no el de Germà Bel, molt ben rebut per una part de l’auditori. Comença dient que Barcelona no vol ser una ciutat de sostre baix, i per tant necessita un aeroport que tampoc no ho sigui. Coincideix amb Bel que és molt més urgent canviar el model de gestió que no prendre decisions sobre la possible privatització de l’aeroport, concessions o tarifes. Mas-Colell es manifesta convençut que el consorci gestor ha de defensar els interessos del territori i reclama el dret de competir en igualtat de condicions, sense que ‘defensin’ els nostres interessos els mateixos que sovint els ignoren.

Pedro Nueno, l’amfitrió, és el darrer a intervenir-hi i el primer a fer-ho en espanyol, en deferència als seus ex-alumnes, vinguts de tot el món. Una persona que seu al meu costat pregunta ingènuament per què no ho fa en anglès. Nueno fa, amb diferència, el parlament més divertit. Aplica tècniques oratòries i de presentació modernes, amb un sentit de l’humor anglo-saxó difícil de resistir. Ha demanat l’opinió a Paul Samuelson, premi Nobel d’economia, que aporta un punt de vista interessant: l’Àsia i l’Àfrica són el futur i Barcelona es troba molt ben situada per connectar-hi.

S’acaben els parlaments i comença el tercer temps, en terminologia de rugbi. L’aperitiu és de sostre alt, com correspon als aperitivistes. Un empresari espanyol amb croqueta a la mà comenta a un col·lega: ‘Esencialmente, ¿todo eso es política, no?’. I sí, avui, excepcionalment i sense que serveixi de precedent, potser fins i tot de manera inconscient, la classe empresarial catalana ha fet política. Demano a Salvador Cardús que em doni una opinió publicable de l’acte i, després de somriure i de rumiar-s’ho, mostres ambdues d’intel·ligència, em comenta que, si tot això té continuïtat, benvingut serà. Ramon Tremosa compensa l’actitud un xic escèptica de Cardús sentenciant que som davant una fita, que cada dia es deixen de guanyar molts diners per la mena d’aeroport que tenim i que avui s’ha demostrat que Catalunya té més poder econòmic que poder polític: ‘Fa més por el president d’Abertis que un conseller del govern.’ Entre els assistents, una pregunta recurrent: ‘I ara què?’