Notícies

Dijous  09.11.2006  12:53

S'ha mort Markus Wolf, l'espia més cèlebre de la Guerra Freda

Va publicar el llibre 'L'home sense cara', traduït al català, del qual us n'oferim la introducció

Men?ame
 

Markus Wolf, un dels espies més famosos de la Guerra Freda, s'ha mort anit a Berlín a l'edat de vuitanta-tres anys. Wolf fou el cap dels serveis secrets exteriors de la Stasi, el servei d'intel·ligència de la República Democràtica d'Alemanya, des dels anys cinquanta fins als vuitanta. Se l'anomenava l'espia sense cara. Wolf va escriure un llibre que va titular precisament 'L'home sense cara', traduït al català i publicat per Quaderns Crema.

Aquí en teniu la introducció:

Durant trenta-quatre anys vaig ser el cap del servei d'espionatge exterior del Ministeri de Seguretat de l'Estat de la República Democràtica. Fins i tot els meus enemics més aferrissats reconeixen que probablement era el servei més eficient i efectiu del continent europeu en el seu gènere. Vam aconseguir molts dels secrets estratègics i tècnics dels poderosos exèrcits alineats en contra nostra, i vam passar-los, a través del servei d'espionatge soviètic, als centres de comandament del Pacte de Varsòvia a Moscou. Molts creien que jo sabia millor els secrets de la República Federal d'Alemanya que no pas el canceller en persona, a Bonn. De fet, vam col·locar agents al despatx privat de dos cancellers, entre els aproximadament mil individus que teníem infiltrats en tots els sectors de la vida política i econòmica d'Alemanya Occidental, i en altres àrees de la societat. Molts d'aquests agents eren alemanys occidentals que treballaven per a nosaltres purament per convicció.

Jo veia la meva vida personal i professional com un arc que tenia l'origen en el que era, sota qualsevol punt de vista, un gran objectiu. Els socialistes de l'Alemanya Oriental vam provar de crear una nova mena de societat que no tornés a repetir mai més els crims alemanys del passat. Per damunt de tot, estàvem decidits que mai més no tornés a originar-se cap guerra en terra alemanya.

Els nostres pecats i els nostres errors van ser els de qualsevol altra agència d'espionatge. Si teníem defectes, i segur que en teníem, eren els d'un professionalisme excessiu que no quedava compensat per la cruesa de la vida quotidiana. Com la majoria dels alemanys, érem disciplinats fins a l'excés. Els nostres mètodes van funcionar tan bé que, sense adonar-nos-en, vam ajudar a destruir la carrera de l'estadista alemany modern amb més visió de futur, Willy Brandt. La integració del servei d'espionatge exterior dins del Ministeri de Seguretat de l'Estat va fer que el servei i jo fóssim acusats de ser responsables de la repressió interna a la República Democràtica d'Alemanya, i d'haver cooperat amb terroristes internacionals.

No és gens fàcil explicar la història d'aquesta guerra d'espionatge des de la nostra banda del Teló d'Acer, i encara menys fer-ho de tal manera que puguin entendre-la aquells que s'han passat tota la vida a l'altra banda. No explico pas la meva versió d'una batalla singular en la Guerra Freda per buscar el perdó com a representant dels perdedors. El nostre bàndol va lluitar contra el resorgiment del feixisme. Vam lluitar per una combinació de socialisme i llibertat, un objectiu noble que va fracassar totalment però que jo encara crec que és possible. Conservo les meves creences, tot i que han estat temperades pel pas del temps i per l'experiència. Però no sóc un desertor, i aquestes memòries no són un intent de redimir-me a través de la confessió.

Des del moment que vaig assumir la direcció del servei d'espionatge exterior de l'Alemanya Oriental als anys cinquanta, fins que se'm va fer una fotografia clandestinament i que un desertor m'hi va identificar, el món occidental no tenia ni idea del meu aspecte. Em deien "l'home sense cara", un sobrenom que dóna a les nostres activitats d'espionatge i a la guerra d'informació entre el bloc occidental i el bloc oriental un cert aire romàntic que no tenia en absolut. Va patir molta gent. La vida era dura. Sovint, no es demanava ni es donava quarter en aquella guerra entre les dues ideologies que van dominar la segona meitat del nostre segle, i que paradoxalment van donar a Europa el període de pau més llarg de la seva història des de la caiguda de l'Imperi Romà. Tots dos bàndols van cometre molts crims en aquella lluita global. Com la immensa majoria de gent en aquest món, tinc remordiments.

En aquestes memòries he provat d'explicar des de la meva perspectiva tots els fets tal i com jo els conec. Els lectors, els crítics i els historiadors poden examinar-los, acceptar-los i discutir-los. Però rebutjo l'acusació d'algun dels meus compatriotes: que no tinc dret d'explicar i examinar detalladament els èxits i els fracassos de la meva carrera. A Alemanya hi ha hagut un intent, a través dels tribunals i d'altres instàncies, de liquidar els comptes per imposar una versió única de la història. Jo no busco justificació moral ni perdó, però després d'una lluita tan llarga, ja és hora que les dues bandes recapitulin.

Si la Història ha de ser digna d'aquest nom, no poden escriure-la només els vencedors.

Men?ame