Margarit: ‘Donaria la pell per un bon poema, encara que ningú no sabés que és meu’

  • Entrevista amb el poeta Joan Margarit, que publica 'Casa de Misericòrdia' (Proa)

VilaWeb
Redacció
14.02.2007 - 18:59

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Joan Margarit, un dels poetes vius de més èxit, acaba de publicar un nou llibre, ‘Casa de Misericòrdia’. Aquí entén la poesia com una casa de misericòrdia, que és com tenir on agafar-se en les adversitats de la vida. La intempèrie, en diu ell. En l’entrevista parla de com la societat d’avui nega la mort, que la gent no es coneix a si mateixa, de la necessitat de gosadia i d’humilitat a l’hora d’escriure un poema, de l’etapa nova que ara comença.—Als seus llibres de poemes, no hi manca mai un epíleg, que ajuda el lector a entendre el moment en què es troba, el punt de partença dels poemes, etc.

Acostumo a escriure un epíleg als llibres de poemes, és una mena d’atenció als lectors. Se suposa que el lector ha arribat al final i és una manera de dir-li: ‘Els poemes ja s’han acabat. Xerrem una estona?’ Procuro que siguin temes que ajudin o, en tot cas, que no li facin nosa. Perquè el lector, el poeta i el poema són tres parts que no funcionen, si n’hi ha una que falla. Escriure i llegir són operacions complementàries i molt semblants.

—Molt semblants?

Escriure un poema o llegir un poema és molt semblant: allò que busques, que fas, com l’estructures, com hi vas, com en véns…, molt semblants.

—’Casa de Misericòrdia’ és un llibre de poemes dur i trist.

No, és lúcid. Jo busco la lucidesa. I la lucidesa és la intel·ligència acompanyada de la comprensió i del sentiment. Els pecats capitals encara són els mateixos de sempre i darrere cada pecat capital hi ha la por. I només tens una manera de neutralitzar-la, que és entenent-la i encarant-hi, obrint la porta del ‘quarto’ fosc. Tan sols així perd el seu caire amenaçador.

—I en aquest llibre quina por conjura?

La de la indigència en què ens trobem immergits. Perquè la intempèrie en què vivim periòdicament t’esquerda la vida confortable: la dona que estimes et deixa o t’enganya, el fill que se’t mor… Sempre hi ha un moment que la vida s’esquerda. I llavors, què fas? On t’aixoplugues, quan veus que la intempèrie té tanta potència? D’aquí ve una mica la teoria de ‘Casa de Misericòrdia’.

—Quina teoria?

Les cases de misericòrdia eren edificis molt corrents en la meva infantesa. Eren orfenats. Un dia mirant una exposició sobre cases de misericòrdia em vaig adonar que hi havia sol·licituds de vídues de marits afusellats. Perquè eren els fills dels represaliats els qui després de la guerra omplien els orfenats. I no vaig sentir ràbia, pena, dolor, rebuig…, no vaig sentir res. Em vaig demanar per què una dona demanava al ‘vencedor’ que li havia afusellat el marit de posar els nens a la casa de misericòrdia? Molt senzill, perquè si no anaven a parar allà sols els restava la intempèrie. La casa de misericòrdia no era gran cosa (uns casalots governats per capellans amb una disciplina gairebé militar…), però era molt més que res. Perquè res era la mort.

—Supervivència.

I llavors dic, què és la poesia? Home, un poema no és gran cosa, però és millor tenir un poema que no tenir res, en el moment que se’t mor un fill. Aquest és el joc. I és això que ressegueix per sota tots els poemes del llibre; i el vaixell insígnia és el poema que porta el mateix nom que el títol.

—Que diu: ‘És com la poesia: un bon poema,/ per bell que sigui, ha de ser cruel./ No hi ha res més. La poesia és ara/ l’última casa de misericòrdia.’

Ha de ser cruel perquè ja ens ho deien les àvies: allò que no pica no cura.

—Únicament per això?

Vol dir que no hi ha res que valgui la pena que no costi esforç. Vol dir: desconfia d’allò que no costa gens d’esforç. I aquesta és una societat que alimenta la idea contrària, que tot és natural: naturalment que tinc electrodomèstics; naturalment que tinc penicil·lina; naturalment que la mort no existeix… Oh, però, naturalment, jo puc tenir un accident. ‘No, diuen, no és un accident; algú en deu tenir la culpa, i mentrestant avisen el psicòleg.’ Però la intempèrie de veritat és una altra cosa.

—En aquests poemes hi ha la presència de la mort.

