Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  16.12.2006  18:47

Josep M. Castellet i la desbandada

Men?ame
 

Dijous 14 de desembre, al Palau Moja de Barcelona, es va fer la presentació de la biografia 'Josep M. Castellet, Retrat de personatge en grup', en motiu dels vuitanta anys que l'editor feia l'endemà dia 15. La sala noble va quedar petita. Molts amics volien participar en l'acte d'homenatge a aquesta figura destacada del món literari. Van coincidir Raimon, Oriol Bohigas, Salvador Giner, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Joaquim Molas...

I també Xavier Rubert de Ventós, Modest Prats, Ferran Mascarell, Jorge Herralde...

A la taula que presidia l'esdeveniment, Castellet era acompanyat per Teresa Muñoz, la seva biògrafa, l'editor Xavier Folch, que va substituir Castellet com a director editorial de 62; Anna Maria Moix, amiga i representant dels 'novísimos'; i Joan Rigol, ex-conseller de Cultura, que va destacar el paper fonamental de Castellet en l'intent del Pacte Cultural.

Josep Maria Castellet se'ls va escoltar, va escoltar un munt d'elogis entomats amb un somriure dolç. Després va parlar ell, amb ironia i sentit de l'humor, amb veu ferma que només es va trencar al final. D'entrada, va dir que no havia volgut escriure cap discurs, que una cosa és escriure pròlegs o crítica literària i una altra parlar davant dels amics.

Llavors va etzibar: 'Això de fer vuitanta anys és una catàstrofe. I poca broma. Mireu, als anys quaranta, quan anava a la facultat de Dret, tenia un catedràtic de Dret Penal que ens organitzava activitats colaterals a l'assignatura. Per exemple, ens va fer presenciar una autòpsia, ens va portar a un psiquiàtric... I un dia vam assistir a la conferència d'un metge que havia de parlar sobre la vellesa. M'ha quedat gravat per tota la vida. Va dir: 'La vellesa és la desbandada'. Així, doncs, això va malament. La desbandada no és només una cosa teva, també és una cosa dels altres. La quantitat de persones que estimava i que he perdut...'.

'El sentiment de la mort el vaig viure, experimentar, de molt jove, quan vaig agafar la tuberculosi, la malaltia de l'època. Si no et mories, agafar tuberculosi anava molt bé, perquè no podies fer res i acabaves llegint (llegir i llegir molt és fonamental!). Fins i tot s'han produït correspondències entre tuberculosos, com la relació epistolar que vaig tenir amb Joan Ferraté, també malalt de tuberculosi. Ara els de l'editorial diuen que volen publicar aquestes cartes, jo no ho veig clar, perquè crec que només són una curiositat. Hi ha molta gent del món de la literatura que va patir tuberculosi: ahir al programa Saló de lectura de BTV hi havia el Jorge Herralde, que també va ser tuberculós. Ara, el sentiment de la mort és angoixós. Jo vaig estar un any en un sanatori per recuperar-me. En aquest període de temps en van morir trenta-cinc. Davant d'això entens que el món és complex i complicat'.

'Un dels encerts del llibre és el subtítol, 'Retrat de personatge en grup', perquè jo tot el que he fet ho he fet en grup. Jo m'he fet amb els altres. Contrastar, discutir, és un bon camí per no agafar dèries de solitari. I és una manera d'enriquir un projecte, amb risc a equivocar-te, és clar, però no tant. Jo no crec que hagi liderat cap grup. Ara, saber treballar en grup potser sí que és un mèrit que em reconec, i és el llegat que m'agradaria deixar'.

'El treball en grup facilita grans amistats, que perduren. Per exemple, tinc una amistat profunda amb Félix de Azúa (que avui ha vingut aquí), encara que hagi comès el greu error de ser fundador del partir Ciutadans. Però ens hem abraçat avui, que no val la pena barallar-se. Ara ja em miro les coses a distància i amb un cert escepticisme'.

'Volia parlar del temps. Tinc com a llibres recurrents alguns de T. S. Eliot, entre els quals hi ha 'Els Quatre quartets'. Eliot dóna una visió circular del món que és la que acabes tenint quan et fas gran: 'La nave va...' ? però els resultats segueixen essent els mateixos. Sembla una visió molt pessimista. També considero que és necessari que els moviments existeixin, perquè em semblen importants per la tasca cultural. Però som un pont i no gaire cosa més, i hi transita gent que es trobarà amb altres ponts. És la circulació de la vida. I la frase d'Eliot diu: 'Present i passat/ tal vegada són presents en el futur/ i el futur contingut en el passat'. Tot és comprès aquí'.

A la foto de dalt: Joaquim Molas felicita Josep M. Castellet.

Men?ame