És lògic que s’hi plantegi la mort. Perquè un poeta d’avui que no es plantegi la mort és que està a la lluna. Vivim en una societat que nega la mort pertot arreu. Només el fet de l’existència del tanatori ja indica el desastre de la societat d’avui. Un mort no encomana res, doncs per què enviar-lo al tanatori? Quan es va morir la meva filla no la vaig pas portar al tanatori. Per què la hi havia de portar, si havia viscut sempre a casa? Allà es va estar fins que la vam portar al cementiri, no em va fer gens de nosa. Els morts, els porten al tanatori perquè fan nosa. Treure’s el mort del damunt, ja ho diuen. Perquè ens fan declarar-nos vençuts abans de començar la batalla? Però, és clar, per plantar cara a la mort necessito saber qui sóc. I no ho sé, perquè en aquest aspecte som analfabets. L’analfabet d’avui no és pas qui no sap llegir, sinó qui no sap res de si mateix. I si no saps res de tu mateix, tampoc no saps res dels altres. I l’única cosa que pots fer és menjar, cagar, fer sexe, conduir un cotxe i vendre telèfons mòbils. No pots fer res més. I això és molt poca cosa, i enmig de la intempèrie i les esquerdes no serveix de res.

—Això passa més ara que no abans o ha passat sempre?

Ha passat sempre. Però, com que abans no teníem tants recursos d’entreteniment, es notava menys. Ara la indústria de l’entreteniment és brutal i, teòricament, una persona es pot passar tota la seva vida sense tenir ni un pensament. Però tampoc no és possible, perquè la intempèrie no et deixa. I crac, et venta una garrotada. Hi ha una diferència tan brutal entre els recursos d’entreteniment i els recursos autèntics per a confrontar-se a les situacions difícils i per a créixer i estar més preparat per a qualsevol cosa que vingui…

—La poesia, doncs, és el seu aixopluc en la intempèrie.

El meu aixopluc és escriure poesia i, per a molta gent, l’aixopluc és llegir poesia.

—A l’epíleg parla de la necessitat de gosadia i d’humilitat a l’hora d’escriure poesia.

Abans has de ser agosarat, perquè, si no, tot allò que tens al darrere et paralitza. Una vegada has trencat el gel i has estat prou agosarat per a fer-ho, llavors has de ser humil. Sobretot al final. I normalment hi ha molts poetes que fallen, perquè ho fan al revés: de primer es caguen a les calces i després, quan han fet tres ratlles, s’estarrufen.

—La gosadia és també tenir el valor de mostrar-se nu, sense pudor?

No. És com allò que deia Baudelaire: el poeta que enmig del poema ha de consultar el diccionari és com el soldat que enmig de la batalla ha de mirar el manual d’instruccions de l’escopeta. Això no pot ser. Doncs, és igual. Enmig de la batalla no estàs per si ets pudorós o no ets pudorós. Quan escrius un poema allò que vols és fer un bon poema. Jo donaria la pell per un bon poema, encara que ningú no sabés que és meu.

—I la humilitat és perquè no et perdi la popularitat? Vostè és un dels poetes que més llibres ven aquí…

Hi ha un fons que tothom té clar i és que no veuràs mai la teva obra des de prou distància per a saber si l’has encertada o l’has pifiada. Això no se sap mai fins que la mateixa societat pren perspectiva i s’ho mira cinquanta anys després d’haver-te mort. Qui ara estigui segur, menteix. Això, no ho saps mai. I si estàs segur, és que ets beneit.

—Però una mínima seguretat bé es necessita per a publicar.

La que tu t’imposes. De primer, crec que tinc coses a dir. Per què? Normalment creus que tens coses a dir perquè proves de llegir bastant de tot, en poesia. I dius: ‘Coi, hi ha una cosa que no trobo enlloc; això és un senyal que potser aquell forat és el meu.’ Fas una aposta i tires endavant. Ho fas tan bé com saps. I al final dius: he fet això. Acabes i punt. Però, seguretat, no en tens mai.

—Aquí hi ha gosadia també.

És la filla de la gosadia que dèiem abans. Muntar un edifici de vanitat damunt d’això…! Home, jo sóc arquitecte, els fonaments han d’estar bé. Aquest territori no és bo per a fer un gran muntatge de vanitat. Pots fer molt el ridícul. Val més ser tranquil.

—L’any passat va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or per ‘Càlcul d’estructures’. Després del sopar li va tocar de fer el discurs. Va ser un discurs dur, amb una certa ràbia, en què va tocar coses que també recull a l’epíleg.

No és estrany, perquè escrivia aquest epíleg en aquella època.

—Criticava la figura del poeta maleït nascut de les avantguardes i era dur amb els poetes sorgits els anys vuitanta. També arremetia contra la política de les subvencions…

Amb el romanço de les avantguardes hem hagut d’aguantar un seguit de senyors i senyores que han fet mals poemes, amb l’argúcia que érem nosaltres que no els enteníem a l’hora de llegir-los. I aquí els poetes dels anys vuitanta van jugar a aquest joc de ‘a mi no m’entenen, però jo sóc excels’. I la major part eren uns patates, perquè no n’ha quedat res.

—Però a l’epíleg d’ara la reflexió és molt més serena.

Home, és clar, perquè sóc a casa. De cara al públic em sento més incòmode. Però no crec que digués coses gaire diferents. Per exemple, hi ha un poema, ‘Ciutadans’, que va contra la subvenció.

—Quan es va morir Miquel Martí i Pol algú va escriure que ara sols restaven dos poetes populars, l’un era vostè i l’altre Enric Casasses. Què en pensa?

La poesia catalana trobo que passa un bon moment, com la castellana. Passem més bon moment poètic a la península que no a França o Itàlia. La poesia catalana i espanyola té bastant bona salut. I hi ha gent que escriu de molt diferent manera i molt bé. En això no he tingut mai cap dificultat. A mi, m’interessa el poema bo. És a dir, la meva gran alegria és quan trobo un poeta que escriu des d’unes bases i amb un estil completament diferent del meu i li trobo un bon poema. És la màxima felicitat, perquè n’aprenc. M’interessa molt la persona que arriba a un bon poema des de pressupòsits molt diferents.

—És lector d’Enric Casasses?

Jo sóc lector de tothom, quan fa un bon poema. És clar. I sóc lector de Vladimir Holan i de Paul Celan, que no tenen res a veure amb la meva manera de veure el món ni la poesia. Però n’aprenc. I aprenc llegint Wallace Stevens… De pre-supòsits. zero. I entre més coses, aprens la humilitat de no pensar que la teva manera de fer és única. I a l’acte que has dit, doncs m’hi trobava incòmode, i sempre acaben fent-te dir coses que… Em sembla que ja m’he guanyat el dret de la tranquil·litat i prou feina tinc a fer els meus poemes, i amb el temps que em resta, fer-la tan bé com pugui. Per això també fa molt que no faig ni de jurat, ni presentacions de llibres, ni pròlegs…

—Sí, es prodiga poc. Ara que s’ha jubilat de la càtedra de càlcul d’estructures, a què es dedica?

Escric i llegeixo. És que és molta feina això!

—Dos anys ha tardat a tancar ‘Casa de Misericòrdia’. Deixa reposar els poemes?

Normalment, sí. A vegades, no; fou el cas de ‘Joana’. Home, després dels anys també has de saber-te distanciar i tampoc no pot ser que necessitis cinc anys. Has de tenir prou ofici per a saber quan ets massa a prop d’un tema i quan l’has de deixar refredar. Al cap i a la fi, són paraules, hi ha una experiència que també compta.

—Amb què enllaça ‘Casa de Misericòrdia’?

Jo diria que ve de ‘Càlcul d’estructures’. Tots els poemaris han estat sempre una aproximació a la tragèdia grega (la vida, la mort, les persones, el món dels vicis, virtuts, defectes, sofriments…), una mirada des de fora. Però aquest llibre, ‘Casa de Misericòrdia’, té de singular que hi ha arribat, al món de la tragèdia grega; hi ha arribat i el travessa. És a dir, que el llibre següent serà de després de la travessa.

—I en aquest altre moment, que ja deu viure, què s’hi veu?

No t’ho diré pas, què es veu des de l’altre cantó, un cop travessat aquest món. De fet, hi ha algun poema a ‘Casa de Misericòrdia’ que ja no és d’aquí sinó de l’etapa nova que he començat.

—Digui’m quin.

‘Cançó del llac’. Sí, jo diria que sí, però potser d’aquí a un any canviaré de parer.

Montserrat Serra

Cançó del llac

Llac solitari que dus

la fredor de la teva aigua

sense estimar-la:

el teu silenci et delata.

La teva fredor de llac

està gelant la meva aigua.

Sense estimar-la.

El meu silenci et delata.

Perquè també sóc immòbil,

la teva aigua és la meva aigua.

Sense estimar-la.

El meu silenci em delata.

Com tu, jo duc en els ulls

la fredor de la meva aigua.

Sense estimar-la.

El meu silenci em delata.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